La morale remise à sa place

 

        Remi Brague segueix treballant i l'any passat va publicar un nou llibre La morale remise à sa place. De fet, la seva edat no és tampoc gaire avançada però cal recordar que fou un autor molt precoç. El seu esplèndid le restant el va escriure de molt jove. Aquest nou llibre és molt breu però molt contundent en el seu missatge. És una defensa de la moral, no pas certament de la moral cristiana, tot i que l'autor sigui un cristià convençut i pensi que el projecte cristià és una de les millors realitzacions de la moral. No pot ser la moral, però, perquè no són els cristians els únics que han entès la moral. Kant tenia raó i no són prometedores les invencions, ni sortir del que C.SLewis anomenava banalitats. La moral, per ell, tracte del ser més que del fer; acció moral és tot allò que es fa en fí de la humanitat i preserva la humanitat. La moralitat és el que ens fa homes (i afegeixo jo, precisament això és el que li diu el Dr. Dreyfuss al seu confós veí C.C. Baxter a The appartement de Billy Wilder) Això està evidentment oposat a les grans línies del nostre pensament actual, que són analitzades en els primers capítols; les que redueixen la moral a adaptar-se als costums de l'època i el ramat, ,un mètode de desenvolupament personal o la garantia d'estar en regla amb un sistema jurídic. Dit altrament la moral no es redueix ni a Sociologia, ni a un ascetisme místíc-individualista ni a cap mena de legalisme. De manera més simple i més dramàtica: elle est litteralement, une question de vie ou mort.

        Que la moral no es deixi reduir a la seva interpretació social, ascètica o legalista no significa que aquests tres siguin errònies; totes elles són adients, però només parcialment i deixen de ser-ho quan pretenen una exclusivitat. La defensa que l'autor fa del punt de vista cristià sobre la moral és que constitueix una sintexi exitosa de totes tres. Aquesta visió es diferencia de les altres en dues coses realment originals en el seu moment: la primacia de la intenció sobre l'acció i la universalització, la pretensió de fer moral més enllà del tribalisme. La seva anàlisi posterior potser dóna com element més definitori el fet que la dimensió mística no es realitza en un retir solipsista; es recerca Déu, imitant Déu i això significa la praxi de la caritat:

En effet, c'est par l'exercice de la charité que se réalise l'imitation d'un Dieu qui est charité. Le christianisme se place ainsi selon lequel dans l'"imitation" de Dieu se fait par la pratiques des vertus, tradition qui est inaugurée (peut-être seulement comme en passant) par Platon est poursuivie par Plotin

    Personalment, trobo sentit a la seva expressió de la llei com descripció dels costums (moeurs) divins. Si ens posem exigents estem en a l'àmbit del mite, però aquest àmbit és potser més fructífer que el d'una fantasmagòrica llei sense legislador, com finalment són els drets humans. Tampoc em sento massa lluny del seu punt de vista quan afirma que no té gaire sentit parlar de normes bones, però si de humans bons, que són els veritables definidors dels criteris de l'acció moral, com ell diu: l'essentiel est la norme vivante. Des d'aquest punt de vista ell defineix la moral cristiana no com una moral de la virtut, però sí com una moral de la virtuositat. Finalment em sembla que Brague dóna un exemple d'equanimitat quan per definir la noció d'absolut en la que es fonamenta la seva proposta recull la noció d'un autor certament no cristià com Emmanuel Levinas. Jo també penso, des de que vaig llegir-lo a fons fent la meva tesi, que Levinas és el gran referent d'orientació ètica del nostre temps. Una altra qüestió és la d'haver viscut assumint aquest magisteri

        Brague parla de la moral en general, però situant el seu discurs en un temps mancat de moral no pas en el sentit més propi del terme, sinó en l'ús que en el temps de la meva joventut referíem al mític equip de futbol de la ciutat d'Alcoi. Des de Spengler com a mínim Occident és una societat desmoralitzada, però curiosament, i més que cap altre, intensament moralista. És difícil no pensar el wokisme com la darrera expressió, i de les més radicals, d'aquesta teendència. La seva argumentació és austera, rigorosa i digne d'admiració, perquè l'erudició de l'autor és probablement la més gran de la gent que m'ha tocat conèixer.