Adéu a David Lynch

        Ahir va morir David Lynch, un dels grans mestres indiscutibles de la història del cinema i, mirant les dates, potser el primer amb una carrera que he anat poden seguir des del seu començament. (Scorsese i Coppola, quasi però de fet ja treballaven als seixanta). Vaig veure per primera vegada un dels seus films quan es va estrenar the Elephant Man. Possiblement fou la presència de John Hurt, que acabava de ser Caligula a I, Claudius el que més em va moure a anar al cine, el film però em va agradar i em va seguir agradant quan el vaig tornar a veure trenta anys després. Poc després vaig recuperar, en una sessió golfa del Casablanca el seu debut, Eraserhead, una de les sessions de cinema de les que tinc un record més colpidor. En aquella dècada dels vuitanta va fer la seva primera obra mestra, Blue Velvet, la vaig anar a veure varies vegades i si la trobo, segueixo enganxant-me. Superficialment més convencional que Eraserhead, varem tenir la impressió de veure alguna cosa radicalment original que no tenia res a veure amb cap altre film. Després vingué el seu millor moment quan feu tres obres mestres consecutives: Lost Highway, a straigth story i Mullholand drive, considerada per molts com la millor pel·lícula d'aquest segle. El seu darrer film ja té quasi vint anys Inland Empire, una obra encara més críptica que les anteriors, però no menys fascinant i igualment inquietant. Vint anys són molts i sembla que el cine actual no tenia gaire lloc per a Lynch, cosa que a ell no li afectava molt perquè la seva personalitat artística tenia moltes altres vies per a expressar-se. Com que no he pogut veure The Fableman, el meu darrer record de Lynch és el seu treball al film Lucky on era un dels veïns del protagonista interpretat per Harry Dean Stanton; Howard l'home amoïnat per la pèrdua de la seva tortuga, que finalment aprèn a assumir i superar. Com a comiat fou un paper magnífic. Que descansi en  pau