El público

 

Veig al lliure la representació de El Público de Federico Garcia Lorca representada per la compañia nacional de Montevídeo amb direcció de Marta Pazos. Escrita a començament dels anys trenta, romangué inèdita i no fou estrenada fins els temps de la transició. L'obra és l'equivalent teatral a allò desenvolupat pels seus companys i amics, relativament, Buñuel i Dali a le chien andalou (títol que segons Lorca feia referència a la seva persona. No és clar que pogués tenir raó). Parlem doncs d'una obra de teatre surrealista. La compañia nacional de Montevideo ha fet una representació amb 16 actors i una escenografia molt treballada, senzilla i intensa. Malauradament el seu esforç innegable no em va servir per endinsar-me en una obra, que potser requeria una lectura o un coneixement previ. Sembla que Lorca va voler fer impossible la distinció entre allò oníric i els estats psíquics convencionals. Això implica o bé un gran esforç d'intel·leció i atenció o bé deixar-se anar i jo no vaig saber fer cap de les dues coses. El muntatge de Pazos emfatitzà de manera molt més clara que a cap dels altres treballs més coneguts de Lorca la inquietud produïda per la seva condició sexual. De fet, el punt de partida és una rebel·lió del públic quan descobreix que en una representació de Romeo i Julieta, aquesta en realitat és un noi jove (curiosament a la primera representació de l'obra Julieta era un home i fou així durant moltes dècades) i segueix amb representacions sorprenentment explícites del desig homosexual si pensem a l'Espanya dels trenta. Una pena doncs no haver aprofitat més aquesta funció ni que fos per confirmar la meva sospita de què el surrealisme és una línia artística difícil de conciliar amb la teatralitat. (matitsem però que el teatre de l'absurd és tota una altra cosa)