Un vespre de futbol

     Dimecres passat vaig pujar a l'estadi de Montjuïc a veure el partit de copa entre el Barça i el Betis. La meva tendència a la nostàlgia em porta el record de la primera vegada que vaig accedir a l'estadi. El preu era llavors ben mòdic, 5 pessetes que em donaven dret a utilitzar la pista d'atletisme, trepitjar les molt depauperades plaques de gespa de l'interior i dutxar-me als vestuaris amb aigua freda. Hi anàrem sovint perquè ho teníem a tocar i tampoc hi havien instal·lacions gaire millors. No explicaré el partit perquè de cròniques ja ni hi ha moltes però si prendre nota de dues coses. Em va impressionar, vist en directe, moltíssim Yamal. No recordo haver vist un jugador amb tanta facilitat per veure els altres, una de les parts més difícils i menys obvies de jugar a futbol, i una combinació tan aclaparadora d'elegància, naturalitat i facilitat duent la pilota. No soc futuròleg i no sé que passarà en un futur que de moment es presenta ombrívol pels barcelonistes, però si la fortuna no és adversa, Yamal estarà entre els millors de la història sense dubte. La segona és que, sentint els comentaris del públic que m'envoltava, els esforços de gent com Jorge Valdano, Ramon Besa o algun altre per parlar racionalment de futbol són del tot inútils. Com a espectacle, l'atractiu del futbol sembla basar-se en la supressió de la racionalitat, és a dir, a la elevació dels propis prejudicis a principis apodíctics.