El món interior

 

        El món interior és el darrer llibre de Francesc Serés. A diferència dels anteriors no és una novel·la, però sí una narració escrita en primera persona. El tema fonamental del llibre és la guerra. Primer la guerra d'Ucraïna que ell va viure molt de prop perquè hi era a Berlín en el moment de la invasió de Putin ( no vull escriure "del començament de la guerra" perquè és massa fals). Ell i la seva dóna es van comprometre a la tasca d'acollir els refugiats i evidentment, per la relativa proximitat, a Berlín van arribar molts. La guerra però els afectava d'una manera més propera, perquè la seva dona, la daixa, és russa. Té la família allí i ells tenen la consciència de què els seus actes poden tenir conseqüències. La narració de Serés fa interaccionar aquesta guerra amb les del passat. En primer lloc la que finalitzà a Berlin, evocada perquè primer per atzar i després perquè en desenvolupa l'afició, Serés col·lecciona àlbums familiars d'aquests que tots tenim a casa i que, segons com, poden acabar al negoci d'un brocanter, com és el cas dels que ell recull. Aquests àlbums li permeten reviure d'una manera certament diferent una guerra, que, pel que jo recordo, a Berlín no acaba mai de passar. En un cert moment, Serés diu Berlín és el centre de la historia espiritual europea, perquè és la ciutat que més ha patit i la que més ha fet patir. És un punt de vista difícilment rebatible. La tercera guerra de la que parla és la nostra guerra civil. Tot i que l'autor és del 1972, cosa que vol dir que no té records propis del franquisme, va créixer a Saidí, és a dir, en l'escenari del front d'Aragó, un país que va estar en la línia de foc durant gairebé tota la duració de la guerra. De fet, ell recordarà que des de petit havia sentit sovint dels avis allò de "hauries d'haver passat una guerra". (els meus avis barcelonins, també ho deien molt sovint) En un cert sentit la guerra determinà el seu futur treball com a escriptor, perquè molts dels autors que el varen influir van passar i van escriure sobre la seva experiència al país i aquestes lectures juvenils foren el fonament de la seva vocació. N'esmenta cinc: Ramon J. Sender, Ernst Hemingway, George Orwell, Joan Sales i Simone Weil Alguns d'aquests autors també han estat fonamentals per mi, tot i que en el meu temps adolescent, no dic de formació perquè aquest no han acabat encara, era Orwell el que estigué més present. Posant tota l'experiència en conjunt és molta guerra, massa guerra i això és un fet que possiblement la gent de la meva generació no ha tingut gaire present enganyats pel miratge d'haver viscut unes dècada en què la guerra, sempre present com possibilitat fatal, era només freda. Serès ens planteja fets, però no dogmatitza, no fa judicis, es limita a mostrar allò que ha vist, ha llegit, ha pogut intuir de la situació on possiblement es mostra, sense deixar-se mai plenament entendre, la condició humana. Jo no vaig gaudir gaire del llibre anterior  per això aquest ha estat un retrobament molt joiós amb el que indiscutiblement ara és el primer prosista català amb molta diferència sobre els altres per com conjuga un ús elegant de la llengua, una capacitat de mostrar i fer viva l'alteritat, en termes menys pedants allò que tradicionalment es deia humanitat, i quasi sempre una lucidesa indiscutible.