De l'envelliment, l'escepticisme i l'optimisme

 

L'agost passat, mentre dinàvem al Can Ros de la Barceloneta, un bon amic meu em confessava la seva por de què un peatge per anar sumant anys sigui un irrefrenable esllavissament envers el pessimisme. És una por més que raonable i explicable pel fet que projectem el nostre previsible destí a la resta de la humanitat. Després però pensava que en el meu cas allò que em fa difícil esdevenir un vell pessimista és el fet d'haver estat un jove pessimista. De fet, molt del que estava llegint als noranta des de Rene Girard a Allan Bloom, passant per Leo Strauss o el After virtue de McIntyre (del que parlaré més, aviat) d'una manera o altra insistia, de diferents maneres, en la presentació d'una cultura decadent. Certament no és el mateix no haver estat capaç de lluitar contra TINA, que creure la raonabilitat dels defensors de TINA.  Els temps eren ben optimistes, però jo no.

La llista de profetes de l'apocalipsi des de llavors ha augmentat molt i certament no em sembla que el món actual sigui millor que el de llavors. Penso, però, que com de pessimisme, ja n'hi ha tant potser no cal produir més (aquesta és la raó que vaig donar fa pocs anys a una alumna que em convidava a tornar a profunditzar en la filosofia de Schopenhauer). En aquest sentit prefereixo inspirar-me en la versió humeana de l'escepticisme i pensar que com la raó tampoc és gaire cosa potser les nostres previsions estan equivocades perquè hi ha aspectes que se'ns escapen. Hume escrigué la seva Història d'Anglaterra a més de per guanyar diners per mostrar-nos que la història no és previsible (per la qual cosa aquesta Història no significa el seu abandonament de la filosofia, sinó la culminació de la seva proposta). L'escepticisme ben usat potser  una justificació plausible de l'optimisme.