Santiago Rossinyol i el seu temps

 

        Santiago Rossinyol i el seu temps és un dels llibres que Pla va publicar en castellà en el temps de la prohibició absoluta de la llengua catalana. La versió catalana és a les obres completes junt amb els llibres dedicats a Manolo Hugué i Mir. Bàsicament el llibre ofereix la biografia del pintor i escriptor. Pla ens ofereix un retrat molt més entusiasta de la personalitat i el tarannà de Rossinyol que no pas de la seva obra. Rossinyol era, des del punt de vista de Pla, la figura més popular associada al modernisme i Pla, tot i no ser ben bé un noucentista, no tingué mai cap desig de congraciar-se amb aquest moviment. De fet, ell considerava horribles tots aquests edificis que ara ajuden a omplir Barcelona de turistes. Rossinyol fou essencialment un pintor i ocasionalment un escriptor, perquè escrivia bàsicament quan feia mal temps. Com a pintor, la seva obra no està mancada de valor, però el retret és que bàsicament no va evolucionar quedant-se ancorat en la temàtica del jardí. Literàriament la seva obra es guanyà ràpidament l'animadversió de les noves generacions, tot i que no va perdre mai el favor del públic; moltes de les seves obres en tingueren molt, però això no era cap argument en el context fortament elitista del noucentisme. Pla no posa objeccions serioses a aquesta producció escrita, però tampoc sembla despertar-li gaire admiració.No hi ha reserves però en relació al seu paper com a col·leccionista del que les generacions següents hem pogut fruir al museu del Cau Ferrat de Sitges. Com hem dit, la descripció del personatge és segurament el més valuós del llibre. Rossinyol es presentat com un escèptic amb el que Pla, especialment els d'aquells anys de desfeta i postguerra, no podia deixar d'identificar-se. Segons la narració de Pla ell fou testimoni dels darrers moments del pintor a Aranjuez i assumí una representació oficiosa del llavors govern provisional de la república, un fet curiós però tampoc inversemblant.