Barcelonisme, paranoia i justícia

         Des del temps malaurats del procés em ve de vegades el pensament que ser català ha esdevingut poca cosa més que una certa manera de ser paranoic, ni tan sols especialment divertida. Aquesta tendència s'enforteix en setmanes com la que estem vivint quan veig que una part important, evidentment no tota, de l'opinió pública catalana accepta el discurs del laportisme segon el qual el, Barça ha estat l'objecte de l'opressió centralista per no inscriure Olmo i Victor fora de termini i que la decisió final del govern ha estat un triomf de la justícia. Fora d'això el que va passar ahir també va resultar divertiu i instructiu. És interessant que un periodista de la SER, Manu Carreño, estigui millor informat del que estava passant que no pas la ministra d'esports, la senyora Alegria, la qual pel matí havia assegurat que era impossible atendre la petició del Barça aquell dia (calia estudiar bé el cinquanta fulls d'al·legacions) i que calia escoltar també l'altra part. Poques hores després es confirma la cautelaríssima i no hi hagué audiència per a l'altra part.

        Ser paranoic no et lliura però de ser objecte de persecució. La catalanofòbia no és cap invenció i el Barça en pot ser objecte i certament no veig cap manera més directa ni potent de fer mal al Barça que afavorir la continuïtat de l'actual president. Per això, malgrat que les fonts centralistes més recalcitrants vegin a la sentència una mostra del poder de Puigdemont sobre Sánchez, em sembla més plausible que tiri dels fils Florentino Pérez que no pas cap altre. De fet, em costa pensar que una decisió com aquesta es pogués fer en contra de l'opinió del president madridista