Sinatra importa (i algunes coses no han estat sempre les mateixes)

 

Segons Hamil en el retorn a la popularitat de Sinatra fou clau aquest tema. Certament és una cançó que sempre em funciona per pujar el meu estat d'ànim

    El meu germà em passa el llibre, Sinatra, por que importa del qual ell ja va parlar aquí. Més enllà de la informació que ens dóna vull constatar dues impressions personals. El llibre funciona perquè Sinatra és una figura única i extraordinària, perquè conté bona informació, però també perquè Pete Hamill, l'autor, és un escriptor indubtablement bo que fou brillant com guionista, periodista i novel·lista, personalment tinc ganes de trobar les seves memòries, de títol ben significatiu a drinking life. Després cal dir que el llibre és indispensable pels que, com jo, varen sentir-se convençuts per l'afirmació d'E. Todd que el racisme als EEUU no és una qüestió contingent, sinó estructural. Malgrat tot no deixa de sorprendre que algú que havia tocat el cel com Sinatra, confessés en una època tan tardana com finals dels setanta, que seguia notant com era considerada una persona inferior. Hamill no nega la deriva reaccionària del seu personatge públic palesa després de l'arribada al poder de Reagan, però també fa clar que fins llavors el seu compromís amb el partit demòcrata havia estat molt real, de fet venia de família perquè la mare havia estat, ja quan ell era un nen, activista del partit (el nom del fill Frank jr. de fet, no era Francis com el seu pare, sinó Franklin en homenatge al president Roosevelt) . Sinatra tenia mala premsa per raons relacionades amb un caràcter difícil però molt més perquè era considerat un "roig" (ell no feia conya amb el tema dels drets civils i sempre feu costat als seus nombrosos amics afroamericans). Una cosa semblant passa amb la seva relació amb la Mafia, que en el cas de Sinatra per una certa Amèrica es donava per descomptada perquè italià i mafiós eren termes sinònims. Així jo per exemple he tendit a pensar tota la vida que era de debò el que explicaven a The Godfather sobre "Johny Fontane" i l'oferta en forma de cap de cavall que nom es pot refusar, però la veritat és més prosaica. Zineman trià un altre actor que refusà el paper perquè li oferiren estrenar a Broadway la darrera obra de Tenesse Williams. L'actor era Eli Wallach que trenta anys més tard li prendria el paper de cap mafiós sicilià a The Godfather III. La relació de Sinatra amb la Mafia era real però gens extraordinària i segurament inevitable en algú que havia passat la infància a Hoboken en el temps de la prohibició i treballava al mon de l'espectacle. Acabar d'entendre el significat polític del jove Sinatra passa per dir alguna cosa més sobre el partit demòcrata. El punt de vista europeu és que els dos partits no tenien gaires diferències i que eren més o menys el mateix, però els demòcrates de Roosevelt van promulgar la llei Glass- Steagall que separava la banca de dipòsit de la inversió (una barrera real contra la financerització de l'economia) i puja els tipus de l'IRPF en alguns trams fins al 90%, mesures impensables per a tots els partits d'esquerra actuals i la majoria dels del passat.