Al lliure de Montjuic veig la versió estrenada al Grec del Misantrop de Molière. Hi vaig anar amb el meu germà, que diu aquí la seva. Jo comparteixo el judici general i només voldria fer dues constatacions personals al fil de les seves impressions que comparteixo. La primera és que mentre hi era vaig pensar a algunes de les bones coses que havia vist a Londres, perquè de tot el que vaig veient des de que he tornat, aquest és la més convincent i assolida barreja de músics que actuen o d'actors que fan música. Això que als anglesos semblava que no els costava, però que no és gens fàcil. Em va resultar especialment divertida i ben trobada la interpretació, divertida i displicent, que Pol López fa del Perfect Day de Lou Reed. La segona és que curiosament el tema central de l'obra és el mateix que el de l'anterior que vaig veure i vaig comentar: la impossibilitat de la sinceritat. Quan Molière va escriure la seva obra encara quedava una mica perquè Nietzsche ens expliqués que havia mort Déu, però per allà sí que hi era Pascal, el qual pensava que Déu estava molt lluny, no deia res, en definitiva, que havia sortit d'escena. Un Déu present era un recolzament important per mantenir el el propòsit de ser sincer. Ens ho podem exigir a nosaltres mateixos, però Pascal ens ensenyà també que el jo és odiós i més tard Hume que és una ficció. Sense Déu ni jo, el que queda és la societat i llavors Alceste té tota la raó, perquè la sinceritat és un valor del tot sobrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.