Le silence de la mer

        Deixant de banda la seva producció cinematogràfica Melville es recordat per molta gent com Parvulescu, l'escriptor que Jean Seberg entrevista a un aeroport parisenc en A bout de souffle i on exposa que la seva més gran ambició era esdevenir immortal i després morir. Són dos minuts però queda clar que tant Parvulescu com el propi Melville eren tots uns personatges. Aquesta conclusió es veu reforçada després d'haver vist el seu debut cinematogràfic, le silence de la mer. El meu germà ja va explicar el més important i jo només vull afegir el que corrobora la idea que he enunciat al començament d'aquesta entrada. És inesperat, sorprenent, veure que el 1947 un ex-membre de la resistència faci una pel·lícula on el protagonista sigui un tinent de la força d'ocupació i el mostri com un home essencialment bondadós, sensible i culte en el sentit més elevat d'aquest terme. També és sorprenent per un realitzador debutant triar un projecte on la situació més repetida és la de tres persones tancades en una habitació i on només una està parlant, mentre les altres dues mantenen un silenci inflexible i obstinat. Finalment però no crec que el tinent parli de debades. Per les dates diria que se'n va al front rus d'on molts no van tornar. Però alguna cosa de la seva bonhomia segur quedaria en els seus involuntaris hostes com mostra l'adeu final de la noia i la cita d'Anatole France que l'oncle li lliurà al final on es diu que desobeir una ordre, en determinades circumstàncies, és l'expressió més alta la moralitat. Com explica el Xavi, Vernon, el tinent alemany és una figura ben coneguda. No sé res del altres dos, però em crida molt l'atenció que Bresson no els hauria dirigit d'una altra manera. Són pròpiament allò que ell anomenava models més que no pas actors.