La cuina de Laura Aubert

      Veig a la Sala Beckett la Cuina de Laura Aubert obra inspirada en el clàssic del mateix títol d'Arnold Wesker. La distinció és fonamental allò que ens ofereixen Aubert i els Pirates no intenta ser una recreació fidel, sinó una reescriptura posada en un altre context, la Barcelona actual que difícilment es sostrau al qualificatiu de decadent, i una altra manera de fer teatre. Tota l'obra de Wesker tenia lloc a la cuina d'un restaurant de primer ordre definidora d'un microcosmos on es reflectien tots els esquinçaments de la societat britànica dels anys cinquanta (quan potser els més lúcids començaven a adonar-se que dir que havien guanyat la guerra tenia un punt d'exagerat). Fou posada en escena en Madrid fa vuit anys i s'utilitzaren 26 actors (tot i així es suprimiren cinc personatges). Aquí hi ha només cinc actors que desdoblen en dos o tres personatges cadascun, cosa que significa un gran esforç del cinc actors que han canviar el seu rol nombroses vegades i de manera molt ràpida. L'espectacle és convincent pel seu dinamisme estan molt ben resoltes totes les transicions, però possiblement això pot fonamentar les objeccions dels espectadors que desitgin més aprofundiment en els personatges, en molts casos propers a l'estereotip. Un altre canvi important i que d'alguna manera entenc que compensa això, és la introducció d'una part musical, els autors interpreten cinc cançons amb el que introdueixen una mena de cor definint un personatge col·lectiu que acaba sent un reflex de tots nosaltres i potser el protagonista més veritable.

     Com que d'història no en sabem gaire em sembla evident que el text original seria en molts aspectes difícil d'entendre pels espectadors actuals i per això l'opció d'Aubert és posar del tot l'obra en el nostre context. En aquest sentit és encertat i conforme amb la nostra realitat que la cuina sigui d'un lloc de prestigi vingut a menys que tingué bona reputació, però en realitat viu de fer "menus". La proposta de la Beckett es pot definir sense ser inexacte com a a teatre polític i en aquest sentit l'obra em funciona molt bé, reflectint les vides d'unes generacions que tenen molt poca qualitat; gent que viu molt malament no pas perquè la vida sigui així, sinó perquè les generacions anteriors vam prendre les decisions que vam prendre (tot i que ens podem refugiar en aquesta excusa de mals pagadors de dir que foren els "polítics"). Al final en aquest sentit el que ens explica Aubert i el que ens explicà Wesker tampoc està massa llunya i no és altra cosa la noció d'alienació descrita per Marx.