Hegel y el poder. Un ensayo sobre la amabilidad

 

    Llegeixo un altre llibre de Byung-Chul Han Hegel y el poder. Un ensayo sobre la amabilidad. Malgrat la referència a Hegel i el fet objectiu que es parla de Hegel en quasi totes les pàgines del llibre, el títol és precís. El llibre és una defensa de l'amabilitat, entès aquest terme com el nucli central del budisme zen i que Han defineix com la capacitat de sentir-se proper en la llunyania. Quan vaig introduir-me al pensament oriental a una universitat londinenca, la primera idea que ens van voler transmetre és que no hi ha res que sigui alguna cosa així com un pensament oriental És problemàtic pensar que les línies generals del pensament japonès i hindú tenen una connexió especial. Si pensem a la inversa, potser és menys pretensiós parlar d'un pensament occidental (d'un Occident petitet restringit a no més de mitja dotzena de països). Possiblement el llibre de Han parteix de la base de que la filosofia de Hegel és la més propera a definir el que seria vist des de fora, el pensament occidental. Jo no estic gaire lluny de pensar així.

    Han defineix el poder com la capacitat de continuar-se en l'altre i divideix la seva exposició en quatre parts: bellesa del poder, fisiologia del poder, metafísica del poder i teologia del poder. La primera part gira doncs entorn a l'estètica de Hegel identificant la seva noció de bellesa com una estructura de poder, en la qual el concepte es gaudeix a si mateix. Això respon a l'ideal romàntic i acaba produint una gradació de les arts en funció de la seva espiritualitat, en la que el temps exterior es transforma en interior. És un ideal de tancament que Han contraposa a l'amabilitat. Ser amable és essencialment ignorar la interioritat espiritual en el nostre tracte amb els altres. L'art per Hegel és una praxis de la llibertat i el poder. És clar però que l'evolució de l'art no sols no ha estat dictada sinó que ha resultat oposada als designis hegelians. Per això, especialment després del dadaisme, hom pot parlar d'una praxi de l'amabilitat, entesa com hospitalitat envers les coses o acceptació d'un "ser així" totalment contraria a la manera hegeliana de ser al mon. En aquest punt Han es recolza a testimonis d'artistes com Cezanne (más espíritu no significa menos naturaleza, sino más naturaleza) o John Cage (cuando el yo deja de escuchar-se a si mismo, los ruidos se tornan de pronto sonidos fascinantes)

    La segona part sobre la fisiologia comença amb la reflexió hegeliana sobre la ingestió, important perquè és una de les nocions que ell utilitza per separar-se del seu company de cementiri, Fichte. El fet d'ingerir supera a la vegada la unilateralitat de l'objectivitat i l'aparent independència de l'objecte. És una assimilació d'allò que és en si. Allò propi del poder mai no és destruir sinó unificar. No és tendència contra els altres, que sense més seria violència pura, sinó tendència envers sí mateix que pren allò altre. Consideracions de la mateixa mena serien igualment valides per la sexualitat o per l'esperit teòric. Finalment la llibertat de l'esperit sempre consisteix en gaudir d'un mateix passant per l'altre. Per això, l'amor no serà cap lliurament infinit a l'altre sinó un gaudiment de si mateix. Mitjançant la renuncia a si mateix, m'abandono per arribar l'altre, però en l'altre arribo a mi mateix. Han s'hi oposà i defensa la necessitat d'un instant d'absència, sense el qual la mirada no es pot tornar amable. Mentre que el punt de vista de Hegel en última instància seria la generalització del punt de vista aristotèlic, Han pensa que Heidegger està a prop del seu punt de vista, tot considerant l'amistat com una amabilitat dialògica.

    La tercera part, metafísica del poder, gira entorn de la noció de substància, una altra figura clau de poder (aquí a diferència del capítol anterior el punt de partida és la coincidència entre Hegel i Heidegger). la substància és un poder formal que tanca (umgreift) el mon sense comprendre'l (begreifen).per això és poder pròpiament quan s'identifica com concepte, (lo libre en cuanto poder sustancial que es para sí mismo). Hegel obre així la possibilitat de pensar la submissió com a llibertat, una infinita llibertat contraposada a la infinitud del estar llençat del dasein heideggerià. Per a Hegel, el poder infinit coincideix del tot amb la llibertat. La idea mateixa és poder que és manifesta de la millor manera en la producció d'una continuïtat orgànica. La seva absència, significaria una absència de poder, sense la qual només es pot generar distanciament, discontinuitat i dispersió. Entès així el pensament de Hegel és netament onto-teologia, però una d'excloent que no fa possible a arribar allò essencialment altre del seu poder. Evidentment aqui no té cabuda la concepció defensada al llibre de l'amabilitat que Han creu que si apareix als poemes de Hölderlin i la visió que en ell es desprén de la naturalesa humana: Lo divino del hombre es su amabilidad, el amable "sí" al ser-es-así del mundo. Ni en la tierra, ni en el cielo hay una "medida". la amabildad es la medida ante la ausencia de medida. Es una medida sin medida. Deja que todo exista en su ser-así, en su especifidad. Se basa en un despertar esencial hacia la finitud"

    La teologia del Poder parteix de la base de l'absoluta identificació entre Déu i la noció de poder, evidentment la més contraposada possible a una visió com la del budisme zen que hom ha qualificat de religiosa i atea a la vegada, una visió en la que la tensió vers l'infinit no significaria desig de poder, sinó recerca d'allò infinit per fora del poder. La de Hegel com la d'Aristòtil és una visió centrada en la substància, la de Han i el budisme zen en el buit. No té sentit reivindicar ni exercir cap poder des del buit. En canvi, Hegel defineix la religió en termes de lògica de poder i veu el cristianisme com religió consumada perquè permet la completa identificació de l'home i Déu Dios es otro nombre para la prolongación ensimismada del si mismo en lo otro. Per això aquí la contraposició és total:

la representación de la sustancia está ligada a la del poder. Y el poder profundiza la interioridad subjetiva. Lo otro del poder presupone un des-vaciamiento, una des-interiorización del ser A la idea de una religión de la amabilidar se aproxima en mayor grado la religión budista en la medida en que niega radicalmente la substancialidad del ser. Pero Hegel le quita la amabilidad al budismo al imponerle categorias onto-teo-lògicas como "sustancia", "·esencia,", "Dios" "creación" "poder" o "señorio". El budismo niega todos estos conceptos. Precisamente en eso consiste la negatividad radical de la "nada" budista.

    Efectivament aquí Hegel malentén completament el concepte de no-res quan analitza el budisme, substancialitza el no-res i el posa com a absolut. Però el no res no és Déu, pel contrari, allò que cal dir és que Déu no es res, és a dir, està buit. En conseqüència, la llibertat no és el retorn a sí, sinó en, mitjançant la meditació, fer-se desaparèixer, es tracta de estar enteramente afuera desprendida de ir hacia el otro sin ir consigo mismo, es decir: se trata de ser amable. Hi ha doncs una contraposició entre l'esperit hegelià que sempre retorna a si i l'intent budista de no habitar enlloc. Només un pensador occidental en aquest punt s'ha oposat radicalment a Hegel, intentant pensar Déu més enllà del poder. Es tracta d'Emmanuel Levinas, pel qual Déu no podia ser substància, ni objecte. Tanmateix, per Han el Deu de Levinas segueix tenint una presència, tot i que es manifesti en el replegament, que l'allunya de la noció de buit: Ni el espíritu hegeliano, ni el rehén levinasiano, ni el nominativo, ni el acusativo son amables. La amabilidad abandona el caso mismo. Se eleva por sobre las declinaciones.

    La conclussió del llibre es diu Table d'hote, és a dir el nom de la col·lecció de provisions, refrigeris que s'ofereix a l'hoste i que només troba justificació a l'esperit d'acollida del que hostatja. Tenir aquest esperit es desprendre's de la impossibilitat hegeliana d'acceptar una multiplicitat sense concepte. Ser amable passa per alliberar-se de la lògica de l'imperatiu de la prevalència del tot. Una practica de vida basada en deixar d'interioritzar el temps per assimilar-lo a l'espai. Potser alguns dels que fa quaranta anys que els dona la llauna i persisteixen a seguir llegint aquest blog reconeixeran a la proposta de Han, la d'una praxi de vida dirigida des del refús de les filosofies de la totalitat: un entrenamiento auditivo que capacita para percibir lo diverso, lo adaycente e incluso "lo que no tiene sentido, lo que en ningún lado está en su sitio, lo inútil" como sonidos. Sería necesario un entrenamiento espritual para la amabilidad sin el cuál, todo se transformaría en marchas y comedia.