La glándula de Icaro

        La glándula de Icaro és una col·lecció de contes de l'escriptora russa Anna Staronibets, la qual és una de les figures més reconegudes dins de la ciència-ficció. Els seus contes podrien, en principi, presentar-se dins del marc general de la construcció de distopies. És clar, però, que per a una ex-ciutadana soviètica el lloc de la distopia no és únicament el futur. Hom l'ha comparat a Mariana Enríquez, amb la que no té res a veure, i amb gent com Phylip K. Dick, per on podriem anar millor, però aquest autor no es va difondre a la Unió Soviética. L'única referència del gènere fantàstic que Staronibets va poder tenir al seu abast era E.A.Poe. Tenim doncs una autora bastant original ,el punt fort de la qual des del meu punt de vista és la fusió entre la fantasia científica i un realisme social de vegades força brut.

        L'autora ha afegit un sots-títol que defineix un nucli comú, la noció de metamorfosi, canvi és present als set contes. El primer, La glàndula de Icaro presenta una societat on és pràcticament obligatòria una operació quirúrgica que suprimeix el desig sexual masculí. Siti és la història d'un escriptor resident, per una beca, a una ciutat pretesament perfecta però que només ho és per l'efecte de la propaganda en els seus ciutadans. El lazarillo, el més proper a la ciència-ficció clàssica explica la història d'un creador cinematogràfic amb uns empleadors ben estranys. El Parasito explica la història d'un programa mèdic que afavoreix mutacions i com a partir d'un cert moment un pope ortodox pren el control amb la intenció fraudulenta de produir un primer àngel. La frontera parla d'un temps on són possibles els viatges en els temps, en avió al futur i en tren al passat. Els protagonistes són una família que viatgen al passat, on hi ets sense interactuar, però mentre la dona i la filla viatgen al mesozoic, el protagonista només vol retrocedir trenta anys per veure la seva dóna de jove, cosa que provoca una tremenda gelosia a la interfecta. El viatge té algun problema sí, com de vegades passa a Russia, et fan baixar del tren, perquè llavors et quedes fora del temps. El sisè conte és el millor, los verdes pastos. Planteja un futur on és un fet la possibilitat de digitalitzar la consciència, però hi ha escassedat de cossos per les consciències digitalitzades. Per això, les condemnes a mort per la gent jove, comencen a ser habituals per raons de fet trivials. La narració és explicada, menys el final, per un home que hi és al corredor de la mort i no sap res de la seva parella. El tema és ben conegut sobretot pels inquiets pel tema de la identitat personal i la relació ment-cos, però la proposta de Staronibets té sentit; atesa l'avidesa que caracteritza moltes ànimes humanes, si podéssim traslladar la consciència a un altre cos, per què ens hauríem de conformar amb tenir només un? El darrer conte, Spoki, parla d'una consola que substitueix als pares i s'apodera de la ments dels infants. Aquí pràcticament no hi ciència-ficció. Mirant el conjunt se'm fa més evident la proximitat amb Dick. En aquest contes la realitat mai no és ben bé el que sembla i rere la ficció les intencions no són generalment ni sanes, ni benevolents.