Dimecres passat a una sala que no sé com es diu ara però que havia estat quan jo era era jove Studio 54 i abans el teatre espanyol, veiem l'actuació de Paquito de Rivera acompanyat en principi només del pianista cubà Pepe Rivero, al qual no coneixia però que demostrà el nivell excel·lent que sempre tenen els acompanyants de Paquito. Rivera parlava dels seu setanta anys de professió, cosa que vol dir que ja actuava abans que jo neixes. El primer meu record és per la seva intervenció en el documental que Andy Garcia dedicà al músic Cachao a començaments del noranta i ja en aquella dècada recordo haver pogut veure actuacions seves a Barcelona. El concert comença explorant la versió més vinculada a la seva formació clàssica amb versions de Bach primer i Chopin després per acabar fent versions de peces de be-bop relacionades amb Dizzy Gillespie, tocant entre mig obres seves com aquesta magnifica rumba de Ribero dedicada a Bepo Valdes.. Hi hagueren dos convidats especials: el primer Gonzalo Peñaranda, un jove saxofonista que Paquitot havia conegut la tarda abans al conservatori i que dos dies després vaig tornar a veure al Palau actuant amb la Sant Andreu Jazz Band. L'altre va ser Andrea Motis que comença cantant la cançó cubana veinte años, per després fer dos peces claus del repertori brasiler Chega de saudade i Cocorvado. La primera la clogueren amb un duet entre l'Andrea fent scattintg i Paquito responent amb el seu clarinet. Clogueren amb una interpretació de A Nigth in Tunisia i més tard en el bis Ornithology, cosa que vol dir que Andrea va haver de fer la part de Gillespie i evidentment se'n sortí, perquè el seu creixement com artista encara sembla lluny d'haver arribat al seu final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.