El pisito

         El pisito és un dels dos films que Marco Ferreri va rodar a Espanya a finals dels cinquanta. El guió és de Rafael Azcona, basant-se en una novel·la del propi Azcona. Ferrari era una cineasta diferent de Berlanga menys subtil i menys estilós però el seu esperit més salvatge també és congruent amb el d'Azcona. El protagonista de la pel·lícula és un ja no gaire jove oficinista, Rodolfo, que vol casar-se amb la seva núvia de tota la vida, Petrita, però no tenen mitjans per procurar-se un lloc on viure. 12 anys d'espera estan fent esdevenir la relació molt agre i l'única alternativa que finalment veuen, sobretot ella, és que Rodolfo es casi amb la dóna que el te rellogat ,una octogenària amb poc esperança de vida, cosa que li permetria esdevenir legalment llogater. Estem doncs en un àmbit de comèdia negra ben propi de Rafael Azcona. Més de seixanta anys després tot ha canviat molt, ja no hi ha dictadura, però tornem a tenir una crisi d'habitatge paorós i podem sentir dels nostres responsables expressions tan poca vergonyes com la del cap de Rodolfo quan aquest li demana un augment de sou. "Qué tendran que ver los salarios de la gente, con el problema de la vivienda". Petrita és Mary Carrillo, actriu amb molt més bagatge teatral que aquí fa una composició de personatge dramàtic. Rodolfo és José Luís López Vázquez encara que en si mateix el film està prou bé, la presència de López Vázquez justificaria la seva visió. Cukor deia que Lopez Vazquez era el millor actor amb el que mai havia treballat i aquí deixa molt clar perquè era així. La seva actuació és d'una expressivitat absoluta, essent capaç amb cada moviment del seu coses de reflectir moltes coses, de vegades oposades. A Roma una de les galeries més importants del centre de la ciutat està dedicada a Alberto Sordi, tot reconeixent-lo com l'actor romà més important del segle XX. A Madrid sembla que ha estat impossible recordar-lo amb un carrer.