La utopia de las normas

 

        He estat llegint La utopia de las normas l'assaig que el malmés David Graeber va dedicar al tema de la burocràcia. M'ha semblat menys interessant que els anteriors llibres, als quals crec que se'ls pot conferir el caràcter d'il·luminadors, però això no impedeix que sigui una lectura interessant. Potser aquí el tema en principi no és gaire polèmic, perquè jo no conec ningú que no es manifesti en principi a favor de la burocràcia, ni que sigui el cas que treballi de buròcrata. Malgrat això, no hi ha menys sinó que cada cop hi ha més. La hipòtesi de Graeber és que en el fons la burocràcia respon a una necessitat molt humana: conjurar la nostra por envers el Caos, palesa des del mites originaris grecs. Un altra tema important que desenvolupa i que vol deixar clar és que la burocràcia no és una malaltia exclusiva de les organitzacions estatals. Que els estats generen burocràcia innecessària és incontestable, però és també un fet que a les empreses privades els absurds burocràtics també tendeixen a expandir-se i multiplicar-se. Potser la diferència és que mentre la dreta té efectivament una crítica de la burocràcia, l'esquerra és molt més reticent a fer-la. Tanmateix, la dreta aquí està determinada per la seva mitologia, per més greu que li pugui saber, l'època d'expansió del liberalisme fou una època de multiplicació de la burocràcia, justificada en la missió de validar els contractes emesos "lliurament".  Aquesta justificació de la burocràcia és el nucli de la darrera part del llibre on partint d'una anàlisi de les històries de fantasies, que constitueixen essencialment en negacions de la mentalitat burocràtica i de les narracions de superherois, on els creatius son sempre els dolents i els que no s'atenen a les normes. La tesi antropològica és que el ser humà està escindit entre una tendència al joc i a la creació i la por a allò que aquesta creació pot acabar generant, cosa des d'on es justifica la burocràcia, per la qual cosa la burocràcia acaba sent un instrument per defensar-nos de nosaltres mateixos.

        Graeber és agut quan assenyala que la raó última de la justificació de les formes burocràtiques ha estat fer que la divisió intuïtiva entre els mitjans tècnics i racionals i els fins bàsicament irracionals pels que són emprats sembli de sentit comú. Graeber emfatiza el paper de les burocràcies com mecanismes creadors de ficció. No només és que els aparells burocràtics es distanciïn de la realitat, sinó quen la fidelitat al grup es mesura pràcticament sempre en mantenir aquesta distància. Això es desenvolupat al capítol segon on comença qüestionant el per a molts indiscutible progrés tècnic del darrer mig segle, que té molt poc a veure amb el futur que prometia la ciència-ficció del setanta. No hi ha cotxes voladors i el progrés tècnic s'ha concentrat en tecnologies de la informació, és a dir, en tecnologies de la simulació. Per ell, el postmodernisme és la manera d'amagar aquesta decepció i dignificar-la. Tenim sabatilles esportives impressionats però no són fruit de cap avenç de la robotització sinó del treball d'uns proletaris quasi-esclavitzats del continent asiàtic. La post-modernitat és definiria així com l'intent de parlar d'una altra cosa diferent de la que s'havia de parlar (de fet, però en gran part la il·lustració del siècle des lumières, ja era això). Les tecnologies de la simulació no és molt clar que ajudin a la creació de futurs alternatius però sí a la promoció de la disciplina laboral i del control social. Aquest apagament tecnològic té una de les seves causes fonamentals en la substitució de l'economia productiva per la financera que es desenvolupa des dels vuitanta de la qual ja havia parlat en el seu llibre sobre el Deute. De fet aquest llibre explicita algunes de les conclusions derivades d'aquest llibre i també del seu magnific feines absurdes.