Salve Maria

 

        Veig Salve Maria al teatre principal de Vilanova en una sessió amb la presència de la directora Mar Coll, la qual ha de començar el col·loqui posterior disculpant-se perquè la distribuïdora va dur una còpia en castellà, essent un film de versió original catalana i certament se'm feia molt estrany veure la protagonista, que és escriptora d'ofici, parlar sempre en castellà mentre escrivia el seu llibre en català. Formalment la pel·lícula em va semblar excel·lent. Explica la història de Maria una jove escriptora que viu amb angoixa la seva recent maternitat. Maria viu amb el nen Eric i un marit que està esperant acabar d'endegar un projecte d'investigació per agafar la baixa de paternitat. Fora del marit, Maria no sembla tenir altre suport tot i que va a unn grups de mares del CAP. En un dels molts moments d'amoïnament se n'assabenta de l'infanticidi comés a Matadepera d'una dona que ha ofegat a la banyera els seus dos fills bessons i comença a obsessionar-se per la història. Coll per tant ens parla d'una situació molt habitual i comuna en la vida humana i acaba fent una pel·lícula de terror, tot descrivint uns sentiments que, amb més o menys intensitat viuen totes les dones. La quotidianitat del punt de de partida no minimitza allò terrorífic de la situació i això és el que em fa tenir clar el talent com cineasta de Mar Coll

            Al col·loqui la directora parlava de que tant ella com la guionista havien reflectir molt del que havien sentit en les seves experiències de criança. És evident que la por és del tot justificada. No recordo quin antropòleg deia que la primera causa de mortaldat per les dones històricament ha estat el part i tampoc estem tan lluny del moment en que una part molt important dels nens morien als primers mesos de vida ,una por molt present en la pel·lícula. Certament ara no és així, però tenim una memòria, em sembla, del que ha estat la nostra realitat com a espècie. Un altre punt és com es viu aquest tema ara, doncs em sembla que les patologies de la nostra època, l'aprimament de la nostra dimensió d'animals socials, fa més aguda aquesta por, tot i les millores produïdes per les millores higièniques i de nutrició que fan de la mort prematura dels infants un esdeveniment infreqüent. Comparant amb altres èpoques el primer que em crida l'atenció és la solitud de Maria com a mare, sense familiars propers, veïns còmplices ni res semblant. Cal recordar allò que diu una tribu africana: prendre cura dels nens és una tasca de la tribu (clar però que els pobres africans no han llegit Locke ni Adam Smith) Allò però que em distancia de la Maria és que al final el seu problema estigui en què la seva funció de mare no li deixa sortir amb les amigues ni seguir amb la seva carrera literària, quan sembla que una utilitat personal i real de de tenir fills hauria de ser deixar de preocupar-se de collonades.