The Bitter Tea of general Yen

 

    Veig The Bitter Tea of general Yen, un film rodat per Frank Capra el 1932 i del que havia sentit parlar però no havia pogut veure. En aquell moment Capra treballava intensament per la Columbia que era un estudi menor però amb ambicions de ser gran. Els films de Capra eren l'esperança més ferma del cap de l'estudi Harry Cohn, doncs malgrat els pocs mitjans el seus films anaven  cada cop millor fins l'exit de It happened one nigth, que li dóna el seu únic Oscar a Clark Gable i a Capra l'honor de ser llavors l'únic director en posar el nom a sobre del títol de la pel·lícula. El seu únic fracàs d'aquest primer període fou aquest film, el qual ell considerava, però, com un dels seus preferits. Tot i ser triat per estrenar el New York City Hall només estigué vuit dies en cartell i no fou estrenat a ni al Regne Unit ni a cap país de la Commonwealth, doncs fou considerat com obertament immoral. La història s'esdevé al temps de la guerra civil xinesa. Megan, Barbara Stanwick amb només 25 anys, és una noia americana de formació puritana que arriba a Sanghai per casar-se amb un jove missioner. El mateix dia previst per les noces acompanya el seu futur marit a recollir uns orfes en perill i es perd en el caos de l'estació, sent recollida per un senyor de la guerra, el general Yen del títol, que atret per la noia, decideix retenir-la indefinidament. La pel·lícula gira sobre la relació entre tots dos i allò que fou considerat inacceptable per l'època és que ella es sent efectivament atreta pel "dimoni groc" com es comença a fer palès en l'escena onírica de més amunt.

    Possiblement el film també seria considerat inacceptable pels antirracistes actuals, cosa que pot ser divertida des d'un cert punt de vista. La raó més seriosa que podrien aportar és la tria d'un actor suec, Nils Asther, per fer el paper del general Yen. Les afirmacions racistes són pertot arreu, especialment a la primera escena quan Megan és introduïda a la petita societat blanca formada pels missioners. És cert, però que l'amor que sorgeix entre tots dos d'alguna manera capgira tota aquella visió ( i aquí cal tornar a recodar la diferència sovint no considerada entre fer un film racista i un film amb personatges racistes) doncs Megan reconeix en el general una sensibilitat i una devoció per la bellesa del tot absent en el seu mitjà purità, i també una dignitat moral certa més enllà de la seva indiferència vers la vida aliena, perquè Yen refusa completament utilitzar la força contra ella, malgrat que res no li ho podria impedir. Des de la meva perspectiva, potser la idea més absurda en principi és la d'enviar missioners a Xina, pensant que la cultura xinesa és no res. En tot cas, el film és del tot adient per palesar que la crisi provocada per la irrupció del sonor fou superada molt ràpidament doncs la fluïdesa de la narració de Capra no té res a envejar la dels grans mestres de la darrera època del cine mut. Capra feu un treball molt fí, tant dirigint els actors com prenent decisions agosarades com una utilització abundant de filtres que estilitzen les imatges.