Anniversari de Der Letzte Mann

     

            Avui fa cent anys de l'estrena d'una pel·lícula que en un cert sentit es pot considerar un tercer naixement del cinema. El primer naixement fora la famosa projecció a un café de Paris del nou invents dels germans Lumière. El segon l'estrena de Birth of a nation quan David W. Griffith va tenir la idea d'explicar històries seguint el model narratiu de Dickens. Des de llavors s'han proposat moltes alternatives però aquesta no ha caducat de cap de les maneres. El tercer naixement va tenir lloc a Alemanya quan Murnau, que ja era una figura clau del cine del país després d'haver fet Nosferatu estrenà Der Letzte Mann on desenvolupava un concepte nou anomenat "Die entfesselte kamera"; la camera deslligada o alliberada de la seva immobilitat original, és a dir, per primera vegada es van veure travellings (o si no fou la primera vegada, sí que es va utilitzar aquest recurs de manera sistemàtica). Des d'aquest primer cop Murnau se n'adonà que el nou recurs no només servia per expressar la trajectòria física dels personatges, sinó també la seva dimensió psíquica i podem aventurar que intuí la seva capacitat per establir judicis morals, com trenta anys després teoritzaria Godard. Der letzte Mann és una història dramàtica, amb tocs de comèdia negra, que explica la història del porter d'un hotel de luxe que per la seva edat és degradat a treballar als lavabos de l'hotel, cosa que significa perdre el seu lluent uniforme, fet que el du a la desesperació i a intents forassenyats d'amagar la seva humiliant degradació.. El film tenia doncs un component de crítica social important en una societat fascinada amb els uniformes, cosa que potser a un espectador més jove ara li costaria copsar. Tanmateix, Murnau feu un exercici d'inventiva que encara ara ens pot deixar bocabadats i comptà amb Emil Jannings com el porter, l'actor més important de la història del cine alemany i un del més gran de tots els temps.