Carter i Sotil, in memoriam

 

        Ahir van morir dos persones importants del temps de la meva adolescència. El primer el president Carter. El judici històric no li ha estat gaure favorable. Fou un dels pocs presidents que no va poder accedir a un segon mandat. Els culpables bàsics foren l'estagflació i el fracàs de l'intent de l'alliberament dels ostatges a l'ambaixada de Teheran. Després vingué Reagan. Jo sempre l'he tingut una gran simpatia doncs de tots els que he conegut Carter semblava de lluny la persona més sincera i més ferma en les seves conviccions morals, cosa relacionada amb unes profundes conviccions religioses. D'altra banda la presidència de Carter coincideix plenament amb el període de la nostra transició i sospito, sense tenir cap evidència és clar, que la cosa hagués estat més difícil amb una administració republicana.
        La segona és Hugo "Cholo" Sotil que deixà el Barça més o menys quan Carter accedí a la presidència. Fou una part important de la victòria al campionat del lliga de 1974, la més celebrada, i potser la més brillant, de totes les que ha guanyat el Barça. Tot i que Cruyff era la figura principal Sotil es feu un lloc important en el cor dels barcelonistes. Quan la temporada següent l'arribada de Neeskens, i el fet que possiblement la directiva va voler ser massa espavilada fent una interpretació de la normativa d'estrangers diferent a la literal i consensuada, el van deixar fora de l'equip, el Barça no va tornar a jugar mai més igual. El seu substitut fou Manolo Clares, un excel·lent rematador, però sense la brillantor i el carisma del jugador peruà. Rexach va dir anys després per donar-nos una idea de qui era el Cholo, que el jugador més semblant que havia vist era Romario, per la seva capacitat per jugar amb encert en un espai mínim. Que tots dos descansin en pau.