Solenoide

 

    Llegeixo Solenoide de Mircea Cartarescu novel·la de dimensions colossals i també d'un prestigi immens. Resumint molt explica la història d'un professor de secundària de llengua romanesa que treballa a un centre docent a les afores de Bucarest als darrers temps de la dictadura de Ceasescu (el qual mai es citat pel seu nom a la novel·la). El professor, un altre home sense nom, és un literat fracassat després d'una catastròfica lectura de la seva opera prima que ell imaginava magistral. La novel·la són els quaderns que aquest home escriu per a si mateix, reflectint la seva realitat, la dels seus somnis, la relació amb alguns dels pocs companys amb els que té tracte. Lluny d'adoptar una clau realista, potser només reservada en el llibre a la vida de l'aula, la narració s'inclina cap a la literatura fantàstica convertint en perllongacions de la psique del narrador, la casa on viu, la fabrica abandonada al costat del seu col·legi i finalment tota la ciutat de Bucarest.

    No podent accedir a la versió original de l'autor, he llegit la versió catalana d'Antònia Escandell. Els seus esforços han donat una prosa magnífica i certament és un llibre que pots començar a llegir per qualsevol pàgina i seguir enganxat. Personalment si hagués de triar un passatge em quedaria amb aquell en que l'autor adopta el punt de vista d'un acar. Tanmateix, de la mateixa manera que això era així, també és cert que molt rarament he pogut anar amb profit molts més enllà d'un número determinat i relativament reduït de pàgines. Dit en altres termes la meva experiència de lectura no ha estat del tot positiva. Possiblement, la causa més important ha estat la meva estratègia de lectura. Per deformació professional, vocacional o com es vulgui dir, jo reservo les meves millors hores, mentalment parlant, pels textos estrictament filosòfics. Mentre que les lectures més literàries les deixo pel tren, on estic molts dies força estona, o per abans d'anar a dormir. El llibre de Cartarescu requereix un esforç molt més gran. A més, però hi ha alguns aspectes del llibre amb els que no acabo de sintonitzar. El primer és que estic una mica tip de les exploracions de la subjectivitat i de la literatura del jo, referents que quan més va, més irrellevants em semblen. L'altra qüestió és que fent abstracció del final que em sembla conciliador i en un cert sentit reconfortant, la modalitat predominat és el pessimisme. Capítols i passatges sencers es poden considerar com desenvolupament de l'enunciat atribuït, falsament crec, a Lenin en a bout de souffle, som cadàvers de permís. No tinc mitjans per mostrar que això no és la veritat perquè des del punt de vista més objectiu és segurament indubtable i estem entre dos infinits de no-res, però jo vull apostar per l'entremig, per petit que sigui. Entre Heidegger i Cole Porter, trio Cole Porter. (com Belmondo en a bout de souffle, curiosament)