L'ora del destino

 

        Aquest carrer cap de setmana vaig acabar el quart lliurament de Scurati sobre la figura de Mussolini, mentre m'assabentava que a Castelmare di Sabia a un estadi ple de gent havia estat corejat el cognom del dictador mentre es saludava a la romana tot aprofitant l'avinentesa de què l'autor de l'únic gol del partit havia estat obra del lateral dret, Romano Floriano, besnet de Benito Mussolini, cognom que ell du la seva samarreta, tot i que és de fet el segon cognom. Diu que s'hi identifica més, Cal recordar que Scurati està a hores d'ara vetat a la RAI. Pel que fa al llibre em sembla que manté el nivell dels anteriors. Segueix amb la mateixa tècnica, novelitzant episodis puntuals i concrets de la història d'Itàlia a partir de fonts que mostra al final del capítol, i s'endinsa en un període molt més dramàtic. El llibre comença el 28 de juny 1940 amb la mort d'Italo Balbo, potser l'única figura popular del feixisme si exceptuem Mussolini, que de manera premonitòria caigué abatut per la defensa antiaeria italiana, de fet fou el primer avió que varen assolir abatre, i acaba el 25 de juliol de 1943, quan el rei li retira la confiança, es nomena Badoglio com primer ministre i Mussolini fou reclòs. Entre mig, assistim a les campanyes endegades per Mussolini la de Grècia, la del Nord d'Agrica i l'aportació a la invasió de la Unió Soviètica, totes absolutament catastròfiques. El llibre alterna la descripció de la successió de desastres provocats per una manca absoluta d'equipació i preparació i el progressiu esfondrament físic i psíquic del dictador progressivament allunyat de la realitat i que per tant no fou capaç de veure que el que fins llavors eren no gaire més que els seus servidors li acabarien donant l'esquena (cal recordar-ho, qui a fa fora a Mussolini no és cap rebel·lió popular, sinó el Consell suprem del Fascio en primer lloc i el Rei després)

        Scurati dóna el millor de si mateix com a escriptor en la recreació de materials que en ells mateixos ja eren colpidors pel seu testimoni. Vull retenir dos com els més emotius i assolits. El primer és el basat a les notes de Pietro Brignoli, capellà militar de l'exercit real que fou destinat a un regiment destinat a Croacia i per tant testimoni de primera mà de les atrocitats comeses per l'exercit italià en el bocí de l'antiga Iugoslàvia, bàsicament el que ara és Eslovènia, que li va tocar administrar. L'altra és el de Mario Rigoni Stern un sergent del cos del alpins que participà a la retirada de l'exercit italià al front rus, cosa que vol dir intentar caminar distàncies mesurables en centenar de kilòmetres, i enfrontar-se a temperatures més enllà de l'ombrall de sensibilitat, sense recolzaments d'artilleria, ni d'aviació, ni res. El missatge del primer llibre era molt clar, i oportú a hores d'ara, la demagògia i la ignorància no es derroten a si mateixes. És massa ingenu pensar que tot i que les podem veure com una evidència en el discurs dels nostres adversaris, això ha de ser un obstacle pel seu triomf. Essencialment el feixisme italià no era res i el temps de la guerra fou el moment en què amb més claredat es va mostrar aquesta buidor.