Casa Calores

         Veig aquí a Vilanova, l'obra Casa Calores de Pere Riera que havia estat estrenada abans de l'estiu a la sala Becket. A l'escenari quan s'aixeca el teló ens trobem amb el típic terrat d'una casa de poble costaner (el nom del poble no s'esmenta mai, però els detalls que es donen fan pensar al Maresme i l'autor està lligat a Canet de mar). Tot passa en aquest terrat on veiem l'evolució de dos grups de personatges. Un format per la mestressa de la casa, la Carme i un amic, admirador que és el "manetes" del poble. L'altre grup és el format pel fill de la Carme, el Ramon, i el seu grup d'amics: un altre noi i dues noies. Retrobarem tota aquesta gent en tres moments diferents: 1989, 1996 i 2003, és a dir, des del moment on els joves deixen de ser nens i viuen els conflictes propis del pas a l'edat adulta, al moment, proper a la trentena on ja no està permès una altra cosa que ser adult, encara que no en tinguis ganes. Vaig passar una bona estona en una obra que no defensa cap tesi, però que fent una mica la història d'un terrat, constata allò que han mostrat tantes grans obres i del que no es pot deixar de parlar mai: el poder destructor del temps. També és una obra sobre la sinceritat, sobre la dificultat de ser sincer, especialment quan donem per descomptat que som gent sincera. Personalment també m'he identificat molt amb la rememoració d'aquella època en què no viatjàvem, però estiuejàvem, cosa que volia dir deixar-se dur per un avorriment tendre i acollidor, quan l'activitat més típica eren maneres de no-fer res. Els nois que interpreten el grup de joves, Emma Arquillué, Júlia Bonjoch, Arnau Comas i Eudald Font, fan un treball enèrgic i convincent, però els treball dels dos veterans, Rosa Renom i Jordi Boixaderes, és excel·lent i em reconcilia amb ells després d'haver-los vist en el lliure, a l'obra sobre Camus i Casares, en un treball que no em va acabar de fer el pes