Dos llibres sobre els nous temps

A la tornada de Londres he estat llegint alguns dels llibres que vaig adquirir sobre la situació política del país. Un d’ells és el llibre d’Owen Jones, The Establisment and how they get away with it. Hi ha, em sembla, traducció al castellà. Va ser una lectura relativament decebedora, en comparació amb el llibre anterior del mateix autor sobre la demonització de la classe obrera, del qual aquest és un revers, em sembla, menys vigorós i més mancat de novetats. En tot cas una lectura profitosa pels que encara tenen dubtes provocades per les tonteries que es deien fa uns anys sobre la superació de la guerra de classes a la societat occidental, quan el fet cert és que possiblement mai no ha havia estat tan virulenta i tan poc equilibrada.  Possiblement el més recomanables són els capítols dedicats a la mediocracia, és a dir al caràcter totalment mític de la noció d’un “quart poder” independent (no sé pas que podria dir de l’Espanya i la Catalunya actual) i la reflexió que fa sobre el caràcter quasi completament virtual de la noció de sobirania estatal. La possible solució, la revolució democràtica, no té gaire contingut i és quasi una contradicció en termes.

Kerry-Anne Mendoza fa un balanç al seu llibre Austerity de la política social dels anys posteriors a la crisi que han suposat la demolició de l’estat de benestar i l’emergència del que ella anomena l’economia Zombie, cosa prou corroborada per quasi tots els observadors de l’economia mantenidors d’una certa independència, que ens han alertat del caràcter fictici d’allò que anomenem creixement des de fa vint anys. L’autora utilitza la noció de feixisme corporatiu, molt propera a la idea plantejada en aquest bloc fa uns mesos, que considerava que la llavor del feixisme incipient es troba a la hegemonia de tota mena concedida a l’empresa privada. Això fa de mal dir en un país on el model d’excel·lència és ESADE, però em trobo reconfortat veient que no estic sol pensant aquestes coses. De fet abans que una exclosa del sistema i algú tan marginal com un professor de filosofia, gent potser més respectable havia dit  coses semblants. Veieu, per exemple, la següent citació:

La primera veritat és que la llibertat d’una democràcia no està segura si el poble tolera el creixement del poder privat  fins un punt on aquest esdevé més fort que el del mateix estat democràtic. Això, en la seva essència, és el feixisme, la propietat del govern, per un individu, per un  grup o per qualsevol poder privat que prengui el control.

Aquestes paraules foren pronunciades per  F.D. Roosevelt al congrés americà el 29 d’abril de 1938

INCONVENIENTS DE SER UNA NACIÓ

Allan Ramsay ha passat a la història per ser un dels pintors de primera línia del Regne Unit a finals del XVII., Fou pintor de cort de Jordi III i és un dels autors d’un dels retrats més coneguts dels seu bon amic David Hume. Fou també, cosa menys coneguda, un comentarista polític de cert mèrit i entre les seves obres figura el pamflet “A succint review of the American Contest” publicat mentre estava tenint lloc la guerra de la independència de les colònies americanes. Per Ramsay la guerra estava sent perduda pels britànics perquè estaven adoptant una estratègia equivocada. Allò que calia fer des del seu punt de vista era aprofitar la mobilitat de la flota britànica per bombardejar i atacar directament la població civil dels ports claus com els de Nova York, que les tropes de Washington no tenien possibilitats de defendre. Era una proposta radicalment nova perquè en el context del XVIII, hom donava completament per sobreentès que la guerra era un afer dels exercits, del qual la població civil estava exclosa. El mateix Ramsay reconeixia que la seva proposta seria jutjada com un acte de barbàrie. Allò que resulta més interessant és la seva replica. Per iniciar-la, fa un paral·lelisme amb la guerra anterior entre França i el Regne Unit, quan 6000 soldats anglesos tenien al seu abast la ciutat de Cherbourg, famosa després pels paraigües, sense que fessin cap acció contra els seus habitants. Per Ramsay, allò hagués estat una injustificable barbàrie perquè la guerra havia estat declarat contra Lluís XVI, dels quals els habitants de la vila francesa eren súbdits. El Rei de França ostentava la sobirania i per tant fora injustificat el càstig als seus súbdits. La diferència amb el cas americà és clar. Els americans s’han atorgat la sobirania, per la qual cosa tots i cadascun dels seus ciutadans poden ser considerats com a enemics i tractats com a tals. La distinció és bàsica, perquè suposa el començament de la guerra moderna, entesa com a guerra total, en la qual resulta justificat el bombardeig de poblacions civils o les deportacions massives. La guerra moderna és així no només el resultat de la tecnologia sinó una conseqüència de la manera en la que els pobles moderns, civilitzats, conceben la política; un conseqüència del significat rebuts per termes com “nació” o “voluntat general”. Jordi III no seguí les propostes de Ramsay, els anglesos van perdre la guerra i després vingueren altres que sí ho feren, potser entre els primers hi era precisament un americà, Abraham Lincoln. Els actes contra la població civil després s’han incrementat fins al punt que a bona part de les guerres, la situació menys insegura, paradoxalment, és la del combatent. Sempre, però, hi ha una teoria filosòfica per tal de cercar una justificació. Era potser això al que es referia Hume quan parlava dels perills de l’entusiasme filosòfic.

el discret encant del conservadorisme

No hi ha manera de ser revolucionari sense ser dogmàtic, això constitueix el discret però ferm atractiu intel·lectual del conservadorisme.

Michéa sobre liberalisme, infantilisme i el joc del F.C. Barcelona

L’ideal d’autonomia no és certament estrany als liberals. Pel contrari, la idea que qualsevol home és prou gran com per decidir per ell mateix la manera amb la que ha de conduir la seva vida, legitima el seu combat econòmic i cultural permanent contra tota intenció “paternalista” de l’estat, les esglésies o la col·lectivitat. El seu problema és que fundant així aquest ideal d’autonomia sobre la natura suposadament egoïsta de l’home (sobre la convicció, en d’altres termes, que la lliure persecució per cadascun del seu interès ben entès, és la clau d’una societat ordenada), el liberalisme es veu forçat a encoratjar el manteniment de les condicions d’una infància eterna (tot percebent l’egoisme inicial del subjecte humà com natural) fent així problemàtic, de fet impossible, l’accés a la maduresa i l’autonomia veritables.

La més petita familiaritat amb el futbol (o amb qualsevol altre esport col·lectiu) seria prou per esvair aquesta concepció simplista de les relacions entre l’individu i la col·lectivitat (Camus deia, és al futbol al que dec les meves idees sobre la moral i els homes). Tothom sap, en efecte que un jugador tindrà molta més capacitat de realitzar-se individualment (un Xavi, un Messi, un Iniesta) quan les seves prestacions s’inscriuen dins d’un col·lectiu organitzat on tothom vol d’entrada jugar pels altres (essent llavors el pas, des d’aquest punt de vista, la forma futbolística del don i la paret la millor il·lustració, del donar, rebre i tornar) (1). És aquesta tota la diferència que existeix entre el meravellós joc del F.C. Barcelona (hereu en aquest punt del “futbol socialista” de Gusztàv Sebes) i el futbol liberal de Raymond Domenech (el qual té clarament la preferència de Mediapart) on cada monada aïllada sembla jugar per ella mateixa amb uns auricular de MP3 sobre les orelles i l´’única obsessió del proper contracte al cap.



(1) És filosòficament interessant fer esment que a l’Anglaterra de finals del segle XIX els clubs de l’èlit aristocràtica i burgesa (que originalment dominaven aquest esport nou) practicaven el dribbling game (un joc fundat només al drible i a la proesa individual). Foren els primers clubs obrers els que varen inventar el passing game (joc fundat, pel contrari, a l’art del pas i de l’organització col·lectiva). El 31 de març de 1883 (pels amants de les coincidències molts pocs dies després del de la mort de Marx), la victòria a la final de la copa del Blackburn Olympic (el club dels obrers del tèxtil i la metal·lúrgia) sobre els Old Etonians (el club de les elits liberals)constitueix, així, una dada simbòlica tant per a la memòria històrica del proletariat anglès com a la història tàctica del futbol.

Extret de le complexe d'Orphée , pp. 293-294

Del bon govern

Segons Hume els principis fonamentals del bon govern són tres: la defensa de la llibertat, la recerca del bé públic i, ara cito textualment, refrenar i castigar l’avaricia i l’ambició dels individus particulars. Llibertat més o menys, en funció dels diners que posseïm, en tenim. Del segon punt no diré res, perquè ningú no sabem de què està parlant, però el tercer punt sembla molt lluny la praxi i les intencions dels nostres governants actuals, dels del passat pròxim i els del futur probable. De fet, el principi és tot el contrari que l’avaricia i l’ambició és bona. Recordem que Hume no era cap radical i si un enemic decidit de les virtuts monacals. Clarament era un il·lustrat i això hauria de fer pensar a tots els que han decidit que el trencament entre ètica i política era una gran conquesta.

Fonaments d'una crítica metafísica del capitalisme

It is this deception which rouses and keeps in continual motion the industry of mankind. It is this which first prompted them to cultivate the ground, to build houses, to found cities and commonwealths, and to invent and improve all the sciences and arts, which ennoble and embellish human life; which have entirely changed the whole face of the globe, have turned the rude forest of nature into agreeable and fertile plains, and made the trackless and barren oceans a new fund of subsistance, and the great high road of communication to the different nations of the hearth

The theory of sentiments

Adam Smith

Del qual modestament crec que podem inferir dues conclussions:

1.      Definit en termes platònics, el capitalisme seria l’art d’endreçar la caverna i l’elogi possible pels capitalistes passats i futurs seria dir que algunes part de la caverna fan goig.

2.      El treball que Hume comença a fer teoritzant el treball de la imaginació en la teoria del coneixement seria el fonament del que després faria al seu àmbit, que propiament dit no és un altra que la filosofia moral., Adam Smith

Conclusió de la diada

El fet indiscutible és que a Barcelona, dimarts a la tarda hi hagué una explosió d’entusiasme. Si això és bo o dolent està determinat pel valor que donem a l’entusiasme. Sobre això Locke tenia alguna cosa a dir i Hume encara més.

Filosofia com a medicina

 Des de la tardor passada vaig estar treballant el comentari de la República platònica escrit per Rosen, un llibre fascinant i imprescindible. He inclòs una sèrie de cites directes i avui incloc la darrera. Rosen ens comenta que a la ciutat imaginada per Sòcrates la presència de la filosofia és gairebé episòdica i els filòsofs estan desconnectats de la vida ordinària dels ciutadans radicalment com mai ho va estar la figura de Sòcrates. L’americà escriu sobre aquest punt:

Quina és llavors la justificació per aquesta representació estreta i abstracta de la filosofia dins de la ciutat? Crec que és la purga del natural interès filosòfic a la diversitat de l’anima humana. La mateixa medicina és prescrita dins de la ciutat a la filosofia i a la poesia. Però la medicina té efectes secundaris. Purgar la diversitat ens allunya de la pràctica i, en particular, de la política. La contradicció interna de la ciutat socràtica és ara evident. Lluny de ser natural, la ciutat és una construcció artificial. Per tal de produir governants amb la disposició i la capacitat d’imposar la uniformitat dels principis i de restringir els tipus de casos particulars als quals han de ser aplicat els principis, hem d’educar els millors dels guardians d’una manera que els incapacití per a exercir el govern polític d’una manera prudent. A la ciutat governada pels filòsofs, no hi ha desacord filosòfic. Però això vol dir que la filosofia mateixa és substituïda pel dogma i la ideologia .... En Resum,  La República és un seriós advertiment contra la dialèctica interna del governs dels filòsofs. El remei per la nostra malaltia és prou fort com perquè podem morir-nos dels efectes secundaris. D’altra banda, sense aquest remei les possibilitats de guarir-se són nul·les. La filosofia política té el deure de determinar la dosi escaient.

Europa segrestada

El gentil monstruo de Bruselas és el títol castellà del pamflet que H.M. Enzesberger ha publicat enguany  sobre el funcionament de la Comunitat Econòmica Europea. Escric pamflet sense cap ànim pejoratiu. Des del meu punt de vista és un gènere del tot legítim que ens ha proporcionat algunes mostres genials. No tothom pensa així, per exemple, Joaquin Almunia que segons m’explicà mon germà a una recent entrevista utilitza aquest substantiu per denigrar el text. El mal humor  d’ Almunia no és estrany. H.M. E. parlarà d’un dèficit democràtic que es podria solucionar donant pes als processos electorals. Però tots recordem que Almunia no té bona relació amb els processos electorals. Ni tan sols era capaç de guanyar en el si del seu propi partit.

El llibre m’ha interessar perquè complementa el de Todd que comentava darrerament . Si el francès ens advertia de la possibilitat d’una involució democràtica, l’alemany ens mostra que el funcionament de les institucions europees, i el fet de què aquestes institucions cada cop assumeixen un nivell de superioritat sobre les legislacions nacionals, ja significa de fet una regressió de les formes democràtiques clàssiques vinculades a l’estat nació. La tesi d’Enzesberger és que aquesta regressió no ha estat un efecte de l’atzar de la història, sinó que constitueix un propòsit latent des del temps de la formació de la comunitat de l’acer i el carbó. Les institucions europees foren creades des del convenciment de què les institucions típiques dels estats democràtics tradicionals farien més nosa que servei. (si això afegim que, amb les excepcions assenyales per E. del Regne Unit i Suïssa la democràcia no és massa normal a Europa fins al final de la segona guerra mundial, hom pot concloure que la vida de les democràcies europees ha estat molt més feble del que als europeus en agrada pensar). HME posa especial esment a les connotacions evidents que tenen termes com comissaris i directives, especialment d’aquestes últimes que en la mesura  en què resulten vinculants pels països membres constitueixen un poderós argument per  sostenir que la Europa comunitària ja no està governada per la llei. Les institucions suposen un reviscolament d’un despotisme il·lustrat que no té un caràcter opressor, però si un caràcter clarament homogeneïtzador.

En conjunt el pamflet acaba sent una lectura ben interessant. Els seguidors d’Enzensberger se n’adonaran ràpidament de què el laberint institucional i legislatiu de les institucions europees és un blanc del tot adient per a la molt acreditada facilitat de l’alemany per la ironia. La descripció dels  responsables d’aquest nou ordre forneixen molts arguments per recolzar les teories de Lasch o Todd sobre els progressiu desmembrament de les elits de la nostra societat.

Apunts per entendre la lluita de classes del nostre temps

La baixada dels impostos pels més afavorits és una aspecte important de la política desenvolupada per Nicolas Sarkozy. Hom s’equivocaria si veiés aquí la manifestació d’una consciència de classe. La història ens mostra pel contrari que les classes superiors que tenen autoconsciència, propòsits i aspiren a dirigir la societat, fan un deure de pagar els impostos, parlem d’un impost en el sentit estricte del terme o d’un impost de sang en el cas de les nobleses militars. Un classe dirigent que malda per desfer-se’n de les seves obligacions fiscals i socials és un grup camí de la perdició, un no grup més aviat, una col·lecció de narcisos extraviats dins de la història. La disminució dels impostos es presenta a hores com una reivindicació modernitzadora. Si es du a l’extrem final, acabarà per desestructurar tot l’estat i l’estructura social. Els historiadors del futur podran comparar les lluites antifiscals del començament del tercer mil·lenni a les fugides enfront de l’impost que caracteritzaren l’aristocràcia merovíngia a l’època dels reis mandrosos.

                               Après la democratie, E. Todd, pág. 179

Aniversari de Pasolini

La Vanguardia ens explica que avui serà el norantè aniversari de Pier Paolo Pasolini. Poc entusiasta en general de les seves pel·lícules (de la que tinc un record més valuós com a experiència cinematogràfica és de la seva versió de L’Evangeli de Mateu) als darrers anys he anat desenvolupant una creixent admiració per la seva obra escrita i per la coherència i solidesa de les seves posicions morals i polítiques. Els escrits luterans o els escrits corsaris rebel·len un home amb una capacitat extraordinària per sobreposar-se a la tonteria que l’envoltava i una capacitat de predicció notable, doncs va descriure el berlusconisme abans de que pràcticament existís Berlusconi. Mirant amb retrospectiva en té molt mèrit i és molt rara la capacitat de mirar el futur alliberant-se del passat.Si ara fos aquí seria una de les mirades que ens ajudaria a orientar-nos i una de les veus que caldria sentir. I no en tenim pas gaires.

Després de la democràcia

Après la democratie és el darrer llibre gran  d’E. Todd  i constitueix un intent per definir la nostra situació. Fou escrit l’any 2008 quan la crisis econòmica estava començant i feia una any que Sarkozy era el president francès.  Per Todd, Sarkozy és un home que resumeix una època. La seva presència a la presidència francesa és del tot simptomàtica dels mals que caracteritzen la societat francesa.  El personatge es descriu per cinc trets: la incoherència del seu pensament, la seva mediocritat intel·lectual, l’agressivitat, la fascinació pel diner i la inestabilitat afectiva.  Cap d’ells té res d’excepcional sinó que reflecteixen el buit ideològic, l’estancament educatiu, la involució d’un règims democràtics cada cop més preocupats d’excloure que no pas d’incloure, la incapacitat de les elits per fer front al problema de incipient pauperització  i la inestabilització dels valors familiars.

Todd analitza aquests problemes successivament. El primer és la qüestió religiosa. La primera constatació curiosa en termes estadístics és el complet paral·lelisme entre l’esfondrament del PCF i el de la pràctica catòlica com si aquests contraris en un cert sentit es recolzessin mútuament. Cap dels dos ha trobat un substitut plausible. El buit però no ha estat perillós. No hi hagut ni anomia, ni increment de l’angoixa. Els homes han aprés a viure sense transcendència? La resposta podria ser afirmativa fins al moment però no és tan clar que això es pugui mantenir si s’acaba, com cada cop es veu més clar, la bonança econòmica. Els exemples llunyans, l’experiència romana, i els propers, els americans estadísticament sempre quinze anys per davant dels francesos, no conviden a l’optimisme. En tot cas una expressió d’aquest buit és la islamofòbia que fa assumir als musulmans la condició de bec expiatori.

L’element diferencial però amb l’altre gran moment de retrocés del cristianisme a França,el segle XVII, és que aquesta es dona en una situació d’estancament educatiu. Diem estancament i no pas retrocés. L’estadística indica pel moment una aturada, en ella mateixa ben preocupant però que tampoc justifica, segons Todd, parlar de regressió com fan els pessimistes culturals, seguidors del camí obert per Finkielkraut. L’aturada, l’estancament és significatiu perquè significa un canvi de rumb possible en un camí que Occident havia començat des del final de l’edat mitjana i el naixement de les esglésies protestants.

Todd enllaça aquest tema perquè la seva tesi és que l’extensió de les democràcies és una conseqüència de l’alfabetització. El progrés de l’alfabetització i la relativa raresa dels estudis superiors durant el segle XIX i més de la meitat del XX permeté definir una societat homogènia on es realitzava un ideal de democràcia nacional. Avui l’extensió de l’ensenyament superior defineix una societat més heterogènia i l’estancament fa que aquesta societat fragmentada per nivells educatius tendeix a consolidar-se. El pas previsible, l’extensió dels estudis superiors, no s’ha donat enlloc ni sembla que cap indici apunti en aquesta direcció. S’ha definit una elit de massa i per primera vegada a la història el mon dels educats superiors pot tenir una existència del tot separada i autònoma respecte a la resta de la societat. Lasch ha estat el pensador que millor ha descrit la nova situació tot i que tampoc l’explica. No és clar que el resultat hagués de ser un narcisisme actiu en comptes d’una classe dirigent preocupada per la humanitat. Els models explicatius anteriors no valen per gaire i Todd es malfia dels crítics de l’individualisme. Tocqueville no es pot ajudar perquè ni ell ni ningú va viure l’emergència d’un grup social de milions de persones educades ininterrompudament durant una vintena d’anys. En tot cas tant perillós es la denuncia de les elits com la idealització del poble gens fonamentad,a que acaba sent el mateix però a l’inrevés, cosa que serveix per a justificar un fenomen definidor del nostre temps: la progressiva legitimació de les desigualtats.

El següent capítol explica la passió francesa per la igualtat, i la relativa tebiesa d’altres pobles, per l’organització de l’estructura familiar. Crec que no fa falta estendre’a aquí perquè aquesta és la part més coneguda de l’obra de Todd

En el capítol sobre l’etnització, Todd ens recorda que la raça, en contraposició al tòpic més establert, és un poderós instrument d’unificació i igualació. L’odi als negres i als indis ha estat un factor unificador, necessari per vèncer les diferències dels diferents europeus arribats a l’Amèrica del nord. La nació americana es fonamenta en el racisme. Un paper semblant el tingué l’antisemitisme dels nazis, on la nació alemanya trobà la força igualitària per a superar el caràcter desigualitari efecte de la seva estructura familiar tradicional. Fins i tot la democràcia anglesa es construí tenint com a element fonamental la de la superioritat de l’home blanc, sobre els altres pobles que constituïen l’imperi colonial. A França l’element unificador i exclòs, altrament dit bec expiatori, el constituí al temps de la revolució, la noblesa. Des de llavors, les tensions han tendit a l’hexàgon més a alleujar-se en forma de guerra de classes que no pas en factors ètnics. És en aquest sentit en el que Todd es planteja la crisi dels barris perifèrics, conflicte clarament de classe i no racial, en el qual els joves de l’extraradi desmitologitzaren amb la seva acció un dels fetitxes de l’esquerra progressista, la idea de l’educació com eina per a la igualació social. De fet, el moviment era invers al dels barris britànics o americans. No es tractava d’afirmar la diferència sinó de suprimir-la. Tot i això és evident, i així ho mostren les actuacions de Sarkozy o Finkielkraaut, el caràcter molt més rentable de l’etnitizació d’aquest conflicte i en general de tots els conflictes.  Es tracta, en definitiva,  de dissimular un malestar que té un origen econòmic.

L’origen del malestar és el lliurecanvi. La crisi és el seu efecte i el final previsible és el moment en què els nostres salaris acabin igualats al dels xinesos o el indis, un procés que ha d’abastar no només les nostres vides sinó segurament la dels nostres fills. Tota la mistificació realitzada pels economistes per tal d’amagar aquest fet, no resisteix gaire cap anàlisi seriosa. L’efecte que als darrers anys estem ja advertint de la globalització és la dissociació entre educació i benestar que les darreres generacions de titulats universitaris comencen a sentir en la seva carn i ossos. Mentrestant les elits tendeixen a aïllar-se de les restes de la societat i comencen a fer-se visibles processos de pauperització, (i per Todd és un ironia de la història insuperable, el fet que aquest processos es donin en el moment en què els partits comunistes estan pràcticament extingits). Hi ha molts elements per un conflicte de classes que potser vindrà de les classes populars, tot i que la seva articulació és dubtosa, però ja existeix per part d’un classe dirigent orientada ideològicament envers l’estat i insadollable a la seva demanda d’empetitir l’estat i disminuir els impostos (fundant-se a uns criteris d’eficiència poc contrastats a la realitat). La globalització té un significat clar, però, que els analistes polítics o socials volen ignorar. Si el 40% del PIB xinés consisteix en exportacions per les multinacionals, son les nostres classes superiors les que els exploten. Els nostres dirigents econòmics són els que manen a xina, i el partit comunista xinés és el representant dels interessos dels nostres caps. Ja cap tema pot ser vist des d’una perspectiva merament nacional, cosa del tot palesa a la qüestió de l’ecologia. També serà un element important i de difícil previsió per entendre el nostre futur, l’inevitable conflicte d’interessos entre les nostres elits i les de les economies emergents.

La manera més segura de fer prediccions plausibles sobre el futur és l’examen de les dades demogràfiques, els quals ens assenyalen una ralentització dels moviments socials. La primera constatació és que malgrat el narcisisme ideològic, mai la dependència de l’individu de la xarxa social plantejada per l’estat havia estat tan gran. Els darrers anys no han mostrat cap retrocés en aquest sentit. 

La conclusió de Todd és que la deriva oligàrquica i el populisme han  de ser les dues tendències que marcaran el nostre esdevenidor més immediat, en un escenari definit per una fragmentació causada molt directament per la implosió de les ideologies religioses o polítiques. L’establishment superior és un grup entre els altres mancat de cap recurs de legitimació especial, com li succeí a l’aristocràcia el 1789. En aquest sentit la política mateixa, apareix totalment buida, els governants només han de deixar funcionar la maquina econòmica i es dóna una situació en la que l’absència de fins justifica els mitjans, la formula que regeix actualment la praxi dels nostres partits polítics. L’esfondrament de les classes mitjanes, suggereix una societat ternària amb el futur amb un ample sector popular, d’un 66% de la població, una minoria governant molt reduïda, 1% i una classe mitjana molt titubejant i indefinida que pot abastar un 33% de la població, una classe amb un nivell educatiu semblant als dels governants però sense participació efectiva al poder. La futurologia no té bases però la predicció plausible gira sobre tres escenaris:

1.       Una república ètnica, blanca i post-cristiana, potser forjada ideològicament des de la reflexió de Carl Schmitt. Sarkozy ha mirat de fer molts passos en aquesta direcció. El problema és que l’enemic ha de ser responsable i la construcció per fer responsable els joves magrebins aturats de les barriades de la perifèria és ben complicada. De fet,  bec expiatori adient és la minoria intel·lectualment més preparada i l’experiència dels Estats Units sembla anar en aquesta direcció.

2.       La supressió del sufragi universal,  cosa ben palesa a l’evolució de la cultura europea. Els referèndums sobre la integració que sempre han dut a la conclusió de que el poble s’equivoca. Potser políticament sigui més fàcil la importació del model xinés que no pas l’exportació d’unes estructures polítiques a les que no creuen les nostres elits. L’alfabetització general sembla un argument en contra per què això s’esdevingui però no pas el buidament de creences col·lectives. Internet aquí podria ser un mecanisme útil per aquesta involució i el pes del directori europeu ens indica que de fet, en un cert sentit, el sufragi universal ja ha estat abolit i ha començat l’època de la post-democràcia.

3.       L`’alternativa positiva és una Europa democràtica que des de les seves institucions la defineixi com un espai de protecció i regulació econòmica, que ens permetés crear les condiciones per frenar l’aturada constant des de fa molts anys dels salaris reals. Això és impossible pensa Todd, però, sense una transformació psicològica que trenqui amb el narcisisme dominant.

The origins of political order (VII)

Per acabar, em sembla que cal encoratjar la lectura del llibre de Fukuyama encara que només sigui perquè ens ajuda a trencar un dels límits habituals de la filosofia política: la formulació de teories molt generals des d’un número relativament petit d’experiències històriques concretes: l’antiguitat greco-llatina i els països anglosaxons. Aquest és el nucli central del llibre on examina  l’aparició a escenaris molt diferents dels tres fonaments de la praxi política contemporània: la formació de l’estat, el govern de la llei i la responsabilitat del govern enfront dels governants. Les tres nocions no estan unides. Així, per exemple, veiem que a la Xina s’avança més ràpidament i més profundament en la construcció de l’estat que a cap altre lloc del mon, mentre no es feu cap pas en el segon sentit. Una diferència que, segons Fukuyama, està causada pel diferent pes de les religions en aquestes societats.

Mentre que el nucli del llibre és un exercici d’antropologia i història comparada. Els dos darrers capítols intenten extreure conseqüències teòriques que serveixin de fonament per fer una teoria del desenvolupament i la decadència política. El fonament d’aquesta teoria es troba per ell a la biologia i en aquest punt li dóna la raó a Hume enfront de Locke, ja que l’escocès no admet l’absolut refús de l’innatisme fet per l’anglès. Les impressions relacionades amb les passions primitives són innates des del seu punt de vista i a aquestes emocions vincula Fukuyama la molt fonamental necessitat de l’home d’obeir regles. La capacitat de seguir regles és una estructura tan profunda com la lingüística. La pàgina en blanc lockeana és una de les condicions fonamentals del programa liberal, però xoca frontalment amb una observació desinteressada de la naturalesa humana. El problema polític fora conjugar aquesta predisposició favorable amb una propensió a la violència, Rousseau no és aquí menys mistificador que Locke, i l’aportació hegeliana de la necessitat del desig de reconeixement. La seva interpretació vol allunyar-se de les visions més materialistes en quan reconeix la importància derivada a l’acció dels models mentals de realitat construïts a totes les societats humanes. En aquest sentit divergeix i s’oposa als estridents Dawkins & Co.  que malden per popularitzar una visió de la religió com un element advers al procés civilitzatori. Fukuyame pel contrari lloa el paper de la religió per superar les barreres posades a la fixació en el propi grup biològic.

Fukuyama s’oposa també a la Il·lusió constructivista alimentada per un enteniment deficient de la República de Plató i per la tirada utòpica de molts filosòfs. De la mateixa manera que l’evolució natural genera mecanismes en principi gratuïts que després troben utilitats, els actors polítics creen institucions que acaben tenint un sentit que els fundadors no havien previst.  Els participants als conflictes de les investidures no podien tenir ni idea de què estaven fundant el principi de la limitació del poder executiu pel poder judicial o l’església pensava en el dret de les dónes que reconegué els seus drets hereditaris a l’alta edat mitjana.

Des del punt de vista de Fukuyama la decadència política és un fenomen tan inevitable com l’extinció de qualsevol espècie a llarg termini en un mitjà ambient inestable i canviant. En aquest sentit el problema polític fonamental és la incapacitat de les societats en conjunt per adonar-se d’aquests canvis (cosa que podem entendre com un fort argument a priori en principi de tota mena de conservadorisme). Un altre element fonamental com agent de decadència és la tendència a la repatriamonalització que pot ser trobada a la descripció de tots els processos de decadència. De fet, aquestes dues forces creen una tendència als equilibris disfuncionals en els quals es donen situacions que cap dels agents socials pren clar avantatge d’un canvi però la societat com a totalitat empitjora contínuament.

El darrer capítol posa les bases del següent volum on s’estudiarà el canvi polític a l’època posterior a les revolucions francesa i industrial, essent la segona la definidora del moment post-ml,athusià quan l’increment de la productivitat obren unes perspectives noves i desconegudes a les societats clàssiques.

The origins of political order (VI)

Un tema fonamental per Fukuyama és el de la naturalesa predatòria de l’estat, cosa que constitueix un tòpic del neoliberalisme de moda als darrers anys. Fukuyama no nega pas l’existència d’aquesta tendència, de fet, l’organització de la depredació fou una de les causes del sorgiment de l’estat, però ens recorda, l’exemple adduït més important és el cas de l’experiència històrica d’Hungria, que l’estat pot ser també una barrera  i una defensa contra la capacitat predatoria de les elits. Un advertiment que aquest mes de febrer no sembla gens intempestiu. La idea de Fukuyama en tot cas és ben clara i té arrels del tot clàssiques. El problema no és l’estat sinó l’assolir un equilibri de poders entre els diferents sectors d’una societat. L’estat pot ser una eina per trencar aquest equilibri o per consolidar-lo

The origins of politcal order (V)

Pel que fa a l’evolució d’Europa la tesi de Fukuyama és clara i pel que jo sé força original: el govern de la llei no és essencialment una invenció il·lustrada, tot i que certament foren aquests els seus teoritzadors. La causa primera fou la influència de l’església catòlica, no tant per motius teològics i morals sinó per preservar els seus interessos com a institució enfront del tribalisme que després de la caiguda de l’imperi romà tornava a esdevenir la tendència hegemònica dins d’Europa occidental. La consolidació d’aquest poder feu molt difícil per a qualsevol monarca pensar en que podia disposar d’un poder del tot il·limitat, com per exemple, fou el cas els emperadors xinesos. L’eina principal fou el reconeixement afavorit i propiciat per l’església catòlica del dret successori de les dones (una autèntica extravagància antropològica en el context del primer mil·lenni) que trencà el poder del clan i ajudà a consolidar el poder territorial de l’església (el desmuntatge dels quals és una de les finalitats bàsiques de les revolucions liberals del XIX) Fukuyama polemitza  així molt obertament amb les concepcions liberals;  per ell les institucions bàsiques que generarien la civilització moderna, només foren econòmiques en una segona instància, però el primitiu impuls per crear-les fou religiós.

Neomelòdics

Mentre romancejo després de dinar veig un reportatge al noticiari de TVE sobre els neomelòdics, joves napolitans consumidors i creadors d’una variant de la cançó del país, l’essència del qual és glorificació de la camorra.  El tema és ben relacionable amb l’escrit de Fukuyama que ara estic llegint i episòdicament comentant, ja que l’esdeveniment sembla ben coherent amb el seu relat. Quan l’estat s’afebleix, alguna cosa ha d’ocupar el seu lloc. L’altre de l’estat és la família i al capdavall, les organitzacions com la mafia pot són ben clarament un derivat. Potser pot semblar alarmista pensar que l’estat està retrocedint; una conseqüència del pessimisme generat per la crisi.  La crisi, certament, fa palesa la relativa inanitat de l’estat però a alguns dels nostres barris la presència de l’estat, i de la moralitat que li és inherent, ja era gairebé nul·la o, dit d’una altra manera, hi ha llocs on la diferència entre la crisi i el que hi havia abans és gairebé nul·la.

The origins of politcal order (IV)

La proposta platònica d’abolició de la família és un fil Fukuyama reté de manera necessària a la part central del seu llibre focalitzada en fer una comparació entre les diferents experiències històriques de sorgiment de l’estat. Evidentment hi ha una resposta pròpia occidental que avui en dia es manté i que fou un element important a la perdurabilitat de l’església catòlica: el celibat sacerdotal, però probablement encara foren més exitoses històricament o al menys duradores, els sistemes d’esclavisme militar adoptat primer pels àrabs i després perfeccionat pels otomans. De fet la correspondència entre la forma de vida dels mamelucs i la que Plató dissenyà pels guardians és aclaparadora i el desarrelament cercat en ambdós casos del tot equiparable.

Més sobre Hobbes i Fukuyama

El refús del hobbesianisme no és però del tot complet per part de Fukuyama. El paper que l’anglès concedí a al violència és l’única part de la seva anàlisi ben real. Fukuyama fa però una correcció important: aquesta violència a l’origen no és individual sinó entre grups socials. L’estudi de la sociabilitat dels ximpanzés és reveladora a aquest respecte. Així com alguns fets puntuals com, per exemple, que les taxes d’homicidi entre el caçadors-recolectors del desert de Kalahari siguin quatre vegades més grans que als Estats Units en conjunt. Així doncs es reconeix que la violència és una de les impulsores de l’estat però no pas com a causa final, sinó com a causa eficient. Les explicacions de l’origen de l’estat basades a la violència i la compulsió són superiors a les visions purament economicistes malgrat que aquests puguin estar més d’acord amb l’esperit del temps (un temps que en aquesta qüestió ja dura tres segles). La segona correcció a Hobbes, és també ben obvia, la formació de l’estat no suposa la solució del problema de la violència sinó el seu desplaçament a un altre nivell, el qual potser, ateses les diferents possibilitats de l’estat i la família, suposa en cert sentit un empitjorament.

Allah n'y est pour rien

Allah n’y est pour rien és el darrer llibre d’E. Todd, el qual recull una sèrie de converses mantingudes per televisió l’any passat després de l’anomenada primavera àrab. El títol explica molt clarament quina és la tesi del llibre. Als esdeveniments esmentats la religió no ha jugat gairebé cap paper sinó que Todd veu una confirmació de la seva teoria segons la qual la inquietud revolucionaria sempre és el producte de l’increment de la taxa d’alfabetització, cap sistema social pot mantenir-se indiferent al trencament que es dóna quan els fills saben llegir i escriure i els pares no. Les societats musulmanes per la seva estructura familiar són especialment fràgils davant aquesta mena de canvis. Allò succeït en aquests països pot estar poc dit però des del punt de vista de Todd no és gens nou. És aquesta també l’explicació de la revolució francesa més enllà de la importància interessada atribuïda a l’acció dels Philosophes. Les seves observacions es veuen recolzades pel seu estudi de l’evolució demogràfica. Comú a tots els països del Magreb ha estat una baixa atípica de la fecunditat que es produeix en tots els cassos desprès de la descolonització. Especialment rellevant però és la caiguda de la fecunditat a Iran, la qual ara mateix és inferior a la dels mateixos europeus, cosa que fa pensar Todd que Iran ha iniciat un procés desislamització, tot i que certament aquest abandonament de la religió ha estat substituït per un nacionalisme militant.

                Les possibilitats d’una evolució democràtica existeixen i la seva teoria vol treure importància a l’obstacle suposat per la religió, ja que en un cert sentit els països del MKagreb mai no han seguit l’alcorà. La seva estructura familiar té un origen anterior i els segles de domini de l’islamisme no han pogut alterar-la. Alguns caràcters d’aquesta estructura estan més a prop del codi civil francès que no pas de l’obra de Mahoma. Tots aquest fets estan enfosquits pel fet que, segons Todd, el progressisme sempre requereix d’algun bec expiatori que faci la funció dels “endarrerits” que facin palès el propi progressisme. Fins més o menys el 1965 foren els catòlics aquest bec expiatori, ara són els musulmans. Todd contrasta la mirada inquisitiva plantejada sobre els musulmans amb la poca  inquietud aixecada pel discutible significat de la modernització xinesa o la manca de debat real sobre l’estancament educatiu de les societats occidentals. La part final del llibre està dedicada a reiterar l’actualitat de les consideracions ja plantejades al seu llibre sobre la il·lusió econòmica envers la relativa importància de les consideracions econòmiques per entendre el desenvolupament històric de les societats.

Fukuyama sobre la sociabilitat humana

 Tornant al llibre de Fukuyama del que parlava en un post anterior. És segurament útil indicar els elements fonamentadors de la sociabilitat natural, que segons Fukuyama són els següents:

La capacitat d’incloure, la selecció familiar i l’altruisme recíproc son els modes de la sociabilitat per defecte. Tots els sers humans es veuen moguts a afavorir parents i amics amb els quals han intercanviat favors prèviament, si no és el cas que estan fortament incentivats per fer el contrari.

Els sers humans tenen una capacitat per a l’abstracció i la teoria que genera models mentals de causalitat, i més enllà d’aquests una tendència a definir causalitats basades en forces transcendentals o invisibles.  Aquesta és la base de la creença religiosa, la qual actua com una fonamental font de cohesió social

Els humans tenen una proclivitat pel seguiment de normes fundat a les emocions més que no pas a la raó, i per tant una tendència a donar els models i a les regle que se`n segueixen un valor intrínsec.

Els sers humans desitgen reconeixement intersubjectiu, o de la seva pròpia vàlua o de la vàlua dels seus Déus, lleis, costums o formes de vida. El reconeixement quan és concedeix esdevé la base de la legitimitat i la legitimitat, llavors, permet l’exercici de l’autoritat política.

(The origins of political power, 43)

Tot i que es tracti en un cert sentit de defensar Aristòtil envers la modernitat representada pels defensors del contracte social. Les bases de la seva reflexió no són només les conclusions de l’antropologia moderna, sinó el llegat d’autors moderns com Hume o Hegel.