Dos llibres sobre els nous temps

A la tornada de Londres he estat llegint alguns dels llibres que vaig adquirir sobre la situació política del país. Un d’ells és el llibre d’Owen Jones, The Establisment and how they get away with it. Hi ha, em sembla, traducció al castellà. Va ser una lectura relativament decebedora, en comparació amb el llibre anterior del mateix autor sobre la demonització de la classe obrera, del qual aquest és un revers, em sembla, menys vigorós i més mancat de novetats. En tot cas una lectura profitosa pels que encara tenen dubtes provocades per les tonteries que es deien fa uns anys sobre la superació de la guerra de classes a la societat occidental, quan el fet cert és que possiblement mai no ha havia estat tan virulenta i tan poc equilibrada.  Possiblement el més recomanables són els capítols dedicats a la mediocracia, és a dir al caràcter totalment mític de la noció d’un “quart poder” independent (no sé pas que podria dir de l’Espanya i la Catalunya actual) i la reflexió que fa sobre el caràcter quasi completament virtual de la noció de sobirania estatal. La possible solució, la revolució democràtica, no té gaire contingut i és quasi una contradicció en termes.

Kerry-Anne Mendoza fa un balanç al seu llibre Austerity de la política social dels anys posteriors a la crisi que han suposat la demolició de l’estat de benestar i l’emergència del que ella anomena l’economia Zombie, cosa prou corroborada per quasi tots els observadors de l’economia mantenidors d’una certa independència, que ens han alertat del caràcter fictici d’allò que anomenem creixement des de fa vint anys. L’autora utilitza la noció de feixisme corporatiu, molt propera a la idea plantejada en aquest bloc fa uns mesos, que considerava que la llavor del feixisme incipient es troba a la hegemonia de tota mena concedida a l’empresa privada. Això fa de mal dir en un país on el model d’excel·lència és ESADE, però em trobo reconfortat veient que no estic sol pensant aquestes coses. De fet abans que una exclosa del sistema i algú tan marginal com un professor de filosofia, gent potser més respectable havia dit  coses semblants. Veieu, per exemple, la següent citació:

La primera veritat és que la llibertat d’una democràcia no està segura si el poble tolera el creixement del poder privat  fins un punt on aquest esdevé més fort que el del mateix estat democràtic. Això, en la seva essència, és el feixisme, la propietat del govern, per un individu, per un  grup o per qualsevol poder privat que prengui el control.

Aquestes paraules foren pronunciades per  F.D. Roosevelt al congrés americà el 29 d’abril de 1938