Algunes observacions sobre la crítica de la raó pràctica

Vaig llegir la crítica de la raó pràctica fa vint i vuit anys. L’ocasió fou propiciada pel Dr. Martínez Marzoa que impartia un curs sobre les tres crítiques. L’he reprès aquest juliol a les poques hores mortes que he tingut. La primera impressió que he assolit és el d’una certa satisfacció professional. Ateses les possibilitats existents, trobo que allò que he estat explicant a classe aquests anys s’assembla força a allò que deia Kant. Una altra qüestió és la valoració que ara en pugui fer del seu missatge, la qual, en aquell altre temps, era altíssima. Jo hi pensava llavors que la segona crítica no era un escrit d’ètica, sinó que era l’ètica (cosa que tampoc significaria restar-li importància a Aristòtil sinó pensar que ell estava fent altra cosa). A hores d’ara puc seguir pensant potser alguna cosa semblant, però sense defugir la conclusió de què possiblement llavors l’ètica és impossible.

Tal i com ho veig ara, la continuïtat entre Kant i Descartes és palesa en el sentit que tots dos s’enfronten al mateix problema: la preservació de l’autonomia de l’esperit humà per sobre de l’ordre de la materialitat. Descartes no se’n podria sortir del problema sense la demostració-descobriment de l’existència de Déu, Kant culmina la crítica amb la salvació d’aquest dualisme en el famós paràgraf dels dos infinits, (una idea que ja hi apareix a la conclusió de l’analítica A266) on aquest dualisme restà preservat i d’una manera lúcida Kant adverteix que l’admiració provocada per la llei moral, pot ser un camí de fanatisme i superstició. Els temps posteriors li haurien de donar la raó amb escreix. El problema, plantejat en línies més generals, és que la cultura post-darwiniana fa cada cop menys legítima i més difícil de representar aquest desig d’extra-naturalitat. D’altra banda, sembla clar que l’aspiració a l’autonomia moral no té res d’universal. Els humans estan generalment satisfets i tranquils amb uns graus d’heteronomia més aviat altets i no hem estat capaços d’inventar, tampoc ha fet gaire falta, marcs polítics on convisqués una humanitat disposada a acceptar únicament la veu de l’imperatiu categòric

La perspectiva dels darrers mesos em fa llegir tot text del període prenent com referència David Hume. Kant entenc perfectament el significat de la filosofia humeana quan afirma que parlar del costum és r no tant esmenar, ni limitar sinó negar completament la legitimitat de la raó (A25). La crítica de la raó pura, però, parteix de la impossibilitat d’una defensa, i per això és clau la distinció entre raó i enteniment i la segona crítica esdevé així molt més crucial, perquè es la darrera oportunitat de defensa d’aquesta raó, cosa que només assoleix mitjançant un recolzament immanent a la noció de ser suprem. L’ètica kantiana no és menys racionalista que teològica. Això afecta també a la seva concepció de la naturalesa que és interpretada com a font d’harmonia en una via que té molt de voluntarista (A50), Hume segurament tingué una visió més imparcial i menys afectada. D’altra banda Kant és ben agut quan, en contra de la tradició britànica on s’insereix Hume, considera essencial establir clarament les fronteres entre la moralitat i l’amor propi, però és del cantó d’aquests últims on es situa el realisme polític, això que als telediaris en diuen l’eficiència. El final del capítol segon és especialment clar en aquest punt quan Kant anuncia un vincle evident entre les nocions d’empirisme i degradació moral: l’empirisme ens diu és més perillós que el fanatisme, el segon té uns límits d’expansió entre els humans que no té el primer (A126). Empirisme, vida en el Hom, conformisme social, renuncia a la individualitat son maneres diverses de dir allò que essencialment és el mateix.

Els anglesos, potser més fidels a Aristòtil, volgueren oferir sobre tot una teoria de la sociabilitat. L’ètica kantiana té un fons essencialment antisocial perquè la llei moral és l’anihilació de tota vanitat i les societats, més o menys directament es fonamenten a la vanitat (A129) La reacció, justificada però ensems problematitzadora de les possibilitat d’una bona recepció del missatge a transmetre, és l’associació entre el compliment de la llei moral i el dolor. Més endavant parlarà del caràcter humiliant de la llei moral, una resposta als britànica i una indiscutible empremta de la seva primera formació teològica. (A 132). La superioritat moral del cristianisme envers totes les altres ètiques no és un tan fet implícit com explícitament reconegut a A154: La vida moral i la vida ordinària són dos reialmes diferents en la mesura en què la venerabilitat del deure és un fenomen complement separat de la fruïció de la vida. Més endavant l’afirmació de Kant torna a ser inapel·lable: la llei moral condueix a la religió (A233), tot i que certament sigui una religió desproveïda de tot element mític, confinada dins dels límits de la mera raó. De fet, la conclusió de Kant no per coherent amb la seva argumentació, deixa de resultar un xic sorprenent atès com es planteja el problema teològic, comunament. La noció de Déu és moral i no te rés a veure amb l’àmbit de la realitat física on ja els primers grecs se n’adonaren del seu caràcter contradictori (A 253).