Neomelòdics

Mentre romancejo després de dinar veig un reportatge al noticiari de TVE sobre els neomelòdics, joves napolitans consumidors i creadors d’una variant de la cançó del país, l’essència del qual és glorificació de la camorra.  El tema és ben relacionable amb l’escrit de Fukuyama que ara estic llegint i episòdicament comentant, ja que l’esdeveniment sembla ben coherent amb el seu relat. Quan l’estat s’afebleix, alguna cosa ha d’ocupar el seu lloc. L’altre de l’estat és la família i al capdavall, les organitzacions com la mafia pot són ben clarament un derivat. Potser pot semblar alarmista pensar que l’estat està retrocedint; una conseqüència del pessimisme generat per la crisi.  La crisi, certament, fa palesa la relativa inanitat de l’estat però a alguns dels nostres barris la presència de l’estat, i de la moralitat que li és inherent, ja era gairebé nul·la o, dit d’una altra manera, hi ha llocs on la diferència entre la crisi i el que hi havia abans és gairebé nul·la.