Estic llegint el darrer llibre de F. Fukuyama, the origins of political order, el qual consisteix en un intent d’explicar el desenvolupament del poder polític des del començament de la historia. En el seu punt de partida, Fukuyama ha de confrontar-se amb la hipòtesi que defineix la teoria política moderna i la seva conclusió és ben clara: tota aquesta filosofia parteix d’una fal·làcia, el que ell anomena fal·làcia hobbesiana: la idea de que els homes són primordialment individualistes i la societat només surt com resultat d’un càlcul racional. La veritat és del tot al contrari. La tendència natural de l’home és la sociabilitat i allò que s’ha desenvolupat en el transcurs de la història és l’individualisme. Aristòtil doncs tenia raó però el recolzament d’aquest punt de vista ja no és només l’autoritat del filòsof sinó saber acumulat als darrers segles des de l’etnologia i l’etologia. L’equívoc no ha estat menor doncs aquesta fal·làcia constitueix el fonament tant de la constitució americana com de l’economia neoclàssica contemporània. En canvi, Fukuyama reconeix un punt important a la ficció antropològica hobbesiana. L’estat de naturalesa fou sense dubte un estat de violència. Però aquesta violència no tenia un caràcter individual sinó de grup.
En aquest procés de desenvolupament una de les forces bàsiques ha estat des del punt de vista de Fukuyama la religió. La força de la religió per ell és l’extrema dificultat de falsar els seus enunciats amb la qual cosa l’argument que millor explica el seu poder és el de l’aposta de Pascal. La religió, a la seva forma més primitiva de contacta amb els avantpassats, sembla un millor motiu per obeir al meu cap que no pas un interès propi que difícilment coincidirà amb el seu. La pretensió del meu cap de comunicar-se amb els esperits del avantpassats pot no ser molt clara, però si fos veritat valdria la pena no temptar la sort.
La seva investigació sobre els orígens dóna un important lloc a la família. I aquí, en canvi, tot i no fer-la gaire explícita, la seva reflexió apunta a una insuficiència de la política aristotèlica. L’estat sembla sorgir de manera natural en el plantejament aristotèlic com una evolució de la família. Plató en canvi era molt més lúcid. L’estat no evoluciona des de la família sinó contra la família. L’estat xinés malgrat els seus enormes avenços mai no va guanyar aquesta guerra. Els europeus ho varen fer mitjançant el cristianisme que amb el missatge de fraternitat universal reforça la família nuclear i dissol el clan. Aquest plantejament ajuda a reprendre i valorar la idea del difunt professor Fortuny sobre la saviesa present al Godfather de FF. Coppola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.