Tot passant des de l’anima individual fins a la ciutat, Socrates no deixa l’ambit de la introspecció o de l’experiència humana comuna; no transfereix la investigació simplement de l’interior a l’exterior. La transferència està ella mateixa basada a la nostra percepció comuna de la interioritat o la privacitat de la consciència humana. Tot pintat un quadre més ample, Sòcrates ens proporciona una il·lusió d’objectivitat. Però només és una il·lusió com és mostrat per l’altre pas des de les persones privadesa les accions públiques a la seva història de la decadència dels règims. Un cop hem entès el propòsit de les analogies entre la ciutat i l’anima, podem veure la seva deficiència tècnica amb un altre color. L’analogia és un intent de fornir-nos amb una il·lusió saludable i no pas de proveir-nos una base tècnica i enraonada per a un argument deductiu. Quelcom molt semblant s’esdevé amb la narració de la decadència dels quatre règims. Sòcrates vol mostrar com aquesta decadència es segueix de la constant disminució del control dels desigs per l’intelect mitjançant l’acció del coratge. Si la narració és presa de manera literal i estreta com una anàlisi dels processos polítics reals no té sentit. No hi cap evidència històrica de que les ciutats decaiguin segons la narració socràtica. La terminologia política està utilitzada per donar un sentit de la més gran visibilitat a allò que és en el fons una narració psicològica de la disputa entre l’eros filosòfic i el sexual. Per concloure, si refusem les idees platòniques, l’emancipació de l’eros sexual és inevitable.
Stanley Rosen. Plato's Republic. A study (p. 330)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.