Més sobre Todd

Tornant amb el que dèiem ahir. Hi ha prous motius per recomanar la lectura del llibre de Todd. El fet més conegut relacionat amb aquest autor fou la seva predicció de la desfeta de la URSS en el seu primer treball on aplicava els seus coneixements en demografia. Mentre que tothom, no sols l’esquerra, estava convençut de la solidesa de l’imperi regit per Breznev,  l’estudi dels percentatges de mortalitat infantil li serviren per adonar-se dels elements de regressió a la situació social soviètica. A Europa no li feren massa cas, però a la URSS una mica més, perquè poc després deixaren de fer públiques les seves estadístiques. Els fets de final dels vuitanta mostraren la validesa de la seva reflexió.  El llibre de l’any 1998 és una argumentació contra el que ell percebia llavors com una mitificació del saber econòmic. (recordem el moment, final de la presidència Clinton, Encara no ha esclatat la bombolla dels .com) El subtítol parla sobre l’estancament econòmic a les nacions desenvolupades i aquí  sembla que la seva, no reivindidicada per ell mateix, capacitat profètica torna a fer-se, catorze anys després, ben palesa.

El llibre és una denúncia del caràcter ideològic i pseudocientífic de la teoria econòmica, tot mostrant com a molt més determinant les estructures antropològiques. Les diferències entre els diferents països trobarien la seva base a com estan estructurats a cadascun d’ells les organitzacions familiars.  És evident que quan Todd cau en la temptació de fer d’aquesta primacia de l’estructura familiar un esquema determinista es veu abocat a reconèixer excepcions que fan trontollar la seva teoria, però això no treu valor al seu àtac al caràcter irreal i poc fonamentat de les descripcions de la teoria econòmica, en un temps on aquesta crítica no tenia res d’obvi.  El primer element definidor de la situació per Todd era llavors la regressió educativa palesa a Estats Units i que començava a fer-se evident a Europa. Aquesta situació de regressió és un element determinant en tot els factors d’involució política i cultural (entre els que inclou el renaixement de la religiositat de l’extrema dreta o fenòmens acadèmics com els estudis de gènere) i té la seva expressió més clara al sostre educatiu, a la impossibilitat de fer créixer els percentatges d’invidus amb educació superior a partir d’un cert nivell. Aquí sembla funcionar la correlació entre el grau d’èxits educatius i els sistemes familiars. La crisi educativa és màxima en uns països anglosaxons on l’estructura familiar és d’una lleugeresa extrema, mentre que les institucions educatives semblen resistir millor als llocs on predominen les estructures de família troncal. La crisi educativa ve de lluny i els seus efectes es notaven llavors als indicis de futur desgavell econòmic i ara són molt clars. Alguns de les preteses virtuts dels sistema americà estan connectades intrínsecament, per exemple, la mobilitat de la massa laboral americà és un correlat de la seva real falta de qualificació, com ell mateix diu per poder fer qualsevol cosa en general, cal no saber fer res en particular. En tot cas aquest estancament suposa un punt d’inflexió a la història d’Occident, la qual des de la reforma luterana s’havia caracteritzat per l’augment fins arribar a la universalització de la alfabetització, la crisi actual de l’educació significa que no hi ha bones formules per assolir la universalització de l’educació secundària o la superior.

L’estancament educatiu es corresponia en Estats Units llavors a un estancament econòmic que trobava la seva millor expressió en la immobilitat de la renta mitjana. L’autor analitza la situació per desmentir les interpretacions desinteresades i ideològiques d’un temps on s’afirmava que el capitalisme havia trobat la manera de solucionar les crisis i de mantenir un creixement constant i ininterromput, l’equivalent al perpetum mobile. Aquestes consideracions  tenen un interès cert però més petit que la vesant sociològica del seu assaig on es descriu que aquesta societat tendent a l’estancament es veu abocada quan més va més a una polarització social, animada per una ideologia del desigualitarisme extrem, el qual troba una primera expressió al creixement constant d’unes desigualtats salarials més enllà de qualsevol justificació en termes de producció i fins i tot de  racionalitat econòmica. L’augment de la desigualtat està també intrínsecament vinculat a l’evolució de l’educació. L’educació superior no s’universalitza però es fitxa a un sostre prou gran com per que els que ho assoleixen puguin constituir un grup social gairebé funcionalment independent de la resta de la societat. És el grups on pertanyen els sectors dirigents de la nostra societat, l’evolució natural dels quals ha de ser en contra de la democràcia i en favor de fórmules polítiques més o menys tecnocràtiques tot i que mantenint rituals democràtics com les eleccions. Aquest moviment d’äillament està justificat políticament tant des de la dreta,  com des de l’esquerra amb la seva defensa dels gettos per les diferents races o per les diferents tendències sexuals. Un element fonamental de la ideologia d’aquests nous grups dominants és l’antinacionisme, doncs necessàriament la idea de nació porta implícita la d’igualtat  i solidaritat entre tots els seus membres (un fet que hauria d’haver tingut en compte Convergència quan precisament als noranta va girar ideològicament cap al liberalisme). Un altre element característic d’aquesta mentalitat és la defensa del lliurecanvisme, motor de la regressió social per a les classes populars i recolzat des d’una interpretació de la història econòmica que simplement no concorda amb els fets. (en contraposició Todd connecta el proteccionisme amb  l’ideal democràtic). Maasstricht i el projecte d’unió monetària europea foren també el fruit d’aquest estat  de coses. També la desaparició de tota mena d’ideologies. Ja que la seva capacitat de relligar, com en el cas de la nació també era definitòria i està mancada de sentit on les classes no es comuniquen i la superior pot fins i tot sentir que la inferior és innecessària.  Em sembla interessant retenir la definició d’aquesta classe:

Nunca había existido una masa cultural tan en lo alto de la sociedad, cuya capacidad de dominación es infinitamente más real que la del capital. Al contrario que la burguesía  del pasado, a menudo inculta, la nueva clase asocia educación y fuerza económica. Podemos obtener una medida de este poder global combinando nivel universitario e ingreso: el 20% más instruido debe de captar el el 40% del ingreso nacional, por sus salarios y sueldos superiores. La combinación del bienestar económico  relativo y de capacidad cultural es lo que crea el efecto de dominación. Es la aceptación por ese mundo del pensamiento cero lo que establece el poder omnímodo de la nada. Una vez establecida la existencia  de esta categoría, una buena parte de las contradicciones morales del período se borran. Las buenas intenciones de una clase muy educada se invierten en la defensa de los valores morales, en la hostilidad a la pena de muerte, en el rechazo del racismo y en una adhesión irrenunciable a la libertad de expresión. Sus altos ingresos y su buena inserción en el mercado de trabajo se expresan a través de la pasividad: aceptación del librecambismo y de la política de la moneda fuerte indiferencia (o probablemente deberíamos decir tolerancia) a los sufrimientos de las clases bajas

                Des d’aquest punt de vista és molt injust pels capitalismes del XIX analitzats per Marx, comparar-nos. Aquell capitalisme produí riquesa i un augment real del nivell cultural, res d’això s’ha produït als darrers quaranta anys.

 La darrera part del llibre fa algunes prediccions pel futur immediat que és el nostre present. La més assenyalada és del tot encertada, l’empobriment d’un jovent condemnat a treballar infraqualificat i de manera precària, una classe cultural definida per la frustració. També una societat més desigual però més estable políticament, perquè les revolucions i els canvis històricament han estat lligats a moment d’increment del nivell cultural i la nostra situació és la contraria