Allah n'y est pour rien

Allah n’y est pour rien és el darrer llibre d’E. Todd, el qual recull una sèrie de converses mantingudes per televisió l’any passat després de l’anomenada primavera àrab. El títol explica molt clarament quina és la tesi del llibre. Als esdeveniments esmentats la religió no ha jugat gairebé cap paper sinó que Todd veu una confirmació de la seva teoria segons la qual la inquietud revolucionaria sempre és el producte de l’increment de la taxa d’alfabetització, cap sistema social pot mantenir-se indiferent al trencament que es dóna quan els fills saben llegir i escriure i els pares no. Les societats musulmanes per la seva estructura familiar són especialment fràgils davant aquesta mena de canvis. Allò succeït en aquests països pot estar poc dit però des del punt de vista de Todd no és gens nou. És aquesta també l’explicació de la revolució francesa més enllà de la importància interessada atribuïda a l’acció dels Philosophes. Les seves observacions es veuen recolzades pel seu estudi de l’evolució demogràfica. Comú a tots els països del Magreb ha estat una baixa atípica de la fecunditat que es produeix en tots els cassos desprès de la descolonització. Especialment rellevant però és la caiguda de la fecunditat a Iran, la qual ara mateix és inferior a la dels mateixos europeus, cosa que fa pensar Todd que Iran ha iniciat un procés desislamització, tot i que certament aquest abandonament de la religió ha estat substituït per un nacionalisme militant.

                Les possibilitats d’una evolució democràtica existeixen i la seva teoria vol treure importància a l’obstacle suposat per la religió, ja que en un cert sentit els països del MKagreb mai no han seguit l’alcorà. La seva estructura familiar té un origen anterior i els segles de domini de l’islamisme no han pogut alterar-la. Alguns caràcters d’aquesta estructura estan més a prop del codi civil francès que no pas de l’obra de Mahoma. Tots aquest fets estan enfosquits pel fet que, segons Todd, el progressisme sempre requereix d’algun bec expiatori que faci la funció dels “endarrerits” que facin palès el propi progressisme. Fins més o menys el 1965 foren els catòlics aquest bec expiatori, ara són els musulmans. Todd contrasta la mirada inquisitiva plantejada sobre els musulmans amb la poca  inquietud aixecada pel discutible significat de la modernització xinesa o la manca de debat real sobre l’estancament educatiu de les societats occidentals. La part final del llibre està dedicada a reiterar l’actualitat de les consideracions ja plantejades al seu llibre sobre la il·lusió econòmica envers la relativa importància de les consideracions econòmiques per entendre el desenvolupament històric de les societats.