Després de la democràcia

Après la democratie és el darrer llibre gran  d’E. Todd  i constitueix un intent per definir la nostra situació. Fou escrit l’any 2008 quan la crisis econòmica estava començant i feia una any que Sarkozy era el president francès.  Per Todd, Sarkozy és un home que resumeix una època. La seva presència a la presidència francesa és del tot simptomàtica dels mals que caracteritzen la societat francesa.  El personatge es descriu per cinc trets: la incoherència del seu pensament, la seva mediocritat intel·lectual, l’agressivitat, la fascinació pel diner i la inestabilitat afectiva.  Cap d’ells té res d’excepcional sinó que reflecteixen el buit ideològic, l’estancament educatiu, la involució d’un règims democràtics cada cop més preocupats d’excloure que no pas d’incloure, la incapacitat de les elits per fer front al problema de incipient pauperització  i la inestabilització dels valors familiars.

Todd analitza aquests problemes successivament. El primer és la qüestió religiosa. La primera constatació curiosa en termes estadístics és el complet paral·lelisme entre l’esfondrament del PCF i el de la pràctica catòlica com si aquests contraris en un cert sentit es recolzessin mútuament. Cap dels dos ha trobat un substitut plausible. El buit però no ha estat perillós. No hi hagut ni anomia, ni increment de l’angoixa. Els homes han aprés a viure sense transcendència? La resposta podria ser afirmativa fins al moment però no és tan clar que això es pugui mantenir si s’acaba, com cada cop es veu més clar, la bonança econòmica. Els exemples llunyans, l’experiència romana, i els propers, els americans estadísticament sempre quinze anys per davant dels francesos, no conviden a l’optimisme. En tot cas una expressió d’aquest buit és la islamofòbia que fa assumir als musulmans la condició de bec expiatori.

L’element diferencial però amb l’altre gran moment de retrocés del cristianisme a França,el segle XVII, és que aquesta es dona en una situació d’estancament educatiu. Diem estancament i no pas retrocés. L’estadística indica pel moment una aturada, en ella mateixa ben preocupant però que tampoc justifica, segons Todd, parlar de regressió com fan els pessimistes culturals, seguidors del camí obert per Finkielkraut. L’aturada, l’estancament és significatiu perquè significa un canvi de rumb possible en un camí que Occident havia començat des del final de l’edat mitjana i el naixement de les esglésies protestants.

Todd enllaça aquest tema perquè la seva tesi és que l’extensió de les democràcies és una conseqüència de l’alfabetització. El progrés de l’alfabetització i la relativa raresa dels estudis superiors durant el segle XIX i més de la meitat del XX permeté definir una societat homogènia on es realitzava un ideal de democràcia nacional. Avui l’extensió de l’ensenyament superior defineix una societat més heterogènia i l’estancament fa que aquesta societat fragmentada per nivells educatius tendeix a consolidar-se. El pas previsible, l’extensió dels estudis superiors, no s’ha donat enlloc ni sembla que cap indici apunti en aquesta direcció. S’ha definit una elit de massa i per primera vegada a la història el mon dels educats superiors pot tenir una existència del tot separada i autònoma respecte a la resta de la societat. Lasch ha estat el pensador que millor ha descrit la nova situació tot i que tampoc l’explica. No és clar que el resultat hagués de ser un narcisisme actiu en comptes d’una classe dirigent preocupada per la humanitat. Els models explicatius anteriors no valen per gaire i Todd es malfia dels crítics de l’individualisme. Tocqueville no es pot ajudar perquè ni ell ni ningú va viure l’emergència d’un grup social de milions de persones educades ininterrompudament durant una vintena d’anys. En tot cas tant perillós es la denuncia de les elits com la idealització del poble gens fonamentad,a que acaba sent el mateix però a l’inrevés, cosa que serveix per a justificar un fenomen definidor del nostre temps: la progressiva legitimació de les desigualtats.

El següent capítol explica la passió francesa per la igualtat, i la relativa tebiesa d’altres pobles, per l’organització de l’estructura familiar. Crec que no fa falta estendre’a aquí perquè aquesta és la part més coneguda de l’obra de Todd

En el capítol sobre l’etnització, Todd ens recorda que la raça, en contraposició al tòpic més establert, és un poderós instrument d’unificació i igualació. L’odi als negres i als indis ha estat un factor unificador, necessari per vèncer les diferències dels diferents europeus arribats a l’Amèrica del nord. La nació americana es fonamenta en el racisme. Un paper semblant el tingué l’antisemitisme dels nazis, on la nació alemanya trobà la força igualitària per a superar el caràcter desigualitari efecte de la seva estructura familiar tradicional. Fins i tot la democràcia anglesa es construí tenint com a element fonamental la de la superioritat de l’home blanc, sobre els altres pobles que constituïen l’imperi colonial. A França l’element unificador i exclòs, altrament dit bec expiatori, el constituí al temps de la revolució, la noblesa. Des de llavors, les tensions han tendit a l’hexàgon més a alleujar-se en forma de guerra de classes que no pas en factors ètnics. És en aquest sentit en el que Todd es planteja la crisi dels barris perifèrics, conflicte clarament de classe i no racial, en el qual els joves de l’extraradi desmitologitzaren amb la seva acció un dels fetitxes de l’esquerra progressista, la idea de l’educació com eina per a la igualació social. De fet, el moviment era invers al dels barris britànics o americans. No es tractava d’afirmar la diferència sinó de suprimir-la. Tot i això és evident, i així ho mostren les actuacions de Sarkozy o Finkielkraaut, el caràcter molt més rentable de l’etnitizació d’aquest conflicte i en general de tots els conflictes.  Es tracta, en definitiva,  de dissimular un malestar que té un origen econòmic.

L’origen del malestar és el lliurecanvi. La crisi és el seu efecte i el final previsible és el moment en què els nostres salaris acabin igualats al dels xinesos o el indis, un procés que ha d’abastar no només les nostres vides sinó segurament la dels nostres fills. Tota la mistificació realitzada pels economistes per tal d’amagar aquest fet, no resisteix gaire cap anàlisi seriosa. L’efecte que als darrers anys estem ja advertint de la globalització és la dissociació entre educació i benestar que les darreres generacions de titulats universitaris comencen a sentir en la seva carn i ossos. Mentrestant les elits tendeixen a aïllar-se de les restes de la societat i comencen a fer-se visibles processos de pauperització, (i per Todd és un ironia de la història insuperable, el fet que aquest processos es donin en el moment en què els partits comunistes estan pràcticament extingits). Hi ha molts elements per un conflicte de classes que potser vindrà de les classes populars, tot i que la seva articulació és dubtosa, però ja existeix per part d’un classe dirigent orientada ideològicament envers l’estat i insadollable a la seva demanda d’empetitir l’estat i disminuir els impostos (fundant-se a uns criteris d’eficiència poc contrastats a la realitat). La globalització té un significat clar, però, que els analistes polítics o socials volen ignorar. Si el 40% del PIB xinés consisteix en exportacions per les multinacionals, son les nostres classes superiors les que els exploten. Els nostres dirigents econòmics són els que manen a xina, i el partit comunista xinés és el representant dels interessos dels nostres caps. Ja cap tema pot ser vist des d’una perspectiva merament nacional, cosa del tot palesa a la qüestió de l’ecologia. També serà un element important i de difícil previsió per entendre el nostre futur, l’inevitable conflicte d’interessos entre les nostres elits i les de les economies emergents.

La manera més segura de fer prediccions plausibles sobre el futur és l’examen de les dades demogràfiques, els quals ens assenyalen una ralentització dels moviments socials. La primera constatació és que malgrat el narcisisme ideològic, mai la dependència de l’individu de la xarxa social plantejada per l’estat havia estat tan gran. Els darrers anys no han mostrat cap retrocés en aquest sentit. 

La conclusió de Todd és que la deriva oligàrquica i el populisme han  de ser les dues tendències que marcaran el nostre esdevenidor més immediat, en un escenari definit per una fragmentació causada molt directament per la implosió de les ideologies religioses o polítiques. L’establishment superior és un grup entre els altres mancat de cap recurs de legitimació especial, com li succeí a l’aristocràcia el 1789. En aquest sentit la política mateixa, apareix totalment buida, els governants només han de deixar funcionar la maquina econòmica i es dóna una situació en la que l’absència de fins justifica els mitjans, la formula que regeix actualment la praxi dels nostres partits polítics. L’esfondrament de les classes mitjanes, suggereix una societat ternària amb el futur amb un ample sector popular, d’un 66% de la població, una minoria governant molt reduïda, 1% i una classe mitjana molt titubejant i indefinida que pot abastar un 33% de la població, una classe amb un nivell educatiu semblant als dels governants però sense participació efectiva al poder. La futurologia no té bases però la predicció plausible gira sobre tres escenaris:

1.       Una república ètnica, blanca i post-cristiana, potser forjada ideològicament des de la reflexió de Carl Schmitt. Sarkozy ha mirat de fer molts passos en aquesta direcció. El problema és que l’enemic ha de ser responsable i la construcció per fer responsable els joves magrebins aturats de les barriades de la perifèria és ben complicada. De fet,  bec expiatori adient és la minoria intel·lectualment més preparada i l’experiència dels Estats Units sembla anar en aquesta direcció.

2.       La supressió del sufragi universal,  cosa ben palesa a l’evolució de la cultura europea. Els referèndums sobre la integració que sempre han dut a la conclusió de que el poble s’equivoca. Potser políticament sigui més fàcil la importació del model xinés que no pas l’exportació d’unes estructures polítiques a les que no creuen les nostres elits. L’alfabetització general sembla un argument en contra per què això s’esdevingui però no pas el buidament de creences col·lectives. Internet aquí podria ser un mecanisme útil per aquesta involució i el pes del directori europeu ens indica que de fet, en un cert sentit, el sufragi universal ja ha estat abolit i ha començat l’època de la post-democràcia.

3.       L`’alternativa positiva és una Europa democràtica que des de les seves institucions la defineixi com un espai de protecció i regulació econòmica, que ens permetés crear les condiciones per frenar l’aturada constant des de fa molts anys dels salaris reals. Això és impossible pensa Todd, però, sense una transformació psicològica que trenqui amb el narcisisme dominant.