Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 2 de març del 2012

Terra de ningú

Fa anys a les meves classes, quan intentava definir d’entrada que era la filosofia, sovint utilitzava una formula manllevada de Rosen, segons la qual era la terra de ningú entre la poesia i les matemàtiques. Més enllà de la seva veritat ja no la utilitzo gaire perquè ni les matemàtiques ni la poesia tenen un bon moment de popularitat entre els alumnes. Segueixo sentint-la,però, com a molt vàlida i de fet la podria prendre com a eix del meu treball docent, sinó fos perquè cada em fa més por, en aquestes terres de Castellà i Lleó, dir coses que no semblin del tot heterodoxes. D’entrada la definició és, cosa coherent amb el treball de Rosen, un  elogi de Plató menys directe però equivalent a l’afirmació de Whitehead de què tota la història de la filosofia occidental són notes a peus de pàgina dels diàlegs platònics. Perquè aquesta  definició si s’escau amb el treball d’alguns dels grans autors és amb Plató. Després un exercici interessant és veure que tenen més a prop cadascú si la ciència o la poesia. En el període definit entre Aristòtil i Hume em sembla que la hegemonia d’allò científic és del tot indiscutible i seria Kant qui d’alguna manera recuperaria aquesta visió poètica amb doctrines com les dels postulats de la raó pràctica o la seva visió de la història. L’alè poètic es mantindria viu i més potent amb Hegel i Marx fins arribar a Nietzsche el qual donaria la base per a dissoldre el problema de la filosofia negant la diferenciació entre matemàtica i poesia, definint així una nova situació que seria la nostra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.