El ser querido

     El ser querido és el darrer film de Rodrigo Sorogoyen. El seu nucli és la relació entre un pare i una filla. Ell és director de cine de talent reconegut i fama internacional. Ella és un actriu que va fent alguna cosa però precisa d'un sou de cambrera per sobreviure. El seu vincle no és conegut públicament. El pare ha estat absent gairebé sempre i després de 13 anys sense cap contacte, un dia la cita en un restaurant per proposar-li treballar en un dels principals papers del seu nou film, una història que s'esdevé al Sahara espanyol dels anys trenta i que ha de ser rodada a Fuerteventura.

És doncs a Fuerteventura on transcorre la major part del film. D'una banda veiem el seu rodatge i de l'altra la relació entre pare i filla desenvolupada sempre des de la tensió provocada per l'encreuament entre una relació professional, que tots dos pensen que ha de ser l'essencial, i el dolor causat als dos per la inexistència d'una veritable relació paterno-filial. Un dolor als quals responen de manera oposada, més conscient del dolor, la filla, i per això el refugi més fàcil serà l'alcohol, i menys lúcidament el pare que opta per desdibuixar encara més els, de per si borrosos, límits entre memòria i imaginació.

    Sorogoyen segueix mostrant amb aquest film que és un director de primera línia. Hi hauria prou amb la primera escena, la trobada al restaurant, muntada amb primeríssims plans que donen una intensitat emocional que es correspon amb el que els personatges callen i és invers al que diuen. La subtilitat de Sorogoyen es mostra aquí en què està molt més interessat en l'efecte d'allò que és dit, que no pas en allò que es dit. L'altre escena del tot remarcable és la del rodatge del dinar, un estofat de verat en concret, on no  només es reflecteix tota la tensió que es pot viure en un rodatge sinó la dificultat de portar masses màscares alhora. En termes d'espectacle la pel·lícula és clarament allò que es pot definir com un duel interpretatiu entre els dos actors principals: Javier Bardem i Victoria Luengo. Del primer deia poc fa A.Olmos que ell  és ja indiscutiblement l'actor espanyol més important de tots els temps. L'afirmació em sembla indiscutible, si prescindim de López Vázquez, i si no, dubtosa, però la seva capacitat de donar matisos nous en cada film sembla infinita. Al seu costa Luengo es mostra una elecció del tot oportuna i en cap moment es queda enrere.