La vida por delante

     Recupero en un passi televisiu La vida por delante el film que Fernando Fernán Gómez va dirigir i interpretar el 1958. De tots els seus treballs constitueix una mica una excepció perquè el film va tenir una distribució normal i un cert èxit de públic. La pel·lícula explica la vida d'un jove matrimoni, ell llicenciat en dret i ella en medicina. Fernan Gómez és el jove advocat i Analia Gadé, llavors la seva parellla en la vida real, la seva esposa. Antonio i Josefina somien una vida en comú tirant al rosa, tot aprofitant els seus estudis universitaris, però allò que troben és una completa manca de perspectives a l'Espanya del tot estancada del període final de l'autarquia econòmica. Curiosament el problema més bàsic al que s'enfronten, la carestia de l'habitatge, és de completa actualitat i potser té alguna cosa a veure que el nostre present també està determinat per dècades d'empobriment real de la població. Políticament el país és ben diferent, però em va cridar l'atenció com tots els que es van quedant fora de les possibilitats de promoció, ho acaben atribuint a la seva manca de relacions. Quasi setanta anys després les estadístiques demostren que l'accés més utilitzat per accedir a un lloc de treball són els contactes previs. Poca diferència amb el franquisme. De manera subtil, però clara, el film deixa suggerir que part dels problemes dels protagonistes és que la seva formació no és exactament la que que els titols dels que gaudeixen permetria pressuposar. També aquí semblem estar, si fa no fa, al mateix punt.

    Formalment el film és d'una modernitat superior a la del cine espanyol comercial de l'època i fins i tot del no tan comercial. Com Woody Allen a Annie Hall, Fernán Gómez trenca la quarta paret per dirigir-se directament a la camera i per tant al públic i en la que potser és l'escena més recordada (la de l'accident automobilístic de Josefina) explica la història des de tres punts de vista diferents, la dels dos conductors i la d'un testimoni. Com que aquest darrer, interpretat pel gran Pepe Isbert és tartamut, les imatges avancen al ritme entrebancat del seu narrador. Els diàlegs sovint reflecteixen la brillantor literaria del seu autor com a la replica que donarìa el títol de la continuació quan a la rutinària consolació de que`ells tenen "toda una vida por delante" ell diu que preferiria tenir-la "alrededor"