Un viatge en tren

 

    Ahir havia d'anar a Barcelona. Miro la app de RENFE i veig les notícies al migdia. Sento que la xarxa funciona amb normalitat. Arribo a l'estació de Vilanova. Com que la meva confiança en els panels informatius és limitada vaig a l'andana a veure el panorama. Hi ha un tren aturat estacionat a cadascuna de les quatre vies. El panells informatius estan apagats. Arriba un tren, no anunciat per Megafonia, des de Sant Vicenç. M'hi pujo i sento que hi ha gent comentat que porten una hora esperant. Va més ple del normal. En un tunel de les costes estem aturats cinc minuts (estona per pensar en altres coses). Arribem després un viatge de setanta minuts al passeig de Gràcia. Molta més gent del normal a l'andana. A la tornada, arribo a les deu de la nit. Al passeig de Gràcia els panels expliquen que no hi ha cap tren cap a Vilanova fins les sis de la matinada del dia següent. Cap membre del personal de l'estació, ni tan sols algun guàrdia de seguretat. Com que les barres estan aixecades baixo a l'andana a veure que passa i un altre cop tinc sort i apareix un tren no anunciat que va a Sant Vicenç. Arribo sense més novetats i pensant que podria haver estat pitjor. No valoro l'experiència i de fet no sé sí per explicar-la ja se'm pot considerar un ultradretà, segons s'explica aquí. Mentre escric això la tele està encesa i explica que la Generalitat a RENFE la gratuïtat dels trens fins que no es superi la crisi. Donar gratis un trens que no funcionen, no sé si és una solució brillant, però de fet és un bon resum de la pràctica habitual del govern.

Trens

 

    Jo no en sé gaire de trens. Però, si el cas que fa l'administració als seus treballadors ferroviaris és de la mateixa mena que el que fa l'administració educativa als seus treballadors hi ha molts i molts motius per tenir por. D'altra banda, parlar d'insuficiències pressupostàries es un país on el govern, i els governs, no semblen sentir cap necessitat de fer un pressupost és entre redundant i còmic.

Il viaggio di Mastorna

     Llegeixo Il viaggio di Mastorna el guió de la pel·lícula més important de Fellini de totes les que no va ver. El cas es que no estigué lluny . Segons llegeixo a la biografia de Baxter, hi havia un contracte firmat amb un productor, Dino de Laurentis, una molt bona part dels decorats construïts (era un film prou complicat en aquest sentit) i havia un actor contractat per a esser Mastorna, que era Ugo Tognazzi. Fellini va refusar tirar-ho endavant i aprofità una crisi de salut per abandonar el projecte. Durant la resta de la seva existència, la idea de fer el film mai no va ser abandonada del tot però no hi hagueren iniciatives reals per revifar-lo. Fellini estava, l'intent fou el 1966, en el moment més difícil fins llavors de la seva carrera. Giuletta degli spiriti havia estat un fracàs de crítica i públic i la seva figura començava a ser qüestionada. Giulleta ( Massina) no era l'única que freqüentava espiritistes, també ho feia el propi Fellini i el que sentia no l'animava a fer una pel·lícula sobre la mort. Doncs en definitiva el que havia d'explicar la pel·lícula era el viatge al més enllà que tots finalment hem d'emprendre.

    Mastorna és un violoncel·lista que retorna en avió cap a la seva llar quan es veuen abocats a un aterratge d'emergència que aparentment surt bé. Els passatgers són dirigits a una ciutat estranya on Mastorna no assoleix comunicar-se bé amb ningú i no troba manera de continuar. Quan veu un antic conegut mort fa anys, se n'adona que possiblement ha mort. Per la seva temàtica, l'obra podria ser un complement de La dolce Vita, però la lectura del guió per la seva estructura fa pensar molt més a la posterior Città delle Donne. El més enllà que ens mostra Fellini no té gaire relació amb la imatge convencional del cel. Mastorna segueix sent un cos, amb totes les necessitats pròpies d'un cos. (una concepció en el fons ben cristiana) i d'altra banda, i això és el que fa la història més simpàtica des del meu punt de vista. Fellini sembla mostrar que una vida eterna no hauria de tenir més sentit que una vida finita i mortal. El més enllà és un lloc caòtic i on els que hi són estan tan desorientats com en aquest. La città delle done no és el millor Fellini, però l'estat d'ànim amb el que es descriu Mastorna, quan entén on és, si ens fa recordar un dels millors moments del cine de Fellini on també es tracta la qüestió de la mort; el moment en que l'avi d'Amarcord es perd a la boira i creu haver mort i estar en el més enllà. El final previst per la pel·lícula és bàsicament el mateix que el Prova di Orchestra, amb la qual cosa podem dir que el film tampoc hagués estat gaire pessimista o no tot el pessimista que caldria esperar d'un home amb molta por de la mort.

Empirismo eretico

    En els darrers mesos he estat llegint empirisme eretico, que passa per ser potser el text amb més reconeixement de PP Pasolini. Recordo perfectament el primer llibre que vaig llegir de Pasolini, escrits corsaris, que em va provocar admiració i sorpresa, doncs em, va fer sentir proper a la seva figura d'una manera que jo no havia experimentat en els seus films (és veritat que des de llavors els vaig començar a veure d'una altra manera) No menys impressió em varen fer les cartes luteranes. No he gaudit tant d'aquesta obra on no hi ha gaire lloc a la seva aguda mirada sobre la realitat social italiana i dedica una bona part del llibre a disquisicions sobre semiòtica i teoria del llenguatge, que llavors era un tema d'actualitat màxima (la primera edició del llibre és del 1968), però que ara em semblen una mica oblidades (o potser no i simplement sóc ignorant dels avanços últims de la semiòtica)

    En canvi, si m'ha cridat l'atenció molt la seva reflexió sobre la naturalesa de la cinematografia. Pasolini defèn el realisme en el cinema. Per ell, la cinematografia és l'art realista per excel·lència, allò que produeix és indistingible de la vida mateixa perquè l'estructura lingüística cinematogràfica coincideix per complet amb l'estructura de la realitat, la qual és també lingüística. Com ell expresa amb contundència, realità è un cinema in natura i per tant il cinema è il momento scritto della realtà A les seves reflexions es fa fonamental la noció de pla-seqüència perquè aquesta formula defineix perfectament la nostra realitat. Qualsevol vida humana és un més o menys llarg, en termes de dècades, pla-seqüència. Des d'aquesta perspectiva la font última de sentit, que en l'art cinematogràfic està determinada pel muntatge, a la vida humana es trobaria a la mort, perquè mentre hi ha futur, tot humà és una incognita, è inespresso. Com es talla la seqüència determina el seu sentit. (d'aquí es deriva, sobre això tornaré demà, que una vida eterna seria una vida sense sentit com diu Passolini: O essere immortali e inespressi o esprimersi e morire. També d'aquí es dedueix que en el sentit més autèntic del terme, la llibertat consisteix en poder triar com hem de morir) En aquestes pàgines Pasolini explica la seva concepció sobre ontologia de manera molt clara quan explica per ell el Ser és antinatural, és a dir, miraculós. Tot i això serveix per corroborar que en un cert sentit mai no va deixar el catolicisme, en el sentit més profund i respectable del catolicisme.

    La tesi em recorda la que vaig explicar fa molts anys de Peter Frampton al seu llibre Philmoosophy (aquí i aquí). En tots dos casos el cinema és una reflexió de la vida mental, però mentre que a Passolini la estructura del film és la de la realitat, fent-nos pensar a la ment com un mirall que reflecteix espai i temps, per Frampton allò reflectit és la pròpia estructura de la ment humana, per Pasolini la subjectivitat no és essència sinó un límit

Nebraska

     Reveig l'altra tarda Nebraska. No l'havia vist des de la seva estrena quan em va agradar molt i aquesta segona visió molts anys després no m''ha decebut en absolut. En el seu moment, el que em va dur al cinema fou sense dubte la presència de Bruce Dern, una presència important al cine dels seixanta i els setanta sempre com a actor secundari. Aquí, per variar, era el protagonista, cosa que en el seus temps més actius només havia estat en l'únic film de Douglas Trumbull, Silent running. El film semblava una mena de comiat, tot i que no ha estat l'últim i que Dern està ben viu. Li suposà el premi d'interpretació del festival de Cannes. Possiblement de manera merescuda, Dern transmet perfectament els sentiments contradictoris que desperta el personatge, obstinació i vulnerabilitat, inconsistència i dignitat, però no és menys brillant el treball de l'altre actor que assumeix ser el seu antagonista, Will Forte.

    La pel·lícula explica la història de Woody Grant un home molt gran amb senyals de demència que es deixa convèncer per una publicitat fraudulenta que li fa pensar que ha guanyat un millió de dolars, que ha de recollir a la ciutat de Lincoln, Nebraska, a uns 2000 kilometres de casa seva. Intenta anar a peu (ja no pot conduir) però sempre és aturat per la polícia i el seu fill petit David (Will Forte) decideix conduir-lo en gran part per retardar l'acord de la seva mare i el seu germà gran d'internar Willy en una residència. David no té precisament una vida meravellosa. Ha trencat la relació amb la seva parella, sense saber gaire que ha passat, i la seva feina de venedor d'electrònica no és res de l'altre mon.

    La pel·lícula és en essència una road movie i la història de com aquest fill descobreix qui és un pare amb el que sempre havia viscut però al que mai no havia entès. Aquest descobriment estarà facilitat per que el seu trajecte els fa passar per Hathworne, la ciutat d'on prové la família i on encara hi són quasi tots els germans, vius, de Woody (el clip de més amunt mostra la reunió familiar). En només dos dies David aprendrà més coses sobre Woody de les que havia sabut en la resta de la seva vida.

    El director Alexander Payne va prendre una decisió arriscada fent el film amb blanc i negre i donant-li un ritme fluent però pausat que recordà el de clàssics com Ford, estant animada d'un sentit de l'humor de vegades, fi, quan David mostra el seu escepticisme, d'altres vegades més estridents, amb les rememoracions de la mare, Payne ens ofereix una història d'aprenentatge i reconeixement on acaba fent-se palès que estimar és molt més important que jutjar o que tenir raó i, simultàniament, ofereix un retrat tendre i dur de la part del seu país que ha perdut, potser de manera irreversible el futur, i que somnia amb un passat quan tots els cotxes eren americans i funcionaven per sempre, encara que ara estiguin del tot espatllats. La vaig veure en una sessió familiar junt amb el meu germà que aquí diu la seva, establint una comparació del tot oportuna amb el Quixot.

El buen mal

 

    Llegeixo el buen mal de l'escriptora argentina Samanta Schweblin. El llegeixo perquè en una recensió del llibre s'afirma que els seus contes són equiparables als de J.L. Borges. Això em motiva, però posant de manera inexorable el fonament d'una decepció. No és que consideri impossible que algú pugui escriure contes superiors als borgians, el que sí és del tot impossible és que cap recull de contes em pugui fer la impressió que em causà el primer dels llibres que vaig llegir de Borges (Ficciones, l'any de gràcia de 1979). Certament, això tampoc té gaire importància. Sense entrar en comparacions, de fet supèrflues. Scheblin és una molt bona escriptora des del meu punt de vista, de les que sap utilitzar el llenguatge per fer-se amb el lector, però la seva temàtica no em recorda especialment a Borges. Borges era intel·lectualment un escèptic, cosa que no es reflecteix als contes de Schweblin on la vulnerabilitat sempre es mostra com fonament de certesa. També mostra una gran habilitat en la composició de personatges. El conte que més m'ha agradat i que més tensió m'ha causat és el quart, el ojo en la garganta, on el narrador és un nen que ha patit una traqueotomia després que el seu pare no se n'adonés que s'havia empassat una pila i la tingué tres dies en el seu interior., una narració que funciona com a relat d'intriga i descripció d'un trauma de la mena que no es deixen superar.,

The wings of eagles

 

    Miguel Marias opinava amb un esperit de total heterodòxia que The Wings of Eagles era el millor film de John Ford. És una afirmació agosarada si pensem en tantes i tantes pel·lícules mítiques fetes pel presumpte irlandès, però després de veure-la un altre cop la veritat és que la seva afirmació té un punt. Si comparem per exemple amb obres més reconegudes és evident que el que aquí es compta té un interès menor, la biografia d'un bon amic que té una vida interessant però tampoc extraordinària, però com ho compta, la seva manera d'explicar-ho no és menys excepcional. La pel·lícula és un biopic centrat a la vida de Frank "spig" wead, un aviador de l'armada, pioner en els temps d'inici de l'aviació, incapaç de comptabilitzar la seva carrera professional amb les seves obligacions familiars, víctima d'un accident domèstic que el deixa en una invalidesa de la que se'n surt parcialment mitjançant una recuperació duríssima, guionista i autor teatral d'èxit a partir de la seva experiència militar (un dels seus treballs és el guió del millor film bèl·lic de Ford, They were expendable) i finalment reincorporat a la marina en qualitat de dissenyador de portaavions lleugers. La vida de Wead com la de qualsevol altre, té un interès relatiu, però és magistral el domini de Ford per barrejar sense pudor i amb total autenticitat la tragèdia i la comèdia. Els protagonistes són John Wayne i Maureen O'Hara. després de veure el film ningú no podrà discutir que Wayne era una gran actor però O'Hara no era menys important, l'escena del clip de mes amunt és un bon exemple. És l'únic films de John Ford on ell apareix com a personatge , estant interpretat per Ward Bond, en una escena inspirador de la del darrer film de Spielberg on és David Lynch qui interpreta John Ford.

Dues consideracions sobre Trump i tots nosaltres

 

1/ Hi ha una discussió més i menys oberta sobre si l'actual president americà pot ser considerat un feixista. Jo no hi vull entrar. El feixisme és un fenomen del segle XX i per entendre a Trump cal anar més enrere. Allò que el caracteritza és el seu estat de barbar en el sentit que Hume va precisar en el segle XVIII quan contraposava el govern de les lleis al barbar en què una opinió personal està per sobre de qualsevol llei (cosa que Trump mateix va manifestar fa poc). Es tracta però d'un barbar amb armament nuclear. Aquesta seria la relativa novetat, perquè malgrat que ens agradi pensar que hi havien hagut temps antics i millors, sempre la civilització ha estat una cosa molt prima.

2/ "Life is a deal"és una manera d'entendre la vida. Si reprenem Hume, potser el fruit de la decadència quan l'ideal de vida és el comerç o si reprenem Plató un senyal representatiu d'aquesta forma decadent de govern que és l'oligocràcia. Ara bé, no és una excentricitat en un temps en el que es considera que el lloc de formació de les elits són les escoles de negocis (recordem Todd, una societat de molt més èxit en aquest moments com la xinesa el que forma són enginyers). Des d'aquest punt de vista, Trump sembla més aviat una encarnació de l'esperit del nostre temps

French connection

 

    Veig French connection, de la qual recordava únicament la imatge de Fernando Rey acomiadant-se amb la mà del seu policia perseguidor. La vie est ondoyant i vist amb perspectiva resulta una mica sorprenent recordar que en aquella època molta gent pensava que W. Friedkin anava a ser la figura dominant en el cine americà en el que restava de segle (no menys sorprenentment l'alternativa era Peter Bodganovich o, pels que no coneixien les seves "febleses" Dennis Hooper).,Friedkin devia aquest prestigi a dos films, aquest i la supertaquillera The Exorcist. L'altre tarda em va semblar un film molt més efectiu que original. Certament no s'assembla gaire als films americans anteriors centrats sobre policies, per exemple el Madigan de Donald Siegel). Aquí pràcticament no sabem res de la vida dels policies protagonistes, tot i que tot fa suposar que de vida en tenen poca. En aquest sentit el film recordà poderosament els de Melville per aquesta sobrietat. (curiosament la decadència de Friedkin comença amb un remake del tot prescindible de le salaire du peur) Això sí amb molts més mitjans que permeten una escena tan trepidant com la de la persecució de Popeye (el policia més protagonista) al sicari dels mafiosos, que viatja en un metro elevat mentre Popeye el segueix en un cotxe. (el clip de més amunt). Popeye era Gene Hackman que guanyà un oscar i es convertí en una gran estrella i certament és interessant comparar la seva interpretació aquí amb la que comentava fa poc a Nigth moves perquè la seva versatilitat, la capacitat de fer creïbles personatges del tot oposats és indubtable.

La Cataluña populista

 

    La Cataluña populista fou la tesi doctoral d'Enric d'Ucelay. El sots-títol descriu amb precisió la temàtica "imagen, cultura y política en la etapa republicana" Aparegué i fou publicada el 1981 però no va tenir gaire difusió en gran part perquè la imatge del llibre no coincideix gaire amb el relat nacionalista sobre el període i el llibre no té cap voluntat d'idealitzar-lo. La versió que he llegit és una reelaboració del 2024 és a dir posterior al procés. En tot aquest temps el terme populisme ha variat el sentit amb que l'autor l'emprava, doncs ell es referia bàsicament als models hispanoamericans, o el nord-americà de finals del XIX. Ucelay parla d'una història social, cosa que vol dir molts menys centrada a la dimensió ideològica. Això és clar si examinen els doc actors principals de la Catalunya republicana. D'una banda, la CNT, el sindicat d'ideologia anarquista amb més afiliats, allò en que insisteix Ucelay és que estar afiliat no implica efectivament tenir la ideologia del sindicat, especialment en les seves versions més extremes. Cal recordar que en un temps on ni hi havia gairebé res del nostre estat de benestar, estar sindicat responia a necessitats molt pràctiques. D'altra banda, ERC era un partit d'afiliació indirecta en gran part. No s'afiliaven només persones, sinó també entitats. Això permetia un gran arrelament per tot el país, però feia inevitable una pluralitat potser més gran del que caldria esperar. Tant en un cas com en un altre, el recurs a les presumptes ideologies deixa masses coses per explicar. D'altra banda entendre perspectiva social passa per copsar el fet que Catalunya era la part més industrialitzada d'Espanya però això no volia dir que fos una societat industrial en el sentit modern, burgés- capitalista del terme. En gran part del país, el model industrial era un empresa molt petita (l'exemple més clar és el barri de Gràcia) i on això passava la gent, patrons i obrers, no vivia gaire lluny, ni de manera tan diferent. Això explica que la permeabilitat fos real i que tingués un sentit la pretensió d'una gran part de l'ERC de fer-se seva la CNT. El fil amb el que Ucelay explica el període passa en gran part per seguir aquest desig que no es va realitzar. Si les ideologies no comptaven gaire llavors el que quedaven era una idea una mica difusa de defensa de les classes populars que en un cert moment va poder ser suportada per la presència d'un lider carismàtic, Francesc Macià.

    Sense entrar en detalls em sembla que el llibre és interessant per desfer mites com els de l'oasi català. És cert que la lliga feia el paper d'oposició lleial, però també que en aquell moment no tenia ni de bon tros el control de la dreta. També qüestiona la visió diguem-ne més o menys predominant des de l'independentisme. La Catalunya de 1930 era molt més diferent de l'Espanya dels anys trenta , que no pas la Catalunya de la dècada passada d'Espanya. Catalunya tenia una estructura social diferent i un sistema de partits del tot independent de l'espanyol, tanmateix el separatisme real sempre fou del tot minoritari i mai no comptà amb cap possibilitat reial. També és molt interessant la narració de la història del PSUC, el qual a diferència de tots els altres partits comunistes estava construït integrant la concepció del front popular en ell mateix.

    Personalment el llibre m'ha servit per constatar la deshonestedat d'alguns pensadors catalans del nostre ntemps, capaços de fer discursos sobre el populisme, però deixat del tot al marge els moviments que ens varen dur a la crisis del 2017. De fet, a mi se'm fa difícil i quasi impossible pensar en alguna mena de nacionalisme que no sigui populisme, la qual cosa tampoc du inexorablement a una condemna del nacionalisme. La perspectiva d'Ucelay no desqualifica aquesta postura, el problema de la qual, des del meu punt de vista, no és tant les seves finalitats com els seus mitjans, especialment, el recurs al sentiment i la sensibleria, cosa de la que sí hi ha molts exemples a la Catalunya dels anys 30 i a l'actual.

Nouvelle Vague

 Això són el títols de crèdit finals amb una cançó que reflecteix perfectament l'esperit del film

    Seguint la nostra superstició tradicional el dimarts 13 és un dia funest. En canvi, ahir fou per mi tot contrari. Primer gaudint del plaer de dinar amb un bon amic, cosa que està entre les millors que em queden i després al cinema Renoir gaudint molt amb la visió del film de Richard Linklater, Nouvelle Vague. El film explica la història del rodatge de a bout de souffle i al mateix temps fa un homenatge a tots els integrants d'aquella nova onada que es van proposar canviar, amb exit, la història del cinema. Nouvelle vague és un film mitificador i didàctic. La primera cosa està provocada perquè la cinefília és un culte inventada en gran part per aquells nois que feien de crítics mentre esperaven l'oportunitat de ser directors. Linklater en participa d'aquest culte i fa un film per creients. Didàctic perquè hi surten gairebé tots els protagonistes del moment i per què ho tinguem clar s'insereix el nom de qui eren realment ni que surtin només un segon com és el cas de Jacques Demy i Agnes Varda que només formen part del públic que escolta una conferència-sermó de Rossellini a Cahiers du cinema.

    Godard fou el darrer dels crítics importants de Cahiers que va poder dirigir i això li creava una especial ansietat, tot i que no li calia aquesta per ser un personatge inquietant. El retrat que se'n fa al film és més aviat favorable tot i que quedi clar que era en molts moments més estrany que un gos verd. Potser resultin més atractius el retrats de l'imprescindible Raoul Coutard el director de fotografia, i del protagonista Jean Paul Belmondo, l'actor que feu tot el film amb l'advertiment del seu manager que allí clouria la seva carrera. També resulta simpàtica la descripció que es fa de Jean Seberg, tot i que fou la persona que patí més a la filmació. Ella acabava de fer-se una estrella treballant sota la direcció d'algú com Otto Preminger, controlador i una mica sàdic i passà a una situació completament nova amb un director que mai volia fer cap segona toma, preferia l'espontaneïtat a la perfecció, i que no li deixava l'oportunitat de preparar res prèviament, amagant sempre el pla de treball del dia, tot i que de fet aquest sovint no existia. El film apunta que fou més la relació personal que establí amb Belmondo que no pas la seva relació amb Godard la que l'ajudà a continuar. En tot cas, el personatge més divertit i més patidor és del del productor Beau regard que tot i donar-li només vint dies, veia estupefacte com en alguns d'aquests no es rodava res, en funció de com estava aquell dia Godard, tot i que el film es feu en el termini acordat. En definitiva, que la primera toma fos sempre la bona també ajudava molt.

    A bout de souffle canvia en molts aspectes la manera de fer cine i això queda ben explicat a la pel·lícula, especialment, dues coses. la primera, són els tràvelings fets al mig del carrer movent la càmera sobre una cadira de rodes o amagant-la dins d'un petit carro del servei de correus. La segona, en el moment del muntatge final, quan Godard prenia la decisió de trencar amb les fins llavors inviolables lleis del raccord. El que no queda reflectit és que Ana Karina segons tinc entès havia pogut sortir al film. Acabava d'arribar a Paris i Godard va pensar que podia fer el paper de la noia que acull Michel a Paris, i la que aquest li roba uns francs. Karina refusa el paper perquè no volia despullar-se en pantalla com volia Godard. El paper el feu una jove actriu que era llavors la núvia de Truffaut i que tampoc es despullà perquè Godard canvià d'opinió mentre rodaven l'escena. En tot cas, Linklater fa una pel·lícula molt àgil i fluïda, amb una banda sonora de peces de l'època molt ben triada i amb la virtut de produir no només goig en ella mateixa, molt, sinó la rememoració del plaer que vaig sentir fa més de quaranta anys quan vaig veure per primer vegada a bout de souffle als desapareguts Casablanca.

The Caine Mutiny

 

        Veig The Caine Mutiny el film dirigit per Edwart Dymitrik i produït, cosa aquí més decisiva, per Stanley Kramer. La pel·lícula explica la història d'un motí en un vaixell de guerra a la segona guerra mundial. Se'ns diu al començament que no hi havia hagut cap a la marina de guerra americana, tot i que si hi hagué un precedent llunyà. No em semblà una gran pel·lícula, en part perquè tota ella s'explica a partir de la l'experiència d'un personatge no gaire interessant, el jove alferes que té el Caine com primer destí. Tampoc em va agradar gaire la banda sonora del llegendari Max Steiner, que em semblà del tot equivocada. És evident que un film d'aquestes característiques s'havia de fer sota la supervisió de la marina i aquesta va incidir en suavitzar alguns aspectes, com l'estat mental del capità Quegg, contra el qual s'amotinen els seus oficials. Tanmateix, el film em sembla que, ni que sigui sense voler, reflectix molt bé que la mediocritat és la condició necessària per a ser un bon militar. Tots els personatges de manera més o menys subtils tenen por a prendre decisions i sembla com si el paradís fos per ells el lloc on l'ordenança sempre funciona. El problema del jove, de fet, és sobretot el de tenir clar a qui obeir. El film és de 1954. Bogart ja era una llegenda i aquí feu una de les seves interpretacions més recordades, especialment en el moment del judici quan s'enfonsa enfront de l'interrogatori de l'advocat defensor, un José Ferrer també brillant (és el clip de més amunt). Van Johnson, un actor sempre competent però quasi mai brillant, és perfecte en el paper del poc decidit cap dels amotinats i, pel meu gust, el millor de la funció és Fred McMurray, un actor que sempre estava molt millor del que semblava a priori. Aquí és l'oficial de comunicacions, el més lúcid i també el més covard de tot el grup d'oficials.

Una cosa més sobre el "xino"

 

Que solo el pueblo, salva al pueblo és mentida perquè no hi ha una cosa tal com el poble. Però, com es desprèn del que dèiem l'altre dia sobre el Raval, no hi ha fronteres més reals i difícils de superar que les de classe i a tothom li costa molt pensar contra la pròpia classe. No és impossible, però sovint significa un qüestionament de la pròpia identitat, incompatible a hores d'ara amb el narcisisme ambiental. En tot cas, la figura del "redemptor" que baixa des de les alçades, en el cas de Barcelona de damunt de la Diagonal, mai no és gens fiable com la història explicada al llibre en dóna perfecte exemple. Ésser redemptor és difícil i més d'allò que ignores

Ai! La misèria ens farà feliços

 

    Ai! La misèria ens farà feliços és l'obra de Gabriel Calderón que ha estat representant el lliure aquestes vacances. L'obra es situa en un futur en el qual la robòtica i la IA predominen, cosa que ha afectat el teatre de tota la vida. Ja no calen actors i els que abans eren actors es limiten ara a fer de tècnics supervisors de robots que són els que interpreten. Aquesta és la situació dels tres protagonistes fins que la seva rutina és interrompuda per la presència d'una jove que els ha localitzat i vol veure actuar actors de debò (tot i assumir que els actors de debò, sempre actuen malament). L'altre detall rellevant és que tots ells estan sotmesos a procediments externs de regulació de les emocions, que no semblen funcionar massa bé.

    Com crec que la resta del públic present, m'ho vaig passar molt bé, malgrat que la trama em resultés confusa i el final se'm feu poc clar. En un món on predomina la simulació, potser el d'actor és, si ho pensem bé, un dels oficis més vulnerables, perquè els actors mai no han fet altra cosa que simular. Potser per això, més interessant que la trama en sí mateixa, em va semblar la reflexió, quasi sempre molt irònica, sobre els mecanismes d'actuació actoral. Això ja era molt així en l'anterior obra de Calderón, la molt reconeguda Història d'un senglar. Repeteix Joan Carreras que junt amb Pere Arquillué i Laura Conejero són els tres actors veterans. L'obra els dóna moltes oportunitats de lluïment que aprofiten completament. Segurament, era molt més complicat el paper de la noia jove, Daniela Brown, que els ha de donar la rèplica i cal dir que està del tot a la seva alçada.

"vida padre", alegres jubilats i feixistes inconscients

 

    Analia Plaza és una periodista que ha gaudit de certa notorietat per la publicació del seu llibre la Vida Cañon, que ha estat entès com un llibre denuncia de l'espoli que la gent gran fa amb les seves generoses pensions de la, mancada de futur, gent jove Alberto Olmos explica aquí una mica trajectòria de la periodista, paradoxalment del cercle de Sumar, tot i que el seu llibre l'ha valgut esser acusada de feixista. L'article d'Olmos té un to més aviat exculpatori doncs sosté que Plaza és ben conscient del fet que només una quarta part dels jubilats tenen la pensió més alta i moltes més només permeten la supervivència. No he llegit el llibre i dono per bo el que diu Olmos. En tot cas em semblen preocupant dues coses. La primera és que s'analitzi des d'una pseudoòptica generacional, el que és un problema de classe social. La qüestió real és que des de fa vint anys la devaluació del preu del treball és constant i apunta a que la classe treballadora, és a dir, la majoria de la població és redundant. La segona és el concepte de "vida padre", els jubilats rics i sense compromisos no treballen i fan turisme. Això és el concepte de "bona vida" per la senyora Plaza. A m em sembla més aviat pobre.

    No tinc dubte que la proposta atribuïda a Plaza, que potser ella no fa ,la fan molts i cada cop la faran més. Potser no té massa legitimitat moral ni racional, però en el començament d'aquest any els fets fan clars que això no significa cap mena d'objecció. És interessant fer, però, l'experiment de que suposaria suprimit aquestes pensions. Com que no hem progressat fins el punt d'ajudar a la gent amb lleis d'eutanàsia econòmica, els jubilats voldrien seguir vivint, cosa que només podrien fer liquidant el seu patrimoni, amb hipoteques inverses i coses d'aquesta mena. Aquests bens no els comprarien el joves sinó fons d''inversió i entitats similars. és a dir, s'acceleraria el, d'altra banda ja existent, procés d'acumulació del capital. El problema no és doncs si Plaza és feixista, sinó que el seu missatge és útil pels mateixos que rendibilitzarien un triomf del feixisme.

Rain People

         Una tarda d'aquest període nadalenc la dediquem a veure Rain People, un dels treballs menys coneguts i primerencs de Copola. Oficialment és el quart film acreditat com a director, en realitat és difícil fins i tot per ell mateix tenir clar que va fer amb Corman, i tot i no tenir grans audiències va guanyar la Conxa d'or a San Sebastian l'any 1969, El meu germà ja explica aquí de que va la pel·lícula i jo comparteixo el seu judici. Tot i que seguint la història sembla una de les road movies típiques del moment, la posada en escena no és gens convencional per la manera en que combina plans molts llargs amb moment de muntatge accelerat. Jo la vaig veure en un passis televisiu quan feia la carrera i recordo que als que la vam veure, el RVT per exemple, ens va entusiasmar fins al punt que vam decidir que el personatge de James Caan podia ser un dels meus referents. Suposo que això hauria d'obrir la porta preguntar-se i inquietar-se per quina mena de personatge era jo en la meva joventut, perquè Rain People pot tenir un lloc entre les pel·lícules més pessimistes de la història del cinema En tot cas, potser hi havia un cert sentit comú en triar com referent un discapacitat intel·lectual en un ambient tan intel·lectualitzat (en el pitjor sentit del terme) com el de la facultat de filosofia. Si seguint Levinas, que vaig començar a llegir llavors, entendre la humanitat es acceptar la vulnerabilitat, no hi ha dubte que els protagonistes del film de Coppola ho són molt. Pels que pensen, n'hi ha un quants, que el millor Coppola és el de Rumble Fish, val la pena cridar l'atenció sobre l'escena reproduïda en el clip de més amunt, en la qual James Caan, un actor que hauria d'haver estat més important, ve a fer el mateix que el noi de la motocicleta al film de 1984.

Matar el chino

    Per la meva condició de fill, més o menys, del Raval, (deia Max Aub que un és del lloc on va fer el batxillerat, en el meu cas el Milà i Fontanals a la plaça Folch i Torres on havia estat la presó de dones abans de la guerra) faig un parèntesi a d'altres lectures per llegir Matar el chino, la tesi doctoral de Miquel Fernández. El llibre comença amb una descripció del procés d'urbanització del barri, i segueix amb un estudi de camp de la població del carrer Robadors en el temps immediatament anterior a l'obertura de la nova filmoteca. Allò que ens explica del passat m'era més o menys conegut. Més útil m'ha resultat la crònica del que ha passat a aquest segle. Coses que en molt casos havia llegit als diaris, però que no sempre connectem com caldria. Del llibre en trec tres conclusions que vull retenir: la primera és com la la imatge més habitual del barri s'ha construït obviant la diferència real entre la noció de proletariat i lumpenproletarietat. El barri era proletari però es definia, més enllà de les rondes, només pel caràcter lumpenproletari. Així resulta entre entendridor i escandalós veure com un dels màxims responsables de la reforma, Martí Abelló, comentava sorprès que la major part de la gent que estava desnonant era normal. La segona és que malgrat el soroll les diferències entre esquerra i dreta a la pràctica acaben sent molt poques: les mateixes polítiques de control i ordre es justifiquen amb retòriques diferents, de regeneració i higienització en el cas de l'esquerra. La tercera és que encara queda molt per escriure i explicar sobre la corrupció inherent a aquests processos d'urbanització i regeneració.

 

Nigth moves

     Reveig una tarda Nigth Moves de la que no tenia gaire records. Vista ara, sense ser del tot rodona és possiblement el millor film que mai va rodar Arthur Penn. Com la més recordada de The Long Good bye consisteix en una combinació de narració negre clàssica i de relat existencialista, entenent com a arquetip d'aquest genere l'estranger de Camus. El protagonista del film és Harry Mosheby un detectiu privat que havia estat jugador professional de futbol americà. Harry assumeix un nou cas, trobar la filla nimfomani i adolescent d'un antic magnat de Hollywood que s'ha marxat de casa. La feina li encarrega la mare vídua de la noia que no se l'estima gaire però que depèn d'ella per viure perquè el seu marit no la va tenir en compte en el testament. Mentre tant Harry viu la descomposició del seu matrimoni amb un cert fatalisme expressat en la seva resposta a la pregunta de la seva muller quan li pregunta qui està guanyant el partit que veu a la tele. "ningú no guanya. Alguns perden més que d'altres".

    Harry troba sense gaire dificultat, és a dir abans de la meitat del film, la noia, més o menys enredada amb que havia estat el seu padrastre (si recordava molt clarament la rèplica de Harry quan l'home es disculpa dient que hi hauria d'haver una llei contra això. "n'hi ha una" és la lacònica resposta de Harry). A Florida però descobreix moltes més coses que acabaren precipitant un final tràgic per a tots els personatges, en la major part del casos fatals. Si el film, no és del tot clar en el que constitueix l'exposició de la trama pròpiament delictiva, si em sembla molt reeixit en la descripció de la desorientació i el cansament del seu protagonista, un home mancat de respostes i que tampoc acaba de saber fer preguntes, malgrat la seva feina. També em sembla remarcable la descripció del desert moral que fou el fruit de la revolució sexual de la dècada anterior. Clarament el film es beneficia de que Harry sigui el que possiblement era el millor actor del moment, Gene Hackman que podia ser creïble en qualsevol registre. L'adolescent rebel fou Melanie Griffith i el film retardà la seva estrena per esperar que ella complís els 18 anys, apareix despullada en algunes ewscenes,i estalviar-se possibles problemes legals.

Una casa en la montaña

La cabana noruega de Wittgenstein
 

    Fins a final de mes es pot veure al Heartbreak Hotel de la plaça olivereta, una casa en la montaña d'Adrià Boronat interpretada per l'autor, que de fet fa d'autor, Sergi Torrecilla i Xavier Beltrán. Segons el seu currículum Adrià Boronat és llicenciat en dramatúrgia i en filosofia per la UB i a la presentació es diu que a l'obra hi ha una miqueta de Wittgenstein, del qual cal recordar que també va estar a una caseta, de fet una cabana, a la muntanya un bon grapat d'anys. Jo diria que hi ha potser més que una miqueta, tot i que potser sobre aquest punt em reservaré fins a poder fer una lectura del text, cosa que faré tan aviat com pugui. La idea però que em sembla més central no la relaciono tant amb Wittgenstein com amb la coetània Física quàntica o el Borges del jardin de los senderos que se bifurcan, també escrit a finals dels trenta: la idea que cadascuna de les nostres decisions són un node en el espai temps i per tant significa el desplegament d'un mon possible. En conseqüència la historia no es desenvolupa linealment, sinó amb retorns al passat on una modificació obre una situació nova. Tot això s'articula des de la història d'un escriptor de ciencia-ficció que aparentment es vol retirar a un refugi de muntanya on es acollit per un altre home. Serà clar aviat que algú ha de matar l'altre, però les possibilitats són diverses. El diàleg barreja doncs una convencional conversació de recepció amb un enfrontament a vida i mort, integrant consideracions sobre la essència i l'existència, inquisicions sobre la consciència, consideracions sobre la narrativa de la ciència-ficció i els zombies. Sobre com es desenvolupa tot això no vull explicar massa perquè jo no m'ho esperava i això va tenir molt a veure amb que gaudís molt de l'obra. Hi hauria prou amb dir que aquí si podem parlar amb propietat de teatre immersiu i que el treball dels actors, i de l'Adrià Boronat, és a la vegada extraordinari i del tot original.

The trick before the treat

  

    Citàvem Empoli fa uns mesos compartint la seva impressió que el geni polític no té res a veure amb la capacitat intel·lectual, almenys com aquesta ha estat entesa des del temps de la il·lustració. La roda de premsa feta ahir per Trump per explicar el segrest de Maduro no podria ser un exemple millor. La sinceritat de Trump, parlant pràcticament només de petroli, no és pot discutir que té un punt de simpàtic en comparació amb la retòrica buida a les que estem tan acostumats des de sempre. En aquest sentit no deixava de ser divertida la desautorització dels que justificaven l'atac com a intent de restabliment de la democràcia a Veneçuela, mentre Trump deixava clar que de moment l'oposició no sembla tenir possibilitats d'entrar en cap mena de tracte. Tampoc se'n pot tenir cap dubte que aquest geni polític del temps és essencialment feixisme. Améry deia que un dels tres trets definidors del feixisme era la convicció que qualsevol acció era legítima per tal de mantenir l'accés al recursos bàsics i d'això ahir en parlava Trump i només caldrà tenir en compte aquest principi per entendre el que ens ha de venir o, millor dit, ja ens està venint. Al final de la roda de premsa, Trump va enunciar el que sembla el principi bàsic de la seva concepció del món: "life is a deal", del tot precisa per a designar una manera de ser-hi.

Kontinental'25

     Kontinental'25 és una de les millors pel·lícules que he vist en els darrers temps. És un film romanès amb guió i direcció de Radu Jude. És una pel·lícula feta amb molts pocs mitjans, de fet rodada amb un iphone 10, però això es compensa amb tenir molt clar que ens vol contar i la manera de fer-ho L'acció del film té lloc a Klug, la ciutat més important de Transsilvània. Als primers minuts veiem la vida d'un captaire que es dedica a regirar les escombraries i a vagar per la ciutat, normalment invisible per tothom llevat d'algun imbècil que vol intimidar-lo. L'home resideix a l'habitació de les calderes d'un edifici que ha de ser enderrocat. Un dia ve un grup format per dos policies, un serraller i una agent judicial, encapçalament el grup, per desnonar-lo. Quan l'expliquen la situació, l'home demana vint minuts per recollir algunes coses. El grup va a fer un cafè i l'home aprofita aquest moment per suïcidar-se, penjant-se d'un radiador

    A partir d'aquí el personatge de l'agent, interpretat per una molt competent Ezster Tompa, esdevé el protagonista absolut. La dona té un intens sentiment de culpabilitat per no haver evitat la mort i suporta una pressió intensa i del tot malèvola a les xarxes socials, agreujada pel fet que ella pertany a la minoria hongaresa i l'home mort era romanès i havian estat esportista d'elit, és a dir, motiu d'orgull "nacional". Orsolya, així es diu, està casada amb dos fills i abans de ser agent judicial, havia estat professora de Dret Romà. Essencialment, el film són les converses en les que ella intenta trobar consol, sempre sense gaire èxit mai. La primera és amb el policia encarregat del cas que li deixa clar que és innocent des d'un punt de vista judicial i li explica que això són coses que passen i tampoc val la pena capficar-s'hi. Després les converses són amb una amiga "propera", amb la seva mare, nacionalista hongaresa, amb un ex-alumne de dret que ara fa de repartidor de Globo i amb el pope ortodox que va conèixer quan es va convertir a la fe ortodoxa pel seu casament.

    El conjunt de les quatre converses configura un retaule on s'expressa amb la major precisió l'estat espiritual d'Europa. Així veiem l'amiga com una persona que compensa la seva indiferència vers els altres, donant diners a les ONG. La conversa amb la mare il·lustra el caràcter malaltís dels nacionalismes. Amb l'ex-alumne es mostra el poc futur que té la major part de la joventut i el religiós mostra amb escreix el caràcter més buit de la religió amb la seva apel·lació a la incapacitat de comprendre els designis de Déu. Cap no és una ajuda real i al final ella decideix reunir-se amb la família, que fa fa les seves vacances a Grècia, i Jude clou la pel·lícula amb imatges de la ciutat mostrant els edificis nous de la ciutat símbol de l'èxit econòmic romanès els darrers anys

    A més d'una dissecció ben feta dels mals dels que ens estem morint, el treball té un indiscutible valor cinematogràfic. La manera en què filma algunes converses, com deia el Xavier, fa indubtablement pensar en John Ford (especialment al diàleg mantingut pels personatges de Widmark i Stewart a la mai prou reivindicada Two rode together), però el film deixa moltes pistes de les devocions cinèfiles del seu autor (en forma de pòsters a alguns del bars que surten a la pel·lícula. Entre els que veiem hi és la buñueliana El bruto. També insereix un fragment del film que Orsolya veu un vespre a casa, el Detour de E.G. Ulmer) La més important, reflectida al cartell de la pel·lícula és la d'Europa 51. No em sembla exagerat qualificar Jude com un hereu directe del treball de Rosellini.

B.B. com a problema ideològic

 

Em quedo una mica sobtat amb el que he anat llegint sobre Brigitte Bardot després de la seva mort. Era simpatitzant del Front Nacional. Això no és una excentricitat. Més de tretze milions de francesos van compartir la seva opció electoral. Potser cap era tan famós i, pel llegit ,ningú no feia tanta rabia. No és del tot segur, penso, que a França hi hagi tretze milions de feixistes convençuts (que ho siguin de manera inconscient, en deu haver molts més). És prou clar però que no són d'esquerres almenys del que ara passa per esquerra. Imagino que aquí és el problema. Brigitte Bardot hauria haver estat d'esquerres. Ella era un símbol de França i com a tal representava uns valors, llibertats personal, empoderament femení, i un temps, "progressistes" que l'esquerra considerà seus. Bardot amb les seves posicions, trencava el seu relat. Clar, el relat és molt important, sobre tot quan has perdut el contacte amb la realitat

Children of men

 

    Vint anys després de la seva estrena, veig Children of Men, una de les pel·lícules que feu famós Alfonso Cuarón. Vista ara, la pel·lícula ha resistit molt bé el pas del temps. L'acció s'esdevé a l'Anglaterra de l'any 2027 i comença amb la notícia de la mort accidental d'un noi argentí de 19 anys, famós per ser l'ultim nascut. Fa llavors molts anys que no neix ningú i la humanitat està abocada a l'extinció, tot i que no pas en pau doncs la major del països estan en una situació de caos i el Regne Unit, relativament estable, és un estat militaritzat , i feixistitzat, on hi ha una cacera de l'immigrant. En aquest context, un home sense gaire a fer a la vida es veu involucrat a la lluita entre els dos bàndols tractant de protegir una noia negra, que és la primera dóna embarassada en dècades.

    A la Wikipedia es diu que el film és una barreja de thriller i ciència ficció i la veritat és que en tots dos sentits funciona perfectament. Quasi tot el film és una persecució plena de tensió com s'adverteix en el pla-seqüència del clip de més amunt. Cuarón tendeix a utilitzar aquest recurs, sovint de manera brillant. En un ordre no sintàctic, el film està ple de referències que requereixen segurament més d'una visió. Com a ciència- ficció, el film gira sobre dos qüestions que vint anys després són encara molt més vigents que llavors: la por a la immigració i el temor a la infertilitat i la consegüent extinció natural ( en el film no s'explica que l'ha causada però sí que ha hagut una important pandèmia), Vistes ara les imatges de la batalla en el que havia estat possiblement un "resort" anglès recorden el que hem entrevist de Gaza. Esperem que aquí Cuaron no encerti. Entre el repartiment hi  són: Michel Caine, sempre una presència esplèndida, una molt ajustada Juliane Moore, com cap terrorista i ex-esposa del protagonista i Clive Owen el protagonista, quasi sempre és en pantalla i que acabà sent un dels guionistes del film. Poc expositiu, el film pot suportar moltes lectures, però és indiscutible que el final deixa una porta oberta l'esperança, ara molt més necessària que al 2006