Tots Ocells

 

    Veig a la Biblioteca de Catalunya Tots Ocells de Wajdi Mouawad un dels espectacles del Grec d'aquest estiu. Per aquesta representació l'escenari s'ha posat al centre de la sala mentre que hi ha grades als quatre costats elevant els dos fons per possibilitar l'entrada i la sortida dels espectadors. Oriol Broggi ha treballat amb molts dels actors habituals de la Perla i d'altres que no ho són tant. Alguns són molt reconeguts i n'he parlat aquí en singular, però val la pena consignar-los tots perquè tots tenen moments de lluïment i els aprofiten. Son: Guillem Ballart, Xavier Boada, Joan Carreras, Marcia Ciceró, Marissa Josa, Miriam Moukhles, Xavier Ruano i Clara Segura. L'acció comença en un biblioteca universitària de Nova York i es desenvolupa a llocs molts diferents com un pont on té un lloc un atemptat palestí o una unitat de cures intensives d'un hospital israelià. La transició entre els diferents escenaris es fa de manera molt simple i eficaç pels mateixos actors, cosa que contribueix a que l'obra no es faci gens feixuga malgrat superar les tres hores de durada. A les velles parets gòtiques es projecten els rostres dels personatges, cosa important perquè sempre estan d'esquenes a una part del públic i la transcripció dels diàlegs del que estan dient. L'obra està, amb una petita i significativa excepció parlada en català, però els personatges parlen, i la llengua que parlen defineix qui són, hebreu, àrab, anglès i alemany. Les projeccions permeten saber quina llengua utilitzen en cada moment. Crec que no exagerem si parlem d'una producció brillant.

    El punt de partida de l'obra és la història d'amor entre l'Eitan (Guillem Ballart) i la Wahida (Miriam Mokhles). Ell és un noi jueu alemany investigador de genètica i ella una estudiant àrab amb passaport americà que fa una tesi sobre el personatge de Lleó l'africà. La relació progressa però mentre que ella no té família, ell està molt unit a la seva. El seu pare David (Joan Carreres), jueu practicant, la seva mare Nora (Clara Segura), jueva criada a l'antiga RDA i que abraça el judaisme en oposició al comunisme en que fou ensinistrada i l'avi (Xavier Boada), supervivent dels camps de concentració. Wahida no és acceptada doncs no només no és jueva, sinó que pertany als enemics màxims dels jueus, ara com ara. La reunió familiar és catastròfica i Eitan s'emprenya prou com per aplicar els seus coneixements fent proves d'ADN. Això el du a visitat acompanyat de Wahida Israel a visitar l'avi (Marissa Josa) bque no ha conegut mai. A Israel Eitan és víctima d'un atemptat i Wahida experimenta en carn pròpia la seva condició de dóna àrab a l'estat d'Israel. El retrobament de tots plegats amb l'avia, després de l'atemptat la família de Eitan va a Israel a prendre cura del fill, desvetlla una veritat amagada que canvia la vida de tothom, però de la que millor no parlo perquè no vull fer massa spoiler. Molt millor veure l'obra quan es reposi la propera tardor (aquest estiu, estan exhaurides les entrades).

        El centre dramàtic de l'obra és la confrontació d'una banda entre els dos joves i la família del noi. Cap dels dos dóna importància a la seva identificació racial, ella creu que la identitat es tria i ell, genetista, ha de tendir a pensar la universalitat de la condició humana. En contraposició, la posició dels pares sembla fruit bàsicament dels prejudicis. El problema, evidenciat a l'obra, és que els animals no som sers merament naturals, cosa que relativitza el poder de la genètica. Segurament els trets essencials de la identitat cultural són elements arbitraris i imaginaris. Però a la vida humana mai no s'ha de menystenir el poder de la imaginació i de la fantasia, la segona naturalesa pot aparèixer, ser sentida, com més real que la primera. Hi ha altres temes importants a l'obra. Des de la seva posició de genetista, Eitan no creu en l'atzar. La peripècia de l'obra es pot entendre com una refutació d'aquesta posició inicial. També m'interessa excepcionalment l'evolució de Wahida que quan comença l'obra té una noció molt clara del seu jo i posteriorment aprèn que aquest mateix jo posat en un altre context ("circumstància" si voleu com deia Ortega) esdevé una realitat del tot diferent. Segurament l'obra dóna per més i és d'aquestes que quan s'acaba tens ganes de trobar el text.

Sobre Pascal i Montaigne

 

Vaig començar a interessar-me per Montaigne i Pascal al meu darrer any de llicenciatura, en el curs sobre filosofia política de J.M. Bermudo. Més endavant quan feia la tesi sobre el dubte tots dos autors estaven estretament relacionats amb la reflexió de Descartes, però com que parlava de lectures i no pas de predecessors només vaig treballar directament l'autor dels Pensaments. Alguns amics de l'època esdevingueren estudiosos de Montaigne i això m'ajuda a tenir-lo present. En aquestes tres dècades he vist que Montaigne mereixia molta més atenció, si més no, editorial que Pascal. Els essais han estat traduïts sovint i amb apostes relativament consistents d'editorials, cosa que no ha succeit amb Pascal, fent excepció és clar del treball molt recent de Pere Lluís Font. De vegades aquestes coses depenen purament de l'atzar, però en aquest cas la preferència està,em sembla, ben fundada. Montaigne resulta un autor afalagador pels afectats per algunes malalties del nostre temps, mentre que Pascal no ha perdut mai res de la seva intempestivitat, un atribut essencial per un filosof. Parlant més concretament la diferència potser és en el fet Montaigne va escriure mil pàgines per descriure's ell mateix. Vist des d'aquesta perspectiva la seva actualitat és innegable; amb poques excepcions, a quasi tothom li entusiasma parlar d'un mateix. Pascal utilitzà moltes menys pagines per, brillantment, demostrar que aquest mateix no és res. Els segles han passat però no hi ha cap antídot millor pel narcisisme. D'altra banda, mentre Montaigne sempre sembla estar associat al risc de l'escepticisme paralitzant, o com a mínim una invitació a mirar els braus des de la barrera. (crec recordar que aquesta era la tesi de la lectura de Horkheimer) Pascal és el filòsof de l'aposta, ja sigui per la religió o per la ciència. Pascal en el fons no està lluny de l´'autor del tractat sobre tocar las castanyoles que deia que  tocar aquest instrument era una ximpleria, però que si es feia, calia fer-ho bé. Això és el treball científic de Pascal

Paradise

 

        Paradise de Kae Tempest és el darrer treball de Moreno Bernardi al teatre Akademia. És una adaptació del Filotectes de Sòfocles, mantenint el tres personatges principals, el que dóna nom a l'obra, Neoptàlem, el fill d'Aquiles i Odiseu. El cor de mariners és substituït per un cor de dones que podrien ser refugiades de les que hi poden haver a les illes del Mediterrani oriental i ha desaparegut el personatge d'Hèracles, perquè els Déus ja no sembla que ens donin ni solucions, ni orientacions He començat parlant de Bernardi perquè l'espectacle de l'Akademia és una obra molt més determinada per l'escenografia que no pas pels actors o el mateix Sòfocles. El treball és intens, però he de dir que m'ha atabalat una mica i quan estic atabalat no gaudeixo de les coses. Hi ha sovint molta gent en l'escenari, trencant la norma clàssica de què el cor no és a l'escena, i com que tots han de fer coses, sovint el diàleg se sent al mateix temps que les cançons del cor o diversos personatges del cor parlen a la vegada. De fet, una d'elles fa un resum de l'acció en anglès quasi constantment. Això no vol dir que hi hagi bon moments, però el conjunt no m'acabà de fer el pes. Bernardi barreja el conflicte plantejat per Sòfocles, l'experimentat per Filotetectes entre el patriotisme i el sentit del deure d'una banda i la rancúnia per l'altre, amb els conflictes del nostre temps: la degradació ambiental i els problema de la immigració. No sé si és una mica barrejar aigua i oli. La tragèdia apunta conflictes insolubles, mentre que els problemes del nostre temps no tenen tant a veure amb la insolubilitat com amb una irremeiable estupidesa. El text ha estat primer representat al National Theatre i m'hagués agradat veure com funciona en un escenari encara més gran i potser amb una mica més de pausa.

Sobre la magnanimitat amb els enemics

 

La lectura d'aquesta notícia ahir a El Confidencial em va deixar prou pensatiu. Vox és un adversari en principi dur amb l'independentisme. Si d'ells depengues no hi hauria hagut amnistia i els partits independentistes serien, com a mínim, il·legalitzats. Possiblement no hi hauria gaire magnanimitat com en canvi si que sembla han tingut les diferents presidentes del Parlament amb el lider català de la formació. No és un fet inexplicable, però totes les explicacions són inquietants. Una de probable es la solidaritat amb el lider esmentat que no deixa de ser un noi de Sant Gervasi (un revers de la solidaritats dels escruixits de la que parlava Patocka). Potser un altre és que gos no menja gos i aquesta mena de coses és millors no remoure-les. Aquesta és del tot congruent amb el que sabem de la història del país, Un altre explicació, congruent amb el que podem inferir de les biografies de les presidentes, és que fer alguna mena d'acció implica fer un cert treball i això per aquesta gent és entrar en la dimensió desconeguda.

Feines absurdes. Una teoria

    Llegeixo Feines Absurdes, Una teoria la versió catalana del llibre de David Graeber Bullshit Jobs. A Theory. La traducció no és literal però vol defugir el perill que podria ocasionar una literalitat estricta. Si parlem de treballs de merda, d'entrada pensem a treballs mal pagats i de poca consideració social, dels quals podrien posar molts d'exemples; no és aquests però en els que pensa Graeber sinó en treballs que no causen cap mena d'aportació real a la Societat i que més enllà del sou que, de vegades potser fins i tot alt, no aporten res a la realització de l'individu. En els seus termes: Una feina absurda és un tipus de feina remunerada tan summament inútil, innecessària o perjudicial que ni tan sols la persona que la fa pot justificar-ne la existència, encara que, com a part de les condicions contractuals, se sent obligada a fer veure el contrari. En termes de la meva experiència laboral, un professor pot pensar de vegades que el seu és un treball de merda (tot i que possiblement no és just) però un inspector fa sempre un treball absurd (des d'un punt de vista social, políticament el treball d'un inspector sí té la utilitat de fer una merda la feina dels professors)

    D'ençà de la meva jubilació he descobert aquest autor, antropòleg anarquista el qual m'ha ajudat a veure una idea que no és del tot original, però si en una gran mesura amagada: el caràcter mític i religiós dels discurs economicista que fa de fonament de la societat actual. El seu llibre sobre el deute, és en aquest punt una referència ineludible. El llibre té com a punt de partida un article aparegut a la revista Strike on definia la problemàtica i que va causar un cert escàndol, doncs atacava directament un dels dogmes de la Fe del nostre temps: l'eficiència dels mercats i de les empreses associades al lliure mercat (que hi ha treballs absurds a l'àmbit públic és un fet més fàcil de reconèixer). L'origen del llibre rau en gran part en un esforç de treball de camp amb entrevistes amb molta gent, tant de l'àmbit públic com privat, que creuen tenir treballs absurds. Graeber parteix de la base, crec que plausible, de què si algú considera el seu treball com a absurd generalment és absurd. Evidentment, tant en l'àmbit públic com en el privat el treball absurd està intrínsecament vinculat a la burocràcia.

    El segon capítol presenta una divisió de les feines absurdes, de les que distingeix cinc menes. Des del meu punt de vista, las més important és la primera, la dels lacais, la feina dels quals és essencialment fer que el seu superior sembli important, un exemple seria el treball que tenia abans de triomfar Ayuso i que pot explicar la seva peculiar psicologia. La dinàmica de les empreses tendeix a crear molts llocs d'aquesta mena i d'alguna manera ho són sempre els assessors de lliure designació. El segon tipus són els esbirros. Aquí es poden englobar totes les forces armades, les quals tenen com a motiu únic de la seva existència que d'altres estats en tenen. Però també inclou les relacions publiques, els advocats d'empresa o els departaments de tele-marketing. Un tercer tipus, originàriament informàtic però no només, són els apedaçadors, la feina dels quals només existeix perquè l'empresa on treballen té un error de funcionament i resolen problemes que no haurien de ser-hi. La quarta són els aparadoristes, gent dedicada a demostrar que l'empresa per la qual treballen fa coses que realment no fa. Aquí els exemples són innombrables. Finalment el tipus més evasiu és el dels manaies, gent dedicada a distribuir feines absurdes o, en el pitjor dels casos, a crear directament feines absurdes.

    Graeber està preocupat pel tema de les feines absurdes com fenomen moral. Pensa que els humans necessitem que les nostres accions tinguin un sentit i les feines absurdes son directament negadores d'aquest sentit i per això causa directa del malestar moral de l'individu. Una de les arrels d'aquest malestar rau en l'equiparació del temps amb diners, la qual és el fonament de l'organització del treball en el món modern, venem el nostre temps, i que des del punt de vista antropològic és una cosa molt rara i en el fons poc eficient, doncs sí has d'estar vuit hores fent una feina, rentant plats per exemple, no té sentit fer-la en quatre sí aquestes quatre hores restant s'han de fer servir en una feina inventada, segurament inútil. Tot el capítol però mostra amb exemples, que és clar no són mai demostratius, que la gent no és feliç quan cobra per no fer res o per no fer res que consideri com valuós. Aquest és un fet difícil d'admetre perquè d'alguna manera trenca el relat hobbesià sobre el nostre egoisme primigeni, però aquest és un dels punts centrals de Graeber pensar que Hobbes no fa tant la descripció de la realitat com l'enunciació d'un programa. (això està ben explicat a the dawn of everything)

    Les feines absurdes, hem dit abans ,estan lligades a la burocràcia però també al sector financer i el de comunicació. El problema bàsic és perquè es produeixen. El cinquè capítol considera la qüestió des d'un punt de vista estructural i veient com el funcionament de les empreses tendeix a crear les figures que hem descrit més abans. Curiosament, l'esquema històric que resulta més fructífer per entendre aquest funcionament és el del feudalisme. Això m'ha provocat una certa sorpresa doncs jo no coneixia gaire el món de l`'empresa, però si d'altres com la universitat. Que hi havia connexions evidents entre feudalisme i universitat, ho he tingut clar tota la vida. Allò que no pensava és que l'empresa fou tan semblant a la Universitat.

    Més interessant és plantejar la qüestió a nivell cultural. Aquí són decisius, l'autor parla essencialment com a americà, quatre segles d'ensinistrament purità. els quals ens fan pensar que no hi ha res pitjor que l'oci, fins i tot quan el treball no val per a res. A això cal afegir el fet que tenim una visió falsa del treball. Un efecte de la visió liberal, de la que participa plenament el marxisme, és haver pensat el treball com un fenomen vinculat exclusivament a la producció, menystenint que molt sovint és més important el treball dedicat a les cures. Aquest biaix és clarament una conseqüència d'un predomini de la masculinitat, que no ha estat en realitat superat. Sovint la producció té un aspecte, físic, molt més penós que les cures. Les cures poden ser sovint evidentment una font de satisfacció (aplicant a mi mateix aquesta dicotomia, és evident que en els meus 34 anys de docència segurament no s'ha produït gaire, però que si de vegades he pres cura real de persones. Si ho hagués tingut sempre més clar, hagués estat més feliç). Això fa les cures sospitoses des del punt de vista purità i és en el fons la justificació de que sovint aquesta mena de treballs no estiguin ben remunerats. No compleixen bé la funció de càstig que necessàriament ha d'associar-se al treball des del Gènesis. En aquest punt Graeber fa una interessant anàlisi històrica de l'evolució del treball que mostra la raresa del treball assalariat, una realitat inexistent en el mon antic, l'edat mitjana i a les cultures no occidentals. La seva lectura és oposada a la dels manuals liberals. El treball assalariat no és tant un alliberament, en contraposició a l'obligatorietat del treball dels esclaus, sinó atrapar milions de persones en una adolescència social permanent, fent depenent la seva vida de la del seu empresari ( a l'edat mitjana només els joves aprenents o oficials del gremi feien un treball remunerat, un període de formació per arribar a l'autonomia real)

    El segle XIX hi ha essencialment una batalla cultural entre el capitalisme i els seus opositors, que abasten des dels primers sindicats treballadors a polítics com Abraham Lincoln, que serà guanyada pels primers. La prosperitat era un fruit del capital i no del treball. Això justificava el taylorisme i la substitució dels treballadors per maquines i posava en primer lloc el problema de la justificació de la vida del treballador.. En aquest punt la sortida va ser la represa de la concepció que el treball forja el caràcter. Duent a l'extrem això acabem considerant el treball com l'element per excel·lència d'identitat social.Ens definim per la feina que fem i això fa interessant els treballs absurds perquè són feines que detestem fer i la conseqüència de les quals és que només podem tenir autoestima detestant la nostra feina com diu el mateix autor. "les persones que treballen mes del que desitgen en coses que no volen fer, preferiblement sota una supervisió tirànica, són les uniques mereixedores del respecte i la consideració dels seus compatriotes", en aquesta perspectiva la bondat ciutadana és indestriable del masoquisme. Des d'aquí es justifica que no calgui pagar bé els treballs vocacionals.

    El darrer capitol tracta el fenomen des d'un punt de vista polític on les feines absurdes si semblen tenir una utilitat evident: conjurar la por a que la gent tingui massa temps lliure i es posin, per exemple, a pensar. Aquí apareix la noció del que Graeber anomena consumisme compensatori, els plaers que compensen que no tinguem gaire vida Allò que destaca és que l'univers laboral es configura des d'un ressentiment universal: dels que no tenen feina envers els que en tenen, dels que fan feines absurdes respecte dels que fan feines amb sentit i dels que fan feina amb sentit amb els segons per la seva poca remuneració econòmica i cap prestigi social. El malestar dels segons es relaciona amb un fenomen poc estudiat però segurament del tot real que és l'anomenada per l'autor enveja moral. Un altre fenomen important i decisiu en el malestar del nostre temps és el fet que les feines basades en cures per la seva naturalesa són de quantificació impossible i per tant en el fons no poden ser tingudes en valor ometent el fet que els valors abasten tot el el que sempre hem anomenat el procés d'atenció i creació mútua.

    La conclusió de Graeber és que realment podíem tots plegats treballar molt menys en una area d'automatització creixent, però aquesta és una solució inacceptable per motius morals i polítics. En aquest sentit l'autor és un defensor d'una proposta de la renda universal, que serà efectiva tan sols si fem un treball de repensar la nostra moralitat deslliurant-nos del puritanisme. És important que la renda bàsica, sigui efectivament universal perquè sí no, no pot ser incondicionada. Des de l'òptica de Graeber és essencial treure poder a l'estat i evitar la situació actuals dels subsidis que generen un ampli repertori de feines absurdes i paradoxalment sovint no arriben a les persones que els necessiten (abans de llegir el llibre jo creia que això era una peculiaritat hispànica, però el mon anglosaxó no és diferent)

    Graeber va morir als 59 anys, fa quatre. És allò que hom diu una mort prematura, tot i que un antropòleg segurament es lliuraria molt de pensar així. Certament, però, és una pena que no pogués continuar amb el seu treball necessari i valuós per la seva capacitat de commoure allò que ja han esdevingut dogmes i, enfront dels càntics paralitzadors de TINA, recordar-nos que el capitalisme és superable, perquè el capitalisme no és res que les relacions socials que nosaltres desenvolupem i que poden ser canviades només amb el petit esforç de deslliurar-nos dels paranys posats pel consumisme compensatori.

Nazarin

 

Segueixo veient cine religiós. Si divendres veia The Scarlet Letter, ahir vaig reveure el Nazarín que Luis Buñuel feu a Mèxic a finals del cinquanta. Fou la primera de les seves tres adaptacions de Galdós, anys després faria Viridiana   i Tristana, i el seu primer treball amb Paco Rabal, que fa una interpretació commovedora molt allunyada del seu registres habitual i constitueix un dels suports de la pel·lícula. Nazarín és un dels millors exponents del talent de Buñuel, molt millor narrador del que normalment es diu, El pare Nazario és definit no com algú proper a la santedat, sinó com exactament un sant. La seva fe en les paraules de l'evangeli és del tot ferma i la seva determinació en viure segons la paraula de Jesús és absoluta. Malauradament durant tot el film veiem que les seves accions son o contraproduents o inútils. Cap té un resultat mínimament positiu. Les seves companyes de pelegrinatge tenen el destí que volien defugir des del començament de la pel·lícula i el seu apareix tan problemàtic com aclaparador el so dels tambors del poble natal de Buñuel, utilitzats al final d'aquest film, que és moralment tan devastador com el seu autor es proposà, segons confessa en el clip que incloem. Dins del mateix Buñuel fa un elogi del dubte, intel·ligent però gens consolador en el fons. Em sembla que el punt de vista del film queda ben expressat pel viciós company de presó que al final reflexiona que la seva maldat i la bondat del pare Nazario coincideixen en la seva inutilitat en un mon on l'acció de l'individu per si sola no compta gairebé res. La puresa de la convicció de Nazario és impotent contra la força de la superstició (el clip de més amunt) o les malalties socials endèmiques a la societat mexicana com el masclisme i el predomini de la força bruta. Com que aquí som el primer mon tendim a menysprear el cine mexicà, que en aquell moment era una realitat cultural i industrial de primer ordre, comptant amb el treball de Gabriel Figueroa el director de fotografia que fa aquí un treball magnífic després que Luis Buñuel li treies del cap l'obsessió per fer plans "bonics". Des de que es va veure obligat fer cine convencional, ni que sigui relativament, Buñuel ja no va poder fer films surrealistes, però mai feu films sense surrealisme. Coincident amb l'esperit del surrealisme, seria la imatge, inèdita a la iconografia del cristianisme, del Crist rialler, i el peculiar maquillatge de les prostitutes veïnes del pare Nazario, que semblen directament vingudes d'un film alemany expressionista

The Scarlet Letter

 

        A la filmo veig The Scarlet Letter, la versió de novel·la de Hawthorne que Viktor Sjöstrom rodà en America amb Lilian Gish com a protagonista el 1927. Parlava l'altre dia de Körkarlen, la seva obra mestra més reconeguda filmada set anys abans. En aquella època el cine canviava molt ràpid i Sjostrom es mostra aquí com una cineasta de igual ambició però molts més recursos que abans. El film mostra que havia incorporat als seus recursos la càmera en moviment inventada pels alemanys molt poc abans i mostrà una confiança prou gran en la imatge com per què a la darrera mitja hora pràcticament no calguin els sots-títols (com crec recordar que passa a la seva obra mestra americana The Wind). Tot i simplificar una mica la trama i prescindir del final de la novel·la, és una adaptació del tot fidel a l'esperit del llibre de Hawthorne, desplegant la mateixa indignació amb la cultura puritana (Hawthorne modificà el seu cognom per amagar el fet que descendia directament d'un dels jutges de Salem) que en el film és sempre contraposada a la naturalesa, només en els escenaris naturals els desgraciats protagonistes poden sentit-se humans i lliures (el millor moment és l'escena de més amunt) mentre que la ciutat és un àmbit d'opressió i barbàrie, el fons de l`Amèrica més primigènia.

Sutherland i Aimé , en pau descansin

 

        Aquesta setmana passada ha estat la mort de dos actors entranyables amb un lloc merescut a la història del cinema. Primer, Anouk Aimé i tres dies més tard Donald Sutherland. No he llegit cap cronològica i no sé si han estat gaire relacionats, però és evident que hi ha una de molt bàsica. Tots dos tingueren papers importants en alguns dels films de Federico Fellini. En el cas d'Anouk per dues vegades, fou primer Maddalena a La Dolce Vita, la jove heretera que comparteix estones de sexe, però sobretot d'avorriment amb Marcello. A Fellini otto e mezzo, és una de les dones del director interpretat per Mastroianni però l'única legitima. Aimé era una de les dones més belles del moment. A la Dolce Vita això queda claríssim però a la memòria popular impactà molt més l'aparició d'Anita Ekberg (tot i que com dona, m'agrada molt més la francesa i com a actriu encara més). A Otto e mezzo no sembla tan atractiva perquè al capdavall l'únic punt de vista de la pel·lícula és el del personatge de Mastroianni i allò que tens a casa sempre interessa menys. A més Otto e mezzo té una altra presència femenina aclaparadora: la de Claudia Cardinale. Més enllà de Fellini, el record d'Aimé més grat per mi és el d'haver sigut la brillant protagonista femenina del primer film de Jacques Démy, Lola. (més amunt teniu un clip on canta)

        Sutherland va ser el Casanova de Fellini. Sembla que es va guanyar el cel en un rodatge molt difícil per a ell. Fellini el considerà el seu enemic d'entrada perquè mai no pensà que faria la pel·lícula sense Mastroianni, però la producció volia un actor més jove i anglosaxó (encara que certament fos més lleig). Sutherland resistí i mostrà en tot moment la seva professionalitat. Jo sóc un gran admirador d'aquest film que en molts sentits és la millor mostra del compromís moral i estètic de Fellini. En pantalla la fredor de Sutherland és del tot adient i no crec que amb Mastroianni ni cap altre actor el film fos millor. La seva filmografia fou llarga. Molt bona part em queda una mica llunyana, i alguns dels títols més recordats com MASH mai no m'han agradat gaire (en general no són gens de Robert Altman) però hi ha alguns records ben grats. La primera vegada que cridà l'atenció fou a The dirty dozen, un film molt coral però on ell assolia robar una escena a tots els altres quan es fa passar per un general. L'última vegada que el vaig veure en una pantalla fou a Space Cowboys on tot i que tots estaven bé, ell feia potser el personatge més divertit. Però possiblement el paper que m'ha impactat més fou el del feixista Atila al Novecento de Bertolucci, la personificació del mal en el meu temps d'adolescent, especialment per l'escena, certament efectista, de més amunt.

Un cor furtiu

 

        Ahir vaig acabar la lectura d'un cor furtiu, la monumental biografia de Xavier Pla sobre Josep Pla. L'autor s'ha beneficiat de l'accés a moltes informacions que fins ara estaven inèdites i al fet que sembla com si Josep Pla no hagués llençat mai un paper a la seva vida. Jo he llegit Pla prou, però tampoc tot i no certament amb l'atenció que requereix una obra molt més complexa del que sembla. Pla es presentava com un observador, un escriptor realista i alhora feia una literatura del Jo, que té com a precedent més directe el seu admirat Montaigne. Els quaranta volums de l'obra completa expliquen ell mateix o, per ser més exactes, la definició del personatge que identifica amb ell mateix. El llibre serveix en primer lloc per mostrar la distància entre Josep Pla i el "jo" que descriu, inventa a la seva obra completa. Algunes diferències són cridaneres. Pla mentia descaradament quan interpretava la figura del solter crònic que no havia tingut a la vida més que algun "lio". De fet, durant una bona part de la seva vida per molts dels que l'envoltaven ell era un home casat, amb Adi Enberg, i l'escandinava mai no va trencar la relació amb la família Pla. Malgrat una presentació com a ser asocial, possiblement xerrar, no pas dialogar, era el que més fruïa fent i fou un home profundament familiar. Tot això és segurament una conseqüència de la paradoxa més gran de la seva obra. Pla feu una literatura del jo, que preservava completament la seva intimitat de la que realment no va exposar res.

            Pla fou una figura pública i molt del que feu ens és ben conegut. D'entre el que no, el llibre aclareix prou. Amb poca amenitat literària, però un interès històric màxim, cal destacar els capítols dedicats a la guerra civil. Durant tres anys, sempre amb Amy, Pla va viatjar constantment i mai va dormir més de quatre o cinc nits al mateix lloc. Saber que feia realment és entrar en un àmbit on qualsevol hipòtesis és inverificable. De segur, hi havia vinculació amb temes d'espionatge,(Xavier Pla creu segurament feu un agent doble, és a dir, els seus viatges eren per relacionar-se amb gent partidaria del bandol republicà) però la naturalesa exacta és difícil de destriar. De la mateixa manera, tot apunta a que en el temps de la segona guerra mundial Pla, i el seu germà, varen col·laborar amb els serveis d'intel·ligència anglosaxons. Als cinquanta Pla esdevindrà certamen proamericà i en un cert moment es lamentarà de no haver anat de jove als EEUU, en comptes de rodolar per Europa, al seu temps de corresponsal. Amb menys interès per la gran història però molta més amenitat literària, jo m'ho vaig passar molt bé llegint-lo, cal assenyalar el capítol, anomenat l'aventura del Mestral, on es descriuen els seus intents després de la guerra per esdevenir estraperlista (la manera més ràpida de guanyar diners). No se'n sortí, certament no era un home d'acció, però no deixa de ser sorprenent la seva desimboltura obtenint directament del ministre d'indústria, Demetrio Carceller, el permís d'importació pel motor del vaixell amb el que volia fer el contraban.

            Quan jo vaig començar a llegir Pla havien passat uns deu anys des de la seva mort. Les polèmiques que l'envoltaven no havien desaparegut, però s'havien esmorteït, quedava la seva obra i ell sempre va voler presentar-se amb una aparença d'irrellevància. El llibre deixa molt clar que sempre fou una figura pública. Ho fou en els vint i els trenta com un dels periodistes més seguits i una autèntica bestia negra dels mitjans propers a ERC i ho fou en el franquisme, com a autor bàsic de la revista Destino en castellà i esdevenint l'escriptor català més llegit. Les OC editades per Verges no foren cap curiositat, sinó que tingueren unes xifres de vendes realment importants, excedint la modèstia propia, llavors i també ara, de la producció escrita en llengua "vernacula". Cap escriptor actual pot somniar amb una projecció publica així. La popularitat no era un privilegi de Pla. D'altres en tingueren, prou com per guanyar el Nobel, però diria que d'ells en queda molt menys.

    Les controvèrsies estaven provocades per les posicions polítiques de Pla. Tot i que breument ell estigué en política al temps de la Mancomunitat i estigué a sou de Cambó en el temps de la República, és a dir majorment contra la República. Després fou considerat sospitós pel franquisme, bandejat i durant un temps als seixanta va considerar que l'opció pel país era Tarradelles, per qui tenia una admiració sincera malgrat que fou el signant del decret de col·lectivitzacions. La transició l'agafa massa gran, massa cansat en un temps que ja no era el seu i que tenia dificultats per entendre. En realitat les seves conviccions varen ja passar avall després de la primera guerra mundial, un altre qüestió fou que la seva capacitat de relació social li va valer per establir relacions de confiança amb gent tan variada com José Antonio Primo de Rivera o Francesc Macià i que tant falangistes com independentistes el poguessin considerar com a proper. Ell se'n beneficià tot el que va poder, sent capaç de cobrar a la vegada de Cambó i al mateix temps acceptar com a "present" de Lerroux un càrrec d'inspector de treball a Múrcia que evidentment mai va exercir.

        Aquesta Biografia no ha tingut una recepció unànime. Els sectors més propers al constitucionalisme li retreuen al seu autor una tendència a fer perdonar Pla mostrant que en el fons era un bon patriota. Jo no tinc tan clar que aquesta sigui la intenció. En tot cas queda clar que Pla no és l'autor model que podria ser l'ideal d'una Catalunya bilingue. Pla escriu en castellà, perquè no tenkia altre remei i el seu castellà feia constants senyals d'això, incloent sempre que podia la traducció literal d'expressions genuïnament catalanes que als lectors de fora de Catalunya els devien resultar incomprensibles. La fidelitat a la llengua és indiscutible. Des del 45 la producció de l'obra en català és literalment allò que el fa viure. Una altra cosa és que la fidelitat a la llengua signifiqui fidelitat al país, cosa no del tot clara, i sobretot a la fidelitat de la idea del país mantinguda pel nacionalisme més abrandat. De fet, penso que Pla és entre moltes altres coses un honest cronista de l'aparició d'aquest nacionalisme que, prescindit de mitologies té poc més d'un segle i mig de vida. Jo personalment penso que Pla és un gran antídot pel que sempre han estat els mals de la política del país: el sentimentalisme i el verbalisme estèril. La única passió de Pla era l'escriptura i l'escriptor que ell volia ser, i que crec que realment va ser, només podia ser un escriptor en català. No vull estar segur de què calgui ser egocèntric per ser un gran escriptor. No en tinc dubtes que Pla fou totes dues coses en un grau superlatiu i que possiblement Joan Sales tenia tota la raó quan, en una carta a Rodoreda, li deia que el problema de Pla és que era molt superior com escriptor a tots els altres i li podien perdonar ser franquista o haver escrit en castellà, però no pas això.

            Bàsicament una biografia, Xavier Pla dedica alguns capítols a la recepció de l'acollida a les obres més significatives de Pla: el quadern gris, el carrer estret, els homenots o el Viaje en autobus (que fou publicada en castellà i ara és de l'empordanet a Barcelona). Potser el millor elogi del llibre és que una relectura d'aquests títols i de molts altres esdevé una tasca indispensable.

Kilómetro 101

 

        Llegeixo el darrer llibre de Maxim Ósipov, Kilómetro 101, aquest cop en castellà perquè tot i que en algun moment em va semblar que hi havia una versió catalana, potser em vaig equivocar i no l'he vist a cap llibreria i perquè és un fet que encara no he aprés rus, com em proposava quan parlava de l'anterior recull, aquí. Bé, també és un fet que encara no m'he mort. Les raons que donava llavors per definir el treball de l'autor com gran literatura segueixen sent igualment vàlids en aquest recull. El títol fa al·lusió a la legislació vigent a l'època soviètica que no permetia als condemnats per dissidència política viure a menys de 101 Km. de les grans ciutats, cosa que va ocasionar la creació de petites ciutats a aquesta precisa distància. Aquest és el cas de la ciutat on tenen lloc les narracions, moltes de les quals tenen com a protagonistes metges, l'altre ofici d'Osipov. És el cas de la primera narració, sense cap altre argument que la descripció de la feina d'un cardiòleg en un hospital de província. Él començament és especialment potent quan el narrador ens explica les actituds enfront de la malaltia, la vida i la mort dels seus pacients molt sovint d'una aclaparadora pobresa material i una més gran encara indigència espiritual, que no els permet ni tenir amics. El darrer conte, frio, verguenza y liberación, té un caràcter plenament autobiogràfic i explica la fugida de Rússia després de l'atac rus de fa dos anys (Ósipov va fugir a Armènia primer i després a Alemanya) Des de sempre és un opositor a Putin, per la qual cosa no és estrany que la referència literària que utilitzi per definir-lo sigui Smerdiakov (el germà Karamazov bastard que finalment és l'autor de la mort del seu pare). El conte anterior, un pez de agua fria, és la crònica de la seva experiència de vacunació del COVID, realitzada amb molt escepticisme perquè la seva formació acadèmica li feia pensar que no haver-la testada no era un detall sense importància i perquè no li resultava encoratjador pensar que havia estat promoguda per un Estat poc caracteritzat per la seva eficiència. Osipov presenta un país devastat no tant materialment com espiritualment i en el qual el passat no és en absolut passat i on tanmateix, malgrat tot, la possibilitat de la lucidesa, quan es dóna, revela uns humans més interessants i atractius en molt casos que els de la nostra societat.

Orwell ha arribat a Osca

            Quan tenia quinze anys, vaig viure l'època de més desordre i més sentiment de llibertat, no pas llibertat efectiva, del país. Les meves lectures eren desordenades i en part fruit d'un cert autodidactisme, cosa que com a conseqüència ineludible significa grans pèrdues de temps. Això però no era sempre així. Un dels llibres que vaig llegir llavors i m'ha acompanyat sempre és l'Homenatge a Catalunya de George Orwell que vaig llegir en la versió catalana de Folch i Camarassa, una molt bona traducció però amb algun tall de la censura franquista. En el llibre tot em va causar impressió, però especialment la descripció de la seva experiència bèl·lica en el front d'Aragó, emotiva, lúcida i sincera. De fet, d'acció no hi havia gaire, perquè la major part del temps varen estar a l'espera del desenvolupament d'una ofensiva que no va arribar mai a produir-se. Per això, la dita més repetida durant aquest part del llibre és la promesa dels comandament de fer molt aviat una cafè a Osca, cosa que no es va donar perquè l'ofensiva no es produí i Osca estigué en mans del nacionals durant tota la guerra. El capítol on es descriu l'episodi acabà amb la promesa de fer un cafè a Osca, el dia que tingués la possibilitat de tornar a Espanya. Orwell, és clar, no tornà mai. Ho va impedir la continuïtat del règim i la seva tuberculosi. El monument de la fotografia és una mínima però necessària reparació i contribució a la memòria que des de no fa gaire temps hi és al parc Miguel de Servet de la ciutat aragonesa. Em va emocionar trobar-la, perquè moltes de les meves, poques, conviccions fonamentals és Orwell qui millor les expressà. M'agradaria molt veure algun cop la illa de Jura, pertanyent a les Hebrides un dels llocs del Regne Unit que no vaig arribar a conèixer, on es va esforçar a pujar el seu fill petit i a cultivar, amb moltes dificultats imagino, el jardí que va commoure Rebeca Solnitt.

 

Productivitat

 Llegint aquest gràfic, recollit d'un organisme oficial dels EEUU, em sembla que podem treure dues conclusions ineludibles:

1. Sí allò que està passant des dels setanta no és un trencament en tota regla del Contracte Social, "que venga Dios y lo vea", com deia el meu pare

2. El fet que Espanya tingui un baix nivell de productivitat no parla de cap defecte espanyol, sinó de més aviat tot el contrari; evidentment ser menys productiu significa que et roben menys (les dades són americanes, però la tendència sembla extrapolable a tot Occident)

La pujada de l'extrema dreta i la pregunta correcta

 

    Les eleccions europees ja han passat. Des del punt de vista del conformisme cretí no ha passat gaire cosa i certament immediatament no hi haurà grans canvis immediats. Però la tendència i el context són una invitació al pessimisme com, per exemple,explica bé Juan Torrres, aquí. Per expressar el meu estat d'ànim, em sembla que em valdria del tot el discurs del pintor interpretat  per Max Von Sidow a Hannah and her sisters, quan li explicava la seva dóna com eren d'idiotes els intel·lectuals que en un debat televisat es preguntaven com va ser possible l'Holocaust, mentre que la pregunta correcta, atès com són els sers humans, és perquè no passa més sovint. A mí, després del que vaig sentint i de la meva experiència docent perllongada, no em sorprèn tant la pujada de l'extrema dreta com que encara no vagi més ràpid. Suposo que per què en realitat una bona part dels humans sovint tendeixen a ser decents encara que tinguin tots els estímuls en contra.

Körkarlen

 

            Veig una tarda Körkarlen (en espanyol, La carreta fantasma) el clàssic firmat, i protagonitzat, per Viktor Sjöstrom l'any 1921. Jo només coneixia d'aquest autor el fruit de la seva experiència americana, The Wind, una obra del tot magistral. Aquesta té potser més fama, Ingmar Bergman deia que calia veure-la un cop l'any, i és un film excepcional, però que no em va causar tanta emoció com el film protagonitzat per Lilian Gish. El film és una adaptació d'un conte de Selma Lagerlof, el qual recull una llegenda del folklore suec, que explica que eal darrer mort de l'any, li toca treballar tot l'any següent recollint les ànimes dels nous difunts. Aquest és el destí del protagonista, David Holm, un home alcoholitzat que mor abans de la darrera campanada i es veu obligat, per l'antic conductor, a fer front al seu passat, una mica a la manera de Mr. Scrooge al dickensià Conte de Nadal. Sí considerem que parlem d'un film que té ja més de cent anys, sorprèn l'ambició narrativa de Sjöstrom que utilitza sense por el flash-back, fent uns dins d'uns altres i de vegades identificant-los amb punt de vista. Possiblement l'element més inventiu del film és la utilització de la sobreposicions per reflectir la dues regions ontològiques, el món dels vius i els dels esperits, entre les que es desenvolupa la trama. Com a la seva obra americana, és clar que Sjöstrom no és un autor massa preocupat per no trencar línies vermelles des d'un punt de vista moral. A The Wind el final feliç s'esdevé mitjançant un homicidi que no rep cap mena de càstig, aquí el protagonista és clarament un individus poc recomanable, amb un clar perfil de maltractador tot i que finalment es redimeix (de manera, poc convincent des del meu punt de vista). Com un mesos abans al meu germà, també em va sobtar veure la clara relació d'una de les escenes més dramàtiques del film, quan David vol trencar amb una destral la porta de l'habitació on es refugien atemorides la seva dóna i les filles, amb la de The Shining de Kubrick, on Jack Nicholson és el perseguidor. Com sempre s'ha sabut, ningú és del tot plenament original i cal considerar una virtut saber copiar els millors.

Breu Introducció al Western

 

            Breu introducció al western és l'obra de Joan Yago que es representa aquest mes al petit teatre Flyhard del barri de Sants. Joan Yago és l'autor de les obres de la calòrica i aquest curs ha estrenat també al TNC, entrevistes breus amb dones excepcionals. Possiblement aquest és el més fi dels dels seus textos. Ens explica la historia de quatre homes. Dos d'ells, pare i fill conviuen en un pis. El fill té vint i cinc anys ha acabat la carrera, està sense feina i té molts temps per omplir. El pare, vidu des de fa dos anys, és funcionari de la Seguretat Social i es veu embolicat en un afer sinistre quan li comunica a un ciutadà que li ha de suspendre un subsidi i l'interfecte decideix primer agredir-lo i després, al vespre,estavella el seu cotxe contra la cafeteria veina de l'agència quedant en coma. Aquests fets generen un moviment ciutàdà de protesta contra l'administració i el pare queda del tot aclaparat e incapaç de manegar la situació. El quadre familiar el completa el tiet, un home que només sembla dedicat a practicar tota mena de teràpies i que està millorant des de que ha descobert que la seva font de stress era el Ioga i l'avi que té Alzheimer i viu a una residència que deixa un cop a la setmana per anar amb el seu net a la filmoteca a veure els films d'un cicle anomenat breu introducció al western

            L'obra comença amb tres dels actors a l'escenari cantant, com al darrer film d'Erice My rifle, my pony and me de Rio Bravo (també un film sobre quatre homes, tot i que com aquí la cançó només la canten tres). Després veiem les escenes dialogades entre els personatges que ens expliquen la història i alternant amb moments en que l'avi, evidentment els que menys interactua amb els altres, fa de speaker sobre un fons projectat parlant-nos de personatges com Buffalo Bill o Sitting Bull i explicant-nos batalles veritables, com little big horn coses que es volen fer passar per batalles (la massacre de Wound Knee, dir-li batalla és la mateixa mena de mentida que parlar de la guerra de Gaza) i del tot fictícies, com la representació del circ de Bufalo Bill que va tenir lloc on ara és l'hospital clínic. La resolució final és el dia que l'avi veu a la filmoteca Wild Bunch, cosa que permet representar la resolució de l'obra establint un diàleg entre l'acció dels actors i la imatge projectada que és el llegendari passeig del membres que queden del Wild Bunch (curiosament també quatre) mentre sona la cançó l'oreneta, important a altres moments del film.

        Moltes dones m'han parlat molt de la incapacitat emocional, analfabetisme si voleu, que caracteritza l'altra meitat de la humanitat. Els quatre protagonistes, especialment els de la generació del mig són una clara confirmació. En aquest sentit el lligam amb el western és obvi. Normalment els protagonistes dels films del gènere, són autàrquics emocionalment i, en els bons, sempre aquesta autarquia és més fràgil del que sembla i cal la seva superació per defugir el fracàs. A més en els westerns, la civilització encara no s'ha establert i el bé i el mal no sempre estan definits, cosa que en aquest sentit tampoc els posa tan lluny del nostre ara. En tot cas, l'espectacle és del tot recomanable. Molt més auster que la posada en escena del TNC em va resultar molt més efectiva, cosa que és mèrit del director Llatzer Garcia i de quatre actors excepcionals: Eduard Benito, Pepo Blasco, Oriol Guinart i Jan Serra

Jornada de reflexió

Avui és jornada de reflexió perquè demà hi ha eleccions. Objectivament es pot sostenir que són les eleccions més importants de totes les que es convoquen, doncs la major part de les lleis i normatives que ens regeixen provenen del parlament europeu. Tanmateix no tinc cap idea clara sobre el que puc votar, fonamentalment perquè no ja és que tingui poca confiança en els partits, sinó la convicció de què són del tot aliens als reptes que cal afrontar. Almenys a les eleccions catalanes o espanyoles, sí que pots preveure la seva acció, perquè la seva vocació es fer-se amb l'administració. No és així en el cas d'Europa. Els fets són que tenim dos guerres brutals a tocar nostre, que el model social s'està afeblint i desintegrant i que només l'extrema dreta sembla tenir alguna de mena projecte, sense dubte equivocat i immoral. En general, els altres partits semblen del tots desinteressats en aquesta mena de qüestions i han fet una campanya pendent sempre de parlar de tota altra mena de coses, en el cas d'aquesta campanya del tot lamentables. En el fons suposo que es impossible fer Europa, i cal fer Europa, amb partits nacionals que sempre són necessàriament nacionalistes, tot i que per querelles internes puguin adoptar de vegades un antinacionalisme retòric 

En temps de tribulació, Pla com a exemple

 

        És un fet que en els meus primers setze anys d'exercici docent, mai cap alumne em va preguntar per a què servia això d'aprendre català. Els darrers anys ha estat diferent i la pregunta ha sorgit varies vegades. Jo no veig que la resposta sigui obvia. La més clara, hi ha una llei que defineix el curriculum, no m'agrada perquè té un puntet de cínica i perquè tampoc vull donar idees, ni anticipar el seu possible descobriment de la positivitat del dret. La resposta basada en la retòrica de caràcter nacionalista a l'ús té el doble inconvenient de què no me la crec i a més amb ells no funcionaria. L'única que em queda és una de ben simple i que de fet val igual pel català, el noruec, l'euskera o el cingalès. Aprendre català serveix per parlar amb la gent que parla en català. (històricament seria la raó per la que jo el vaig aprendre). Evidentment sorgeix la pregunta llavors de sí val pena llavors parlar amb aquesta gent que parla en català. Crec que els darrers anys no ajuden a donar una resposta positiva. L'altre dia però estava llegint la biografia de Pla, al qual li tocà viure temps per la llengua pitjor que els nostres. Estem a l'any 1945 el moment en el que pren la decisió de construir seriosament, més que fins llavors, la seva obra literària en català. Pla va reeixir i mitjançant la seva obra va donar molts motius per parlar l'idioma de la gent capaç de produir una obra tan important com la seva. Sí comparem la seva situació, la bona notícia és que hi ha prou bons escriptors en català per fer coses que ens justifiquin. La mala notícia però és que després de vuit dècades, teòricament, de progrés educatiu, la literatura és molt menys important que en els temps de Pla.

L'escola dels temps que estan venint

 

            Soc usuari habitual de rodalies com molta altra gent i la meva satisfacció és, com la de la majoria de la gent, mínima. Parlo amb algú que ve de Paris i m'explica que allí també són un desastre. El meu record dels anys que vaig viure a Londres, quan també era usuari tot i que no habitual, és d'un servei no menys catastròfic. Una cadena estatal mostrava imatges l'altre dia d'un grup de madrilenys que indignats sortien dels vagons per caminar per les travesses fins a l'estació d'Atocha. Més enllà del conflicte amb les administracions, l'explicació publicitada a Barcelona o Madrid, sembla que el mal és universal Enlloc no hi ha quartos per mantenir el servei. Un luxe (!) que no podem mantenir. Tampoc podran els barcelonins permetre's el luxe de posar-se malalts aquest estiu. Vall hebron estarà pràcticament tancat, segon expliquen aquí. Aquestes retallades són una conseqüència de l'anticipació de les eleccions que potser tornarem a a fer a la tardor. Mentrestant sembla que als darrers anys la pobresa infantil està tenint un increment important, segons explica UNICEF. L'ultradretà OK Diario fa un titular ple de satisfacció parlant del fracàs de la política social del govern, amb les seves pujades del salari mínim. Potser cal preguntar-se com serien les xifres sense aquestes pujades. Per cert, estem pitjor que els altres països europeus però presentem xifres millors que UK on fa catorze anys que governa el partit conservador.

                Per a mi són aquestes les dades i el teló de fons que hem de tenir present quan parlem d'educació i no caure en les trampes de la ideologia. L'estat espanyol fou el país del món amb un progrés educatiu més gran en el final del franquisme i els primers anys de la transició i em sembla que una causa no menor és que accedia a l'escola la primera generació amb l'habit consolidat de menjar tres vegades cada dia. No ens podem permetre serveis públic eficients (hi ha coses millors en les que utilitzar els diners, com pagar interessos i això des de fa quinze anys és un principi constitucional) i l'educació no és una excepció. Les propostes de la gent pedagògicament progressista són, si més no, congruents amb el que està passant. No cal gaire transmissió de coneixement per qui no ha de tenir cap lloc en el mercat laboral i encara que no aprenguin res, tenir vuitanta criatures un aula amb ordinadors i un monitor, en comptes d'un professor, seria un estalvi incomparable.

Unes últimes consideracions sobre el Fedó

        Ha acabat el seminari sobre el Fedó organitzat per la SCF que havia començat al febrer. Jo he tingut tres confrontacions importants aquest text. La primera als darrers anys de carrera quan Jordi Sales va decidir que un dels dos "llibres de text" del seu curs sobre Platò, havia de ser Plato et l'Europe de Jan Patocka (llavors ningú no sabiem txec, ara tampoc) Per Patocka, Plató és el fundador d'Europa mitjançant la creació de la noció de cura de l'anima. Prendre cura de l'anima significa assumir tres tasques,essent la darrera pensar la immortalitat de l'anima. Per això el Fedó és un text bàsic, Patocka interpretava que l'estratègia per vèncer la port a la mort passa per l'assumpció de la inanitat de les coses. La mort significa la separació del món físic, de les coses, que és essencialment no res. Ningú perd no res, perdent el no res. Potser no és una interpretació del tot coincident amb el contingut del seminari, però tampoc trobo massa elements que la contradiguin.

        El segon moment, a començaments d'aquest segle, fou dins d'una lectura d'una bona part dels diàlegs, tots els que vaig poder, per preparar un curs de doctorat a una facultat de ciències de la comunicació. Presentava l'antagonisme entre el Platonisme i la Sofística com la col·lisió entre dos paradigmes comunicatius oposats. Això, com ja vaig dir aquí fa uns mesos, va crear distorsions reals en la meva lectura. Tanmateix, em sembla que té molta relació amb el fet, molt subratllat pel professor Torres, que el centre exacte del diàleg, sigui la discussió sobre la misologia, cosa que incideix amb la intencionalitat que jo descrivia. La misologia és de fet l'efecte del que jo anomenava, l'inflacionisme del discurs, el produir per produir que, com en el cas de la moneda, fa que quant més hi ha, menys valgui.

            En aquest recent seminari ha estat central el treball del professor Ebrey Plato's Phaedo. Forms Death and the philosophical life, havent tingut la sort de comptar amb la seva presència. El llibre és una anàlisi molt pormenoritzada però estableix una tesi central: el Fedó és una resposta a la tragèdia, la creació d'un heroi, alternatiu i oposat, a les grans figures tràgiques. La seva posició és plausible i està molt ben argumentada. A mi, m'ha fet pensar en què això sembla donar molt sentit a que l'adversari per excel·lència del platonisme, Friedrich Nietzsche, comences la seva carrera amb Die Geburt der Tragödie, que és una una vindicació certament de la tragèdia i per tant d'una concepció contraposada en la que, aquesta vida que Sòcrates podria considerar una malaltia, pren un valor absolut des del que es justifica i s'empatitza amb aquest desbordaments de sentimentalitat prohibits i ridiculitzats per Sòcrates al diàleg.

        A més de la comparació amb Nietzsche, el tema de la tragedia, suscita una qüestió fonamental. Les tragèdies són molt sovint la història del fracàs de l'heroi. Sòcrates és també un heroi que fracassa? Si considerem les reaccions dels seus deixebles, sembla que aquest és el cas, una impressió que queda reforçada si recordem les darreres paraules de Fedó, les que clouen el diàleg: ningú ha fet, ni podrà fer el que feia Sòcrates. Normalment el fracàs a la tragèdia està causat per l'acció dels Deus o del destí. Al diàleg Sòcrates manifesta que els Déus només fan el bé. Del destí, pròpiament, em penso que no se'n parla. En tot cas, és possible que la lliçó socràtica sigui que el fracàs i l'èxit són la mateixa mena d'error, perquè li donen importància a allò que no en té.

            Les darreres paraules de Sòcrates són la famosa referència al gall degut a Asclepi. Ebreu ahir va tractar a fons, i encara ho fa més al llibre, les possibles interpretacions. Atès l'original grec el final té dues traduccions possibles i correctes: "no us en descuideu" i "no us descuideu". Si acceptem la segona, deixem de banda una mica el gall i serien les millors darreres paraules possibles per Sòcrates. Com diu RVT aquesta interpretació connecta amb altres moments dels diàleg on es fa una exhortació a revisar els principis. Anant una mica més enllà, sembla que podriem establir que la discussió és més important que el fet puntual de la mort de Sòcrates. Jo personalment les relaciono amb el diàlegs mes connectat a aquesta, l'Apologia, en tots dos el tema és el judici de Sòcrates, Descuidar-se seria llavors prendre cura de les coses de les que no cal prendre cura perquè estan mancades de valor, la vida dedicada a la tasca impossible d'aprofitar el temps

 

Sobre Gólems, Inteligencias artificiales y transhumanos

 

        Sobre Gólems, Inteligencias artificiales y transhumanos és el darrer llibre de J,A. Vicens. Possiblement si hagués trobat aquest llibre signat per un altre autor no l'hagués llegit, bàsicament perquè pensar sobre un futur que ja no m'ha de pertànyer em fa una mica de mandra. De fet, ara mateix em sembla que ni tan sols el present em pertany. Evidentment m'hagués equivocat perquè el llibre val la pena pel seu contingut i pel goig de retrobar la capacitat expositiva i de raonament del seu autor, molt superior a la de la major part dels que ens dediquem a aquest ofici. Els elogis que un dia em va fer el molt il·lustre J.M. Beyssade de la seva capacitat eren del tot pertinents i justs.

        El llibre està dividit en tres parts que responen als tres conceptes esmentats en el títol. El primer és una amplia investigació sobre la llegenda jueva del Gòlem. Joan Albert examina els diversos tractaments de la llegenda a la literatura del XIX i el XX i també fa referència a obres cinematogràfiques on es planteja la temàtica de la rebel·lió dels ens artificials. La noció és crucial perquè hi apareixen les inquietuds que han dut avui a impulsar la intel·ligència artificial i ens adverteixen de l'error que pot suposar intentar superar els límits i jugar a ser Déus

            La segona part està dedicada a la noció d'intel·ligència artificial. El text destaca per la seva claredat i el seu rigor expositiu doncs sistemàticament analitza totes les relacions possibles entre la intel·ligència artificial i la humana. Això fa que el text pugui servir com una immillorable traducció sobre el tema per a qualsevol lector. Examina successivament les posicions dels que: defensen l'equivalència de la IA i la IH, la dels que pensen que la primera sobrepassarà la segona, la dels que mantenen que hi ha una diferència essencial entre totes dues i la dels que pensen que la IA és una mera imitació, cosa que coincidiria plenament amb les meves idees sobre la qüestió (subscrivint també el que diu Plató sobre les còpies). Joan Albert insisteix després en mostrar el terrible potencial de la tecnologia com substitut del ser humà i clou amb un apartat que és una crida a la prudència reprenent allò apuntat en el capítol anterior. Prudència vol dir control per part dels estats i d'organismes capacitat d'imposar el que Francesc Torralba qualifica com una ètica algorítmica. Joan Albert diu allò que creu cal fer. No es pronuncià sobre si pensa que és el que realment es farà. Hi ha raons per ser pessimistes perquè no estic gens segur que l'estat tingui prou força per fer aquesta tasca. Penso que el que fa realment por no és tant la IA, com el que suposa la IA en un mon regit pel capitalisme financer.

            El tercer capítol és el dedicat al transhumanisme i és el de major profunditat filosòfica, perquè es barregen els horitzons oberts per la tecnologia moderna amb una pregunta plantejada pels primers pensadors grecs: la de la identitat humana. El transhumanisme planteja promeses que responen a velles aspiracions que ja no semblen impossible: la victòria sobre la mort, l'erradicació de les malalties i un millorament indefinit de les capacitat humanes. Les dues vies principals per assolir això poden ser tècniques d'intervenció biològiques i genètiques o la fusió amb les màquines, el transhumanisme cibernètic. Enfront d'aquests hi haurien els anomenats bioconservadors dels que distingueix quatre tipus: el naturalisme "essencial" fort, defensat per exemple pel tomisme, un naturalisme "feble", del que seria portaveu Fukuyama, l'ambientalisme, defensat pel japonès Ryuiich Ida que es basa en el predomini de la naturalesa sobre el ser humà (possiblement el més assenyat però cal una certa purificació del cristianisme per acceptar-lo) i i el bioconservadurisme moralista de Sandel, defensora d'una ètica de la gratuïtat, acceptadora de l'atzar, la finitud i la mort. Després de l'enunciació d'aquestes tendències comença pròpiament la reflexió filosòfica i aquí Joan Albert mostra un esperit construït des de la mesura moral inherent a l'autor de les Meditacions. La discussió parteix de considerar que la tècnica ja ha deixat de ser merament una eina per constituir un sistema englobant de la nostra vida. Aquesta pretensió de totalitat fa que tingui sentit parlar de transhumanisme com una ideologia i també com una tecnoreligió. La religió però es fonamenta al mite i no pas al Logos. El mite aquí ni tan sols és nou; és el ja una mica desgastat mite del progrés tan entusiàsticament repetit des de fa tres segles, fins al punt que tenim dificultat per acceptar la nostra ignorància, la qual és un fet cert per les raons que esmenta l'autor:

• No disposem d'un saber últim sobre l'ésser humà

• Tenir la capacitat de modificar l'espècie no implica saber bé que estem fent.

• Tenim un coneixement deficient dels gens

• No hi ha un vincle clar entre gens i facultats humanes

• No hi ha cap indici versemblant de què la felicitat i la virtut depenguin de factors genètics

        En el fons el transhumanisme manté la fixació cristiana en redimir-nos d'un pecat original que seria la nostra pròpia condició i la tècnica substitueix la gràcia i la misericòrdia divina. La resposta de Vicens és que més fàcil i menys arriscat que les revolucions transhumanistes és pensar que la vida humana ja és prou bona. El seu caràcter limitat i mortal no és una objecció contra aquesta bondat sinó una part integral. La infinitat d'anys o la multiplicació exponencial de les capacitats no serveixen per crear sentit.

        L'epíleg fa una lectura de la Meditació sobre la tècnica de Ortega, les pàgines en que l'existència humana és considerada com un naufragi i la cultura passa a ser definida com natació. Vicens mostra que l'anàlisi d'Ortega no sols és pertinent sinó que anticipa molt del que ara ens està passant i el seu diagnòstic és encara vigent: la vida com a problema no té una solució tècnica.

            El llibre de J. A. Vicens m'ha fet pensar en un altre autor amb el que comparteix lucidesa però no tarannà. Joan Albert segueix creient a la força de l'esperit humà capaç de crear sortides, Gray, pel contrari, creu poc en posar límits i que el possible tècnicament mai no serà frenat per qüestions morals. El futur de la humanitat depèn de qui dels dos té raó,

        Mentre llegia aquest llibre anava llegint també la biografia de Pla. En un dels seus capítols explica la sorpresa i el desencís de Rafael Tasis quan a l'exili rep de Catalunya, l'any 1943, els llibres acabats de publicar de Segarra, Pla i Soldevila Tots tres en castellà. S'havia perdut una guerra. Aquest llibre també està escrit en castellà, tot i que en gran part és traducció dels textos catalans previs. No ens ha calgut perdre cap guerra. Hi ha hagut prou amb el desastre educatiu autoinfligit, amb la imposició d'un economicisme gallinaci i amb el malbaratament de la llengua, fruit de la seva conversió en eina per finalitats polítiques forassenyades. Sé que es publica més en català que en cap altre època. Jo estic parlant però de llibres; de bons llibres.

Méditations Westernosophiques

 

    Méditations westernosophiques com designa el títol és un encreuament entre el treball de Descartes, l'autor Marc Rosmini efectivament vol meditar, i l'univers del Western representat a la portada del llibre per la icònica imatge de Clint Eastwood (que ahir va fer 94 anys)a the good, the bad and the ugly, una tria que no és gens casual. Com altres autors Rosmini considera el cinema com un vehicle apte per la meditació, atesa la capacitat del cinema per reflectir el nostre flux mental. A diferència de Descartes,  Rosmini no està tan interessat a la ment mateixa, com al producte de la ment. L'elecció dels western ve motivada per la pervivència en l'adult del nen fascinat per aquelles pel·lícules ( en algun moment apuntà la importància de la seva primera contemplació als deu anys de C'era una volta il west) en el fons mantenir la il·lusió de l'enllaç amb allò que varem ser. A l'epíleg però, tracta una qüestió clau la de què és el western, cosa que no és del tot evident, doncs les fronteres són imprecises i les definicions no són clares. Si haguéssim d'escoltar al que a priori hauria de saber més sobre el gènere, John Ford, sentiríem que el tret essencial dels westerns  és el protagonisme del  paisatge de l'oest, cosa que deixaria fora del gènere la seva The Man who shoot Liberty Valance (com també Rio Bravo; mentre que quasi tothom pensa  the horse soldiers com un western tot i que passa completament a l'Est; en tot cas jo diria que Liberty sí és un film sobre el paisatge encara que no es vegi cap paisatge). No hi ha una essència del western, pensa Rosmini sinó un aire de família, cosa que en general passa amb tots els gèneres i això no és un problema merament taxonòmic perquè l'adscripció al gènere condiciona directament la nostra percepció del film.

    El text del llibre és un comentari de sis pel·lícules, cadascuna de les quals apareix vinculada a una qüestió filosòfica. Les més antigues són de 1990. No es centra doncs en cap clàssic i per tant pren clarament partit contra els que han parlat la mort del gènere (de fet, el títol provisional del llibre era Le Western est vivant). Tanmateix, té clar que sí hi ha un moment de trencament a l'evolució del gènere que situa l'any 1964, en el qual es roden dues pel·lícules: l'últim western de John Ford, Cheyenne Autumn, (tanmateix, com que la definició és oberta no veig agosarat dir que el darrer western de Ford fou la seva darrera pel·lícula, la molt reeixida, Seven Women) i el primer de Sergio Leone, per un pugno di dollari. Leone és segurament l'autor que per Rosmini ha fet una aportació més substancial a la seva meditació sobre el western. Les sis pel·lícules són les següents: Meek´s Cutoff (Kelly Reichardts, 2011), Unforgiven (Clint Eastwood, 1992), Django Unchained (2012), Dancing with Volves (Kevin Costner, 1990), The Three Burials of Melquiades Estrada (Tommy Lee Jones, 2006) i Dead Man (Jim Jarmusch, 1990).

        L'únic film que no he pogut veure és el primer, vinculat per l'autor al tema de la comprensió dels altres. En contrast, el segon és la més coneguda de les sis pel·lícules i jo mateix he tingut ocasió d'estudiar-la amb una certa profunditat. Unforgiven és potser l'única pel·lícula posterior als temps de Ford o Hawks, a la qual ningú no li pot discutir la condició d'obra mestra. La meditació de Rosmini incideix en una lectura epistemològica del film, en el qual es reflexiona sobre la capacitat del setè art per mostrar la veritat i la falsedat. En aquesta lectura esdevenen claus dos personatges secundaris. el del jove aprenent de pistoler, marcat per les seves miopies, i el de l'escriptor de l'Est que fa de biògraf dels herois llegendaris i improbables. El treball d'Eastwood té com a finalitat mostrar la primor ,en general i especialment aplicada al cinema, de nocions com les de veritat, il·lusió, autenticitat o realisme. Eastwood no és aquí cap revolucionari sinó seguidor del camí que John Ford havia iniciat amb Liberty Valance o Cheyenne Autumn (del qual diu en justícia que és una continuació de la reflexió de l'anterior, encara que els dos arguments no tinguin res a veure) i que ha estat continuada després en un western contemporani a l'alçada dels millors The shoot ofJesse James by the coward Richard Ford.

        La reflexió sobre el realisme continu amb el tercer film, Django Unchained, on es planteja la possibilitat de delimitar clarament la frontera entre la realitat i la il·lusió. La seva anàlisi té com a punt de partida la contrastació entre Plató i Sergio Leone. Si considerem a Plató com el responsable d'una degradació de la noció d' imatge, mancada de cap valor en ella mateixa si no és en relació amb una alteritat superior, cal entendre el cine de Leone com el redemptor de la imatge. En el seu cine hi ha l'assumpció sense complexos que allò  produït és, en el seu origen i final, merament imatges, les quals no requereixen de cap legitimació pel seu contingut. A partir d'aquí es defineix un univers segons Rosmini caracteritzat per la manca de transcendència i el relativisme. En aquest sentit jo afegiria que antifordià i tremendament atractiu per totes les generacions posteriors (com en dóna testimoni la popularitat continuada durant cinquanta anys del darrer film de la trilogia del dolar). Per Rosmini, Tarantino es mostraria com un seguidor de Leone, definint un joc, on es renuncia a la veritat històrica per lliurar-se al gaudiment pur de la imatge. En aquest sentit Django unchained adopta un punt de vista anàleg al de Inglourious bastards. Tota pretensió de reflectir la realitat ha estat oblidada i l'únic referent possible són altres imatges ;el cinema mateix, El tema de la comprensió de la realitat com a espectacle és assenyalat també per l'autor com central en films com la versió dels Cohen de True Grit  o en el molt menystingut i interessant Bronco Billy de Clint Eastwood.

        Dancing with volves serveix com vehicle per a respondre a la pregunta de sí podem realment adoptar el punt de vista de l'Altre. En aquest sentit el film de Kevin Costner és interessant com a constatació d'un fracàs, doncs el film mai no pot desprendre's del punt de vista blanc. De fet, la gran lliçó metafísica del cinema és que la càmera no pot estar a tots els punts de vista possibles, per la qual cosa cal renunciar a una visió exhaustiva o objectiva del món. El resultat del diàleg amb productes més arrelats a l'experiència del descendents dels nadius americans és que paradoxalment, no només, el cinema està impossibilitat de reflectir l'experiència dels indis americans, sinó que aquests no poden pensar la seva experiència sense utilitzar els recursos del cinema.

        El film de Tommy Lee Jones ens serveix per endinsar-nos a l'àmbit de la reflexió moral doncs la pregunta plantejada és la de sí hi ha actes moralment purs. El temes del film són la justícia i el valor de la paraula donada. És un film fronterer entre països però també conceptes morals; allò que cerca Perkins, Tommy Lee Jones, és Justícia o Revenja? L' habilitat del film és mitjançant el personatge de Pekins fer-nos passar de l'admiració i empatia pel seu pathos moral a qüestionar el que hi ha de follia a l'exigència de la puresa moralitzant. El camí seguit aquí per Tommy Lee Jones no és evidentment nou i per això Rosmini torna a Unforgiven, on la frontera entre el bé i el mal apareix difuminada i el film acaba esdevenint un mirall de les ambigüitats morals dels espectadors. Aquest capítol es clou amb una interessant anàlisi d'un dels westerns més clàssics: High Noon. Tot i que una primera lectura del film sembla mostrar que el film es fonamenta en aquesta proclamació de la realitat efectiva dels actes morals purs, una mirada atenta ens descobreix un film més ambigu, doncs no sempre és fàcil esbrinar la diferència entre l'imperatiu categòric i el condicionant mimètic que essent oposats de vegades poden causar la mateixa conducta. La seva anàlisi li serveix per reafirmar la realitat de l'opacitat del nostre jo amb la qual cosa obre la reflexió del darrer capítol, el dedicat a Dead Man, rimbaudianament anomenat jo soc un altre?

        Efectivament el film de Jarmusch és considerat com un exercici de descomposició de la noció d'identitat personal. El que més li interesa a Rosmini del film és com a la història de William Blake, el comptable de l'Est interpretat per Johny Depp, es van subvertint tots els trets essencials d'un personatge:

1. Consciencia d'un mateix

2. Preservació identitat al llarg del temps

3. Separació del mon exterior

4. Actuació per motius dels que s'és conscient

    Si veure un film suposa la fusió de la consciència amb el film, en la mesura que experimentem dead man esdevenim nosaltres l'home mort. Aquest és un camí també obert per Leone, que presentava els seus personatges com pàgines en blanc, mancats de tota relació amb cap activitat psíquica; subjectes sense subjectivitat. El capítol comença però amb una anàlisi d'un altre film Little, Big Man, el qual es pot llegir com un tractament del problema de la continuïtat del jo. Jack Crab, el protagonista interpretat per Dustin Hoffman, es mostra com una encarnació de la multiplicitat i de la pluralitat d'estats interna, esdevenint una imatge de la inestabilitat de la consciència humeana; en termes de Ricoeur, la seva experiència és la impossibilitat d'assolir una identitat narrativa, la qual és normalment inestable, perquè des d'una diversitat d'esdeveniments s'obre una diversitat no menys gran de narracions,. El problema de la fonamentació del jo des de la seva narració és també essencial en altres westerns com el fa poc comentat aquí, Lonely are the Brave i Bronco Billy, film paradoxal perquè tot que en principi pugui semblar un vehicle pel mite del personatge Eastwood, el film només és coherent assumint que Bronco Bully és un malalt mental

        El llibre de Rosmini és en definitiva un bon exercici de reflexió de la relació entre cinematografia i filosofia així com una reivindicació personal d'un gènere a hores d'ara minoritari però ben viu. És molt possible que alguns amants del western troben xocant una tria on, en principi, s'eludeixen els films més clàssics. Curiosament és la mateixa opció que jo vaig prendre fa vint anys. Potser els films de l'època daurada ens agraden més des d'un punt de vista racional, però resulta més significatiu pensar des d'allò que originàriament ens va interpel·lar; en el seu cas C'era una volta il West.