Los tres entierros de Melquiades Estrada

 

        Vaig llegint un llibre anomenat Méditations westernsophiques, escrit per un professor francès de filosofia Marc Rosmini, amb interès, perquè parla conjuntament de dos dels objectes que més m'han interessat: la meditació metafísica i el western, però poc a poc, perquè he de trobar temps per reveure els films proposats per l'autor. Un d'ells és el debut com a director de Tommy Lee Jones, the three burials of Melquiades Estrada, que havia vist a Londres quan es va estrenar fa quasi vint anys. El film de Jones, com per exemple Comancheria, és un western contemporani, passa en els temps de la presidència de Bush fill, però té com a nucli dos dels temes bàsics del gènere: la distinció entre justícia i revenja, i la necessitat del respecte al manteniment de la paraula donada.

        El primer tema és certament molt trillat però Jones li donà una mirada nova. L'autor de la mort de Melquiades, el guardia fronterer Norton, és certament un tipus menyspreable, masclista i racista fins a un punt que no podria suportar el militant més radical de Vox. però des d'un punt de vista objectiu la mort tingué molt d'accidental i en cap cas podria justificar els patiments que el justicier Perkins, interpretat pel propi Jones, li infligeix. El tema de la paraula donada és fonamental doncs constitueix el motor de l'acció de Perkins. Jo penso, que aquesta qüestió, un cop Déu ha mort, és el tema de l'amistat, seguint la lúcida reflexió de Pyke a The Wild Bunch, allò important no es donar la paraula sinó a qui se li dóna la paraula. La resolució del film aquí acaba tenint un caràcter paradoxal, perquè sabem que la narració que Melquiades feu de la seva vida  té molt de falsa o inventada; possiblement allò que Perkins creia saber de Melquides és fals. Això en el fons no li afecta gaire. Aquesta indiferència és en el fons coherent i jo la faria meva. Ja he parlat aquí del llibre de Carruthers i estic convençut de la veritat de la seva tesi: som opacs a nosaltres mateixos. El corol·lari d'aquesta proposició és que evidentment tampoc hem de tenir la supèrbia de pensar que coneixem els nostres amics, cosa que tampoc és important, allò que estimem en ells quasi sempre és un ideal. No hi veig aquí beneficis de cap mena de la desmitificació. Res no deixa de ser inventat i aquesta invenció és de les millors.

            Hi ha una direcció de lectura del film que Rosmini no fa, però que jo no puc deixar de fer. Un dels temes essencials del western gira entorn a la inevitabilitat del progrés. El western més important mai rodat des d'aquest punt de vista és Liberty Valance amb una mirada molt ambivalent sobre aquesta noció. Des d'aquest punt de vista la pel·lícula de Jones sembla donar la raó als pressentiments més negatius de Ford. La vida que es reflecteix està regida per un tedi profund i abismal, del que es malament es mira de fugir visitants centres comercials o amb aventures eròtiques igualment rutinàries. Que la parella protagonista vinguin de l'Èst, si voleu és un altre element irònic. Tampoc ha arribat la pau. La frontera segueix existint com a lloc de conflicte, però en una guerra sense gens d'èpica i amb molt de farsa, perquè el guardians fronterers també volen que algú reculli les maduixes. En tota aquesta descomposició, podem fins i tot entendre la peripècia de Norton com una bildungsroman, tot considerant que  aquesta és la Bildung que permet l'horitzó del temps.