Orgia: Pasolini al Liceu

        Al Liceu es representa l'opera Orgia basada en una obra de teatre de Pier Paolo Pasolini, musicada per Hector Parra i amb direcció teatral de Calixto Bieto. Pasolini escrigué una sèrie d'obres de teatre, diria que tot el seu teatre, a mitjans de la decada dels seixanta, en el temps comprés la filmació de Il Vangelo sacondo Matteo i Edipo re. Havia tingut problemes de salut i dedicà molt del temps lliurat per la malaltia a la lectura dels Diàlegs de Plató, cosa que és probablement una molt bona pista per pensar les seves intencions, penso, sobre tot en el fet que Plató semprè està, quasi del tot fora, a l'escena dels seus diàlegs. Orgia és una obra amb tres personatges. Un matrimoni burgés i una prostituta que apareix al final. L'obra comença amb una introducció que la defineix com un flash-back, apareix el protagonista, penjat i vestit de dona, acaba donar-se mort i vol explicar la història d'un home que ha sabut fer un bon ús de la mort i que ara ens podrà divertir.. Després venen sis quadres on es explica la història de la relació amb la seva parella: la descripció d'una relació sado-masoquista que inclou l'extermini dels fills i el reconeixement final pel marit d'una homosexualitat no assumida. Estem, doncs, en el terreny del treball més lúcidament radical de Pasolini, el seu Saló, de la qual aquesta obra és una mena de variació; totes dues dues ens parlen del mateix: dels monstres engendrats per una cultura d'absolutització del jo, que pot tenir com a expressions el totalitarisme groller del feixisme de la república de Mussolini o el més subtil del consumisme contemporanis, com és ara el cas.

        Jo no sóc gaire d'òpera pel que la meva valoració ha de ser molt limitada. Em va agradar la musica de Hèctor Parra, ben adequada a l'acció i amb personalitat pròpia. Vaig trobar intel·ligent i elegant la posada en escena de Bieto: una habitació plena d'objectes, d'aquests que ens deixem la vida per adquirir-los i un joc discret però efectiu amb la il·luminació per distingir els sis quadres que componen l'obra. El seu treball no era gens fàcil perquè originalment il Teatro della parola, era un teatre basat a defugir tant com es pugui l'activitat escènica. El públic aplaudí molt al final, però els comentaris que vaig sentir no eren tant favorables. Una senyora va dir que no havia disfrutat (sic) gens. Em vaig sentir una mica inquiet doncs o bé no tenia gaire idea de qui era Pasolini (cosa que tot plegat deu ser normal) o el seu concepte de "disfrutar" fa una mica de por.