I hired a contract killer

 

        Una de les coses que no he fet bé a la meva vida és haver deixat de seguit o no haver-me interessat per la carrera d`Aki Karismauki, del que no havia vist res fins a aquest any de 2024 que no sembla vagi a ser de gràcia. Afortunadament és de les que tenen més esmena i així vaig començar aquest mes veient Ariel (al Zumzeig amb el meu germà que explica com la va veure, aquí) i ahir vaig trobar a Movistar I hired a Contract Killer. Sí Ariel es pot entendre com una reformulació de High Sierra, amb uns protagonistes ben diferents de Humphrey Bogart i Ida Lupino, aquest darrer film sintetitza referències bàsicament franceses en una trama situada a la ciutat de Londres, un Londres del tot reconeixible tot i que no surti cap dels seus llocs emblemàtics.

                El protagonista de I hired a contract Killer és un oficinista anomenat Henri Boulanger, acomiadat del seu lloc de treball a una mena d'agència governamental després de quinze anys de servei. Són temps de privatització i decideixen començar pels estrangers. Henri és un home sense cap mena de vincle social ni capacitat d'establir-ne. Decideix suïcidar-se però és massa maldestre i pensa que farà més via contractant un assassí a sou. Contacta una organització a un local de l'East end, on li expliquen que subcontractaren el treball. Mentre espera la consumació dels seus dies coneix una atractiva venedora ambulant que li correspon, però quan intenta anular la seva comenda, es troba que el local ha estat demolit i que no té mitjà d'aturar el seu ja no desitjat assassinat.

            Henri és Jean Pierre Leaud una figura llegendaria que tanmateix no era un actor excepcional, els seus recursos es veien encara més limitats pel fet d'haver de parlar en anglès. Tanmateix, això no és un obstacle per un seguidor de Robert Bresson, un director que renuncià a treballar amb actors perquè ell volia models, (és a dir, gent que no expressi res i que siguin purament mitjans per què el director expressi amb la càmera). La presència de Leaud ens fa pensar a François Truffaut, perquè no és impossible imaginar-se Boulanger com un alter ego d'Antoine Doinel, en canvi, la figura del seu perseguidor, subccontractat per matar-lo, interpretada per Kenneth Colley està modelada a la manera dels herois de Melville. Hi ha però altres referències a films com the appartement, amb el que comparteix la presentació del personatge tot i que Boulanger és molt menys loquaç que Baxter o City Ligths, una altra comèdia que gira, en part, entorn de les pretensions de suïcidi d'un dels personatges.

                Tota aquesta relació no és contingent. Kaurismaki sembla conscient que ja ens han estat explicades moltes històries, hem vist moltes pel·lícules i que, per tant, podem pressuposar molt, per això, el tret més fonamental del seu estil és l'ús continuïtat d'el·lipses que donen al seu treball una gran eficàcia narrativa. Així no hi ha mai escenes explicatives ni justificadores, els personatges fan el que han de fer ja sigui enamorar-se, robar un banc, matar algú, seguint el principi enunciat per Poiccard en a bout de souffle, els enamorats estimen, els traïdors traeixen i així. De fet, el film podria ser mut perquè el diàleg és mínim, i Karismaki té prou amb els escenaris per definir els seus personatges. Malgrat això algunes sentencies fan un gran efecte, com el moment en què volent fugir els protagonistes de UK a Boulanger li sap greu que la noia deixi el seu país, de fet tampoc veiem que tingui relació amb ningú, i ella clou la qüestió dient que la classe obrera no té patria. A més de Leaud és ressenyable la presència en un paper episòdic d'una altra figura històrica del cine, i la canço, francesa: Serge Reggiani i la presència de Joe Strummer en l'escena del clip de més amunt.