The Devil's Doorway

  Veig The Devil's Doorway per suggeriment de Marc Rosmini, el qual destacava el fet que el 1950 es fes un film molt més honest sobre la qüestió índia que el molt aclamat, però decididament mediocre, dancing with volves de Kevin Costner on mai s'assoleix expressar el punt de vista indi, malgrat que Costner feu sense cap mena de dubte una recerca antropològica molt complerta. Guy Trosper, el guionista d'aquest film, i Anthonny Man possiblement no es varen documentar tant, però sabien molt més, tenien prou ofici, de  com fer una historia creïble. Per la nostra sensibilitat pot resultar xocant veure Robert Taylor fent d'indi, però és molt demostratiu de l'habilitat de Mann com es va variant l'aspecte del personatge: mentre que a la primera escena hom no podria distingir-lo dels altres blancs, a les progressives aparicions, quan la seva situació i la dels seus progressivament empitjora, apareix cada vegada com més indi. Com assenyala el meu germà que la va veure amb mí, resulta sorprenent el compromís dels narradors que fa impossible cap mena de final feliç. Com film antiracista, el treball de Mann és encara del tot efectiu. Per qualsevol persona decent és un escàndol que un home pugui combatre, guanyant la medalla d'or del congrés, i se li negui la condició de ciutadà. L'experiència de Lance és molt semblant a la viscuda pel personatge indi de l'eastwoodiana flags of our fathers. Amercica havia canviat poc entre el final de la guerra civil i de de la segona guerra mundial, cosa que potser confirma la demolidora afirmació de Todd, segons el qual el racisme és un component necessari i estructural de la societat americana.