A time to love, a time to die

 

        A time to love, a time to die és la penúltima pel·lícula de Douglas Sirk, filmada abans de la que possiblement és la seva obra mestra, Imitation to life (pocs directors han acabat la seva carrera fent la seva millor obra) A time to love, a time to die es desenvolupa a l'Alemanya del 1944 i explica la història d'un jove soldat que torna a casa amb un permís de tres setmanes. Quan arriba la seva casa ha desaparegut no sap res de la seva família i coneix una jove que viu sola perquè el seu pare ha estat detingut per la Gestapo. S'enamoren, es casen i ell ha de tornar al front oriental on és abatut per un guerriller rus, al qual acabava de salvar la vida impedint la seva execució sumaria. El pla final on el soldat moribund vol retenir infructuosament la carta, en la que li comuniquen que aviat serà pare, mentre aquesta és arrossegada per la corrent d'un rierol és un dels grans moment del cine de Sirk.

            El primer projecte estava pensat per què el soldat fos Paul Newman. Això no va ser possible i la Universal va triar per una cara nova, la de John Gavin. Gavin era pitjor actor que Newman però això no fou un problema per Sirk que volia un protagonista que no fos excessivament brillant, simplement un home educat per obeir però amb el seu desig de viure intacte. (de fet, Sirk podria treballar si tenia sort amb bons actors, però aprofitava igualment bé actors més mediocres) Com a protagonista femenina trià una actriu amb més ofici, però desconeguda fora d'Alemanya on si era una estrella, la suïssa Liselotte Pulver, perfecte en el seu paper d'una jove que ja no pot ser ingènua i és debat entre la por i les seves ganes de viure. Curiosament Pulver treballà en un altre pel·lícula americana del periode, One, two, three, fent un registre del tot diferent: el de la secretaria alemanya amb la que el personatge de Cagney vol repassar el Umlaut i que acabarà formant part de la negociació amb els soviètics.

            El film fou una producció important de la Universal. Es basà en una novel·la dels llavors molt prestigiós Erich Maria Remarque, el qual feu el guió i treballà també com a actor. La música era Miklos Rosza llavors en un moment àlgid de la seva carrera. No dóna però els diners que volia la Universal i a més tingué una acollida problemàtica a molts llocs; fou prohibit a la Unió Soviètica, també a Israel i disgustà profundament molt alemanys que pensaven que un exiliat com Sirk no tenia dret a parlar del drama alemany després d'haver abandonat el seu poble. És evident que Sirk podria haver adduït, com feu Wilder, que l'exili no fou una idea seva sinó de Hitler. Godard, encara crític de Cahiers, (França fou un dels països on el film va agradar més) el defensà dient que mai no havia vist una representació de l'Alemanya en guerra tan autèntica. Penso que no anava errat. El caràcter antinazi del film és evident. Sirk de fet pensava que era massa antinazi i que si hagués pogut el refaria de manera més subtil. Però penso que més enllà del marc històric i polític, allò més valuós es com es reflecteix la lluita d'aquesta parella per sobreposar-se a la misèria imposada per la gran Història, de manera prou efectiva per què ens adonem de la nostra petitesa, que és també la nostra grandesa.