Les Memòries de Josep Maria de Segarra

 

        Llegeixo les memòries de J. Mª de Segarra. He anat llegint des de fa molts anys Josep Pla, però només des de la jubilació he llegit coses del que passa per ser l'altre gran prosista català del segle anterior. Suposo que des d'un punt de vista general no és forassenyat dir que Segarra és millor escriptor. Conreà generes que Pla no treballà mai com el teatre i la poesia. La seva novel·la és certament millor que la que escrigué Pla i en general si els resultats són sovint excel·lents en tots dos casos, hom pot hipotetitzar més talent natural en Segarra compensat per més treball en Pla. Pla de fet, feu només una única cosa, la crònica personal; fins i tot quan intentà fer d'assagista i historiador, la seva personalitat és tan forta que sempre acaba aflorant. Les memòries de Segarra, tot i que el genere de les memòries semblaria autoritzar a fer el mateix que Pla, ens situen en un terreny del tot oposat, Segarra és capaç de prendre distàncies sobre la seva pròpia biografia i de fet assoleix explicar la seva vida, sense parlar gaire, el més mínim possible, de si mateix.

        Tanmateix ens explica moltes coses, dos volums de lletra molt petita de l'antiga col·lecció de les millors obres de la literatura catalana. Amb tot això, només arriba als seus primers vint i cinc anys de vida, un període que en moltes vides no té gaire interès (això seria el meu cas, tot i que malauradament els anys posteriors no milloren gaire). Segarra pertanyia a la petita noblesa, cosa que respecte als plebeus, normalment amb poca memòria més enllà de la generació dels avis, li donava l'avantatge d'una ampla informació sobre els ancestres. Segarra la tenia i ens l'explica, però la meva conclusió és que no eren gaire interessants, tot i que potser sí reveladora de la mentalitat dels país. Durant segles els Segarra van fer bàsicament dues coses: buscar pubilles que permetessin eixamplar el patrimoni familiar i després viure de les rendes d'aquest patrimoni. La part dels Castellarnau, la família de la mare, he de reconèixer que me l'he saltada. La millor part del llibre pel meu gust és la dedicada a la infància de l'autor, en la qual posa el millor d'ell mateix per donar vida a una Barcelona que jo no existeix (en el sentit més literal del terme, la casa dels Segarra estava al carrer Mercaders a la part que fou demolida per fer la via Laietana). Després Segarra es centra en el seus inicis en el món de la poesia mentre feia la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona primer i després a Madrid on feu els estudis requerits per accedir al cos diplomàtic, tot i que finalment no ingressà a la carrera diplomàtica. Dir que Segarra va conèixer tots els que llavors eren algú en el mon literari i que ho anaven a ser en les dècades següents és agosarat però poc li va faltar. De fet, aquesta part m'ha resultat una mica fatigosa amb la impressió d'estar llegint un molt ben escrit Who is Who de la literatura castellana i catalana. Possiblement el passatge més divertit del llibre és que s'esdevé a Barbastro quan Segarra (el qual completant el pas del seu pare del carlisme al catalanisme, era militant de les joventuts de la Lliga) fou enviat per Cambó per auxiliar i orientar al candidat de l'Espanya gran (és a dir proveir-lo de fons per a l'adquisició de vots). El candidat no va obtenir l'acta de diputat, com tots els altres candidats auspiciats per Cambó, perè la narració és ben interessant. També val del tot la pena, la descripció de les pensiona i cases de dispeses on es va hostatjar els dos anys viscuts a Madrid