Dues consideracions molt personals sobre el Fedó

 

        Vaig assistint des de febrer al seminari que els platònics dediquen al Fedó. Segueixo com puc perquè ara ja sembla un fet que mai no em faré amb el grec i sovint les discussions giren entorn de termes molt concrets. El seminari compta amb la presència de David Ebrey, autor d'una molt treballada monografia sobre el Fedó, (Plato´s Phaedo, Forms, Death and the philosophical Life) publicada a Cambridge, que vaig llegint també mentre es desenvolupa el seminari. Potser al final m'agradarà dir alguna cosa del llibre i el seminari, però avui toca només fer dos constatacions subjectives i personals sobre el s'està esdevenint.

        La primera és la constatació d'una petita decepció. Tot recapitulant no he fet masses coses a la vida i hagués valgut la pena fer-les bé. Això no es compleix en el cas del Fedó. Vaig treballar aquest diàleg quan explicava Plató a la Ramon Llull, (és cert però que allò treballat no ho vaig exposar al curs per allò que sempre ens passa als professors: se'ns acaba, o no calculem bé, el temps). La meva lectura de llavors estigué mancada per no haver fet prou atenció a un detall crucial del context: és l'únic diàleg en el qual Sòcrates discuteix amb gent que es qualifiquen a si mateixos com filòsofs. És una situació comunicativa del tot diferent i les les "claus de lectura" utilitzades als diàlegs protagonitzats pels sofistes no es poden aplicar d'igual manera. Certament això implica haver de pensar si aquest qualificatiu de filòsofs és enraonat o té el mateix sentit que aplicat a Sòcrates. El treball d'Ebrey em resulta molt revelador, perquè jo he estat quaranta anys despatxant els presocràtics amb el que vaig aprendre a la facultat, el Kirk & Raven, i sembla que ara sabem algunes coses més i per tant la imatge que tenim d'aquest corrent presenta variacions significatives.

        La segona constatació és que a més de les dificultats inherents a qualsevol diàleg platònic, el Fedó em planteja una certa dificultat emocional. Mentre que generalment em sembla combregar amb el que podrien ser les intencions platòniques, especialment el fet de ser víctima del pseudo-saber com ho hem estat molt radicalment els fills del nostre temps, l''enunciat literal d'allò defensat aquí per Sòcrates em causa terror: no tinc cap aspiració, ni desig d'immortalitat. Tampoc és que tingui cap mena de presa per morir-me, però vull pensar que aquest final quan arribi serà definitiu. Puc suportar-me a mi mateix unes quantes dècades potser, però em resulta insuportable pensar que he d'aguantar-me tota l'eternitat. Hom podria objectar que aquest tema no és exactament el tema del diàleg: la immortalitat de l'ànima no sembla identificable amb la noció de jo o consciència personal, especialment si ens atenem al tercer argument socràtic i la distinció entre l'àmbit de les formes i les coses, de l'invisible i el visible. Allò que identifiquem amb la nostra consciència no té res de la immutabilitat i permanència atribuïda a les formes. Tanmateix, potser perquè les tradicions tenen un pes o perquè la immortalitat de la que es parla en el diàleg al capdavall és la d'una figura concreta el mateix Sòcrates, la sensació d'incomoditat persisteix i crea la dificultat d'estar llegint un text, volent que l'autor no tingui raó,