Méditations westernosophiques com designa el títol és un encreuament entre el treball de Descartes, l'autor Marc Rosmini efectivament vol meditar, i l'univers del Western representat a la portada del llibre per la icònica imatge de Clint Eastwood (que ahir va fer 94 anys)a the good, the bad and the ugly, una tria que no és gens casual. Com altres autors Rosmini considera el cinema com un vehicle apte per la meditació, atesa la capacitat del cinema per reflectir el nostre flux mental. A diferència de Descartes, Rosmini no està tan interessat a la ment mateixa, com al producte de la ment. L'elecció dels western ve motivada per la pervivència en l'adult del nen fascinat per aquelles pel·lícules ( en algun moment apuntà la importància de la seva primera contemplació als deu anys de C'era una volta il west) en el fons mantenir la il·lusió de l'enllaç amb allò que varem ser. A l'epíleg però, tracta una qüestió clau la de què és el western, cosa que no és del tot evident, doncs les fronteres són imprecises i les definicions no són clares. Si haguéssim d'escoltar al que a priori hauria de saber més sobre el gènere, John Ford, sentiríem que el tret essencial dels westerns és el protagonisme del paisatge de l'oest, cosa que deixaria fora del gènere la seva The Man who shoot Liberty Valance (com també Rio Bravo; mentre que quasi tothom pensa the horse soldiers com un western tot i que passa completament a l'Est; en tot cas jo diria que Liberty sí és un film sobre el paisatge encara que no es vegi cap paisatge). No hi ha una essència del western, pensa Rosmini sinó un aire de família, cosa que en general passa amb tots els gèneres i això no és un problema merament taxonòmic perquè l'adscripció al gènere condiciona directament la nostra percepció del film.
El text del llibre és un comentari de sis pel·lícules, cadascuna de les quals apareix vinculada a una qüestió filosòfica. Les més antigues són de 1990. No es centra doncs en cap clàssic i per tant pren clarament partit contra els que han parlat la mort del gènere (de fet, el títol provisional del llibre era Le Western est vivant). Tanmateix, té clar que sí hi ha un moment de trencament a l'evolució del gènere que situa l'any 1964, en el qual es roden dues pel·lícules: l'últim western de John Ford, Cheyenne Autumn, (tanmateix, com que la definició és oberta no veig agosarat dir que el darrer western de Ford fou la seva darrera pel·lícula, la molt reeixida, Seven Women) i el primer de Sergio Leone, per un pugno di dollari. Leone és segurament l'autor que per Rosmini ha fet una aportació més substancial a la seva meditació sobre el western. Les sis pel·lícules són les següents: Meek´s Cutoff (Kelly Reichardts, 2011), Unforgiven (Clint Eastwood, 1992), Django Unchained (2012), Dancing with Volves (Kevin Costner, 1990), The Three Burials of Melquiades Estrada (Tommy Lee Jones, 2006) i Dead Man (Jim Jarmusch, 1990).
L'únic film que no he pogut veure és el primer, vinculat per l'autor al tema de la comprensió dels altres. En contrast, el segon és la més coneguda de les sis pel·lícules i jo mateix he tingut ocasió d'estudiar-la amb una certa profunditat. Unforgiven és potser l'única pel·lícula posterior als temps de Ford o Hawks, a la qual ningú no li pot discutir la condició d'obra mestra. La meditació de Rosmini incideix en una lectura epistemològica del film, en el qual es reflexiona sobre la capacitat del setè art per mostrar la veritat i la falsedat. En aquesta lectura esdevenen claus dos personatges secundaris. el del jove aprenent de pistoler, marcat per les seves miopies, i el de l'escriptor de l'Est que fa de biògraf dels herois llegendaris i improbables. El treball d'Eastwood té com a finalitat mostrar la primor ,en general i especialment aplicada al cinema, de nocions com les de veritat, il·lusió, autenticitat o realisme. Eastwood no és aquí cap revolucionari sinó seguidor del camí que John Ford havia iniciat amb Liberty Valance o Cheyenne Autumn (del qual diu en justícia que és una continuació de la reflexió de l'anterior, encara que els dos arguments no tinguin res a veure) i que ha estat continuada després en un western contemporani a l'alçada dels millors The shoot ofJesse James by the coward Richard Ford.
La reflexió sobre el realisme continu amb el tercer film, Django Unchained, on es planteja la possibilitat de delimitar clarament la frontera entre la realitat i la il·lusió. La seva anàlisi té com a punt de partida la contrastació entre Plató i Sergio Leone. Si considerem a Plató com el responsable d'una degradació de la noció d' imatge, mancada de cap valor en ella mateixa si no és en relació amb una alteritat superior, cal entendre el cine de Leone com el redemptor de la imatge. En el seu cine hi ha l'assumpció sense complexos que allò produït és, en el seu origen i final, merament imatges, les quals no requereixen de cap legitimació pel seu contingut. A partir d'aquí es defineix un univers segons Rosmini caracteritzat per la manca de transcendència i el relativisme. En aquest sentit jo afegiria que antifordià i tremendament atractiu per totes les generacions posteriors (com en dóna testimoni la popularitat continuada durant cinquanta anys del darrer film de la trilogia del dolar). Per Rosmini, Tarantino es mostraria com un seguidor de Leone, definint un joc, on es renuncia a la veritat històrica per lliurar-se al gaudiment pur de la imatge. En aquest sentit Django unchained adopta un punt de vista anàleg al de Inglourious bastards. Tota pretensió de reflectir la realitat ha estat oblidada i l'únic referent possible són altres imatges ;el cinema mateix, El tema de la comprensió de la realitat com a espectacle és assenyalat també per l'autor com central en films com la versió dels Cohen de True Grit o en el molt menystingut i interessant Bronco Billy de Clint Eastwood.
Dancing with volves serveix com vehicle per a respondre a la pregunta de sí podem realment adoptar el punt de vista de l'Altre. En aquest sentit el film de Kevin Costner és interessant com a constatació d'un fracàs, doncs el film mai no pot desprendre's del punt de vista blanc. De fet, la gran lliçó metafísica del cinema és que la càmera no pot estar a tots els punts de vista possibles, per la qual cosa cal renunciar a una visió exhaustiva o objectiva del món. El resultat del diàleg amb productes més arrelats a l'experiència del descendents dels nadius americans és que paradoxalment, no només, el cinema està impossibilitat de reflectir l'experiència dels indis americans, sinó que aquests no poden pensar la seva experiència sense utilitzar els recursos del cinema.
El film de Tommy Lee Jones ens serveix per endinsar-nos a l'àmbit de la reflexió moral doncs la pregunta plantejada és la de sí hi ha actes moralment purs. El temes del film són la justícia i el valor de la paraula donada. És un film fronterer entre països però també conceptes morals; allò que cerca Perkins, Tommy Lee Jones, és Justícia o Revenja? L' habilitat del film és mitjançant el personatge de Pekins fer-nos passar de l'admiració i empatia pel seu pathos moral a qüestionar el que hi ha de follia a l'exigència de la puresa moralitzant. El camí seguit aquí per Tommy Lee Jones no és evidentment nou i per això Rosmini torna a Unforgiven, on la frontera entre el bé i el mal apareix difuminada i el film acaba esdevenint un mirall de les ambigüitats morals dels espectadors. Aquest capítol es clou amb una interessant anàlisi d'un dels westerns més clàssics: High Noon. Tot i que una primera lectura del film sembla mostrar que el film es fonamenta en aquesta proclamació de la realitat efectiva dels actes morals purs, una mirada atenta ens descobreix un film més ambigu, doncs no sempre és fàcil esbrinar la diferència entre l'imperatiu categòric i el condicionant mimètic que essent oposats de vegades poden causar la mateixa conducta. La seva anàlisi li serveix per reafirmar la realitat de l'opacitat del nostre jo amb la qual cosa obre la reflexió del darrer capítol, el dedicat a Dead Man, rimbaudianament anomenat jo soc un altre?
Efectivament el film de Jarmusch és considerat com un exercici de descomposició de la noció d'identitat personal. El que més li interesa a Rosmini del film és com a la història de William Blake, el comptable de l'Est interpretat per Johny Depp, es van subvertint tots els trets essencials d'un personatge:
Consciencia d'un mateix
Preservació identitat al llarg del temps
Separació del mon exterior
Actuació per motius dels que s'és conscient
Si veure un film suposa la fusió de la consciència amb el film, en la mesura que experimentem dead man esdevenim nosaltres l'home mort. Aquest és un camí també obert per Leone, que presentava els seus personatges com pàgines en blanc, mancats de tota relació amb cap activitat psíquica; subjectes sense subjectivitat. El capítol comença però amb una anàlisi d'un altre film Little, Big Man, el qual es pot llegir com un tractament del problema de la continuïtat del jo. Jack Crab, el protagonista interpretat per Dustin Hoffman, es mostra com una encarnació de la multiplicitat i de la pluralitat d'estats interna, esdevenint una imatge de la inestabilitat de la consciència humeana; en termes de Ricoeur, la seva experiència és la impossibilitat d'assolir una identitat narrativa, la qual és normalment inestable, perquè des d'una diversitat d'esdeveniments s'obre una diversitat no menys gran de narracions,. El problema de la fonamentació del jo des de la seva narració és també essencial en altres westerns com el fa poc comentat aquí, Lonely are the Brave i Bronco Billy, film paradoxal perquè tot que en principi pugui semblar un vehicle pel mite del personatge Eastwood, el film només és coherent assumint que Bronco Bully és un malalt mental
El llibre de Rosmini és en definitiva un bon exercici de reflexió de la relació entre cinematografia i filosofia així com una reivindicació personal d'un gènere a hores d'ara minoritari però ben viu. És molt possible que alguns amants del western troben xocant una tria on, en principi, s'eludeixen els films més clàssics. Curiosament és la mateixa opció que jo vaig prendre fa vint anys. Potser els films de l'època daurada ens agraden més des d'un punt de vista racional, però resulta més significatiu pensar des d'allò que originàriament ens va interpel·lar; en el seu cas C'era una volta il West.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.