Un cor furtiu

 

        Ahir vaig acabar la lectura d'un cor furtiu, la monumental biografia de Xavier Pla sobre Josep Pla. L'autor s'ha beneficiat de l'accés a moltes informacions que fins ara estaven inèdites i al fet que sembla com si Josep Pla no hagués llençat mai un paper a la seva vida. Jo he llegit Pla prou, però tampoc tot i no certament amb l'atenció que requereix una obra molt més complexa del que sembla. Pla es presentava com un observador, un escriptor realista i alhora feia una literatura del Jo, que té com a precedent més directe el seu admirat Montaigne. Els quaranta volums de l'obra completa expliquen ell mateix o, per ser més exactes, la definició del personatge que identifica amb ell mateix. El llibre serveix en primer lloc per mostrar la distància entre Josep Pla i el "jo" que descriu, inventa a la seva obra completa. Algunes diferències són cridaneres. Pla mentia descaradament quan interpretava la figura del solter crònic que no havia tingut a la vida més que algun "lio". De fet, durant una bona part de la seva vida per molts dels que l'envoltaven ell era un home casat, amb Adi Enberg, i l'escandinava mai no va trencar la relació amb la família Pla. Malgrat una presentació com a ser asocial, possiblement xerrar, no pas dialogar, era el que més fruïa fent i fou un home profundament familiar. Tot això és segurament una conseqüència de la paradoxa més gran de la seva obra. Pla feu una literatura del jo, que preservava completament la seva intimitat de la que realment no va exposar res.

            Pla fou una figura pública i molt del que feu ens és ben conegut. D'entre el que no, el llibre aclareix prou. Amb poca amenitat literària, però un interès històric màxim, cal destacar els capítols dedicats a la guerra civil. Durant tres anys, sempre amb Amy, Pla va viatjar constantment i mai va dormir més de quatre o cinc nits al mateix lloc. Saber que feia realment és entrar en un àmbit on qualsevol hipòtesis és inverificable. De segur, hi havia vinculació amb temes d'espionatge,(Xavier Pla creu segurament feu un agent doble, és a dir, els seus viatges eren per relacionar-se amb gent partidaria del bandol republicà) però la naturalesa exacta és difícil de destriar. De la mateixa manera, tot apunta a que en el temps de la segona guerra mundial Pla, i el seu germà, varen col·laborar amb els serveis d'intel·ligència anglosaxons. Als cinquanta Pla esdevindrà certamen proamericà i en un cert moment es lamentarà de no haver anat de jove als EEUU, en comptes de rodolar per Europa, al seu temps de corresponsal. Amb menys interès per la gran història però molta més amenitat literària, jo m'ho vaig passar molt bé llegint-lo, cal assenyalar el capítol, anomenat l'aventura del Mestral, on es descriuen els seus intents després de la guerra per esdevenir estraperlista (la manera més ràpida de guanyar diners). No se'n sortí, certament no era un home d'acció, però no deixa de ser sorprenent la seva desimboltura obtenint directament del ministre d'indústria, Demetrio Carceller, el permís d'importació pel motor del vaixell amb el que volia fer el contraban.

            Quan jo vaig començar a llegir Pla havien passat uns deu anys des de la seva mort. Les polèmiques que l'envoltaven no havien desaparegut, però s'havien esmorteït, quedava la seva obra i ell sempre va voler presentar-se amb una aparença d'irrellevància. El llibre deixa molt clar que sempre fou una figura pública. Ho fou en els vint i els trenta com un dels periodistes més seguits i una autèntica bestia negra dels mitjans propers a ERC i ho fou en el franquisme, com a autor bàsic de la revista Destino en castellà i esdevenint l'escriptor català més llegit. Les OC editades per Verges no foren cap curiositat, sinó que tingueren unes xifres de vendes realment importants, excedint la modèstia propia, llavors i també ara, de la producció escrita en llengua "vernacula". Cap escriptor actual pot somniar amb una projecció publica així. La popularitat no era un privilegi de Pla. D'altres en tingueren, prou com per guanyar el Nobel, però diria que d'ells en queda molt menys.

    Les controvèrsies estaven provocades per les posicions polítiques de Pla. Tot i que breument ell estigué en política al temps de la Mancomunitat i estigué a sou de Cambó en el temps de la República, és a dir majorment contra la República. Després fou considerat sospitós pel franquisme, bandejat i durant un temps als seixanta va considerar que l'opció pel país era Tarradelles, per qui tenia una admiració sincera malgrat que fou el signant del decret de col·lectivitzacions. La transició l'agafa massa gran, massa cansat en un temps que ja no era el seu i que tenia dificultats per entendre. En realitat les seves conviccions varen ja passar avall després de la primera guerra mundial, un altre qüestió fou que la seva capacitat de relació social li va valer per establir relacions de confiança amb gent tan variada com José Antonio Primo de Rivera o Francesc Macià i que tant falangistes com independentistes el poguessin considerar com a proper. Ell se'n beneficià tot el que va poder, sent capaç de cobrar a la vegada de Cambó i al mateix temps acceptar com a "present" de Lerroux un càrrec d'inspector de treball a Múrcia que evidentment mai va exercir.

        Aquesta Biografia no ha tingut una recepció unànime. Els sectors més propers al constitucionalisme li retreuen al seu autor una tendència a fer perdonar Pla mostrant que en el fons era un bon patriota. Jo no tinc tan clar que aquesta sigui la intenció. En tot cas queda clar que Pla no és l'autor model que podria ser l'ideal d'una Catalunya bilingue. Pla escriu en castellà, perquè no tenkia altre remei i el seu castellà feia constants senyals d'això, incloent sempre que podia la traducció literal d'expressions genuïnament catalanes que als lectors de fora de Catalunya els devien resultar incomprensibles. La fidelitat a la llengua és indiscutible. Des del 45 la producció de l'obra en català és literalment allò que el fa viure. Una altra cosa és que la fidelitat a la llengua signifiqui fidelitat al país, cosa no del tot clara, i sobretot a la fidelitat de la idea del país mantinguda pel nacionalisme més abrandat. De fet, penso que Pla és entre moltes altres coses un honest cronista de l'aparició d'aquest nacionalisme que, prescindit de mitologies té poc més d'un segle i mig de vida. Jo personalment penso que Pla és un gran antídot pel que sempre han estat els mals de la política del país: el sentimentalisme i el verbalisme estèril. La única passió de Pla era l'escriptura i l'escriptor que ell volia ser, i que crec que realment va ser, només podia ser un escriptor en català. No vull estar segur de què calgui ser egocèntric per ser un gran escriptor. No en tinc dubtes que Pla fou totes dues coses en un grau superlatiu i que possiblement Joan Sales tenia tota la raó quan, en una carta a Rodoreda, li deia que el problema de Pla és que era molt superior com escriptor a tots els altres i li podien perdonar ser franquista o haver escrit en castellà, però no pas això.

            Bàsicament una biografia, Xavier Pla dedica alguns capítols a la recepció de l'acollida a les obres més significatives de Pla: el quadern gris, el carrer estret, els homenots o el Viaje en autobus (que fou publicada en castellà i ara és de l'empordanet a Barcelona). Potser el millor elogi del llibre és que una relectura d'aquests títols i de molts altres esdevé una tasca indispensable.