Tots Ocells

 

    Veig a la Biblioteca de Catalunya Tots Ocells de Wajdi Mouawad un dels espectacles del Grec d'aquest estiu. Per aquesta representació l'escenari s'ha posat al centre de la sala mentre que hi ha grades als quatre costats elevant els dos fons per possibilitar l'entrada i la sortida dels espectadors. Oriol Broggi ha treballat amb molts dels actors habituals de la Perla i d'altres que no ho són tant. Alguns són molt reconeguts i n'he parlat aquí en singular, però val la pena consignar-los tots perquè tots tenen moments de lluïment i els aprofiten. Son: Guillem Ballart, Xavier Boada, Joan Carreras, Marcia Ciceró, Marissa Josa, Miriam Moukhles, Xavier Ruano i Clara Segura. L'acció comença en un biblioteca universitària de Nova York i es desenvolupa a llocs molts diferents com un pont on té un lloc un atemptat palestí o una unitat de cures intensives d'un hospital israelià. La transició entre els diferents escenaris es fa de manera molt simple i eficaç pels mateixos actors, cosa que contribueix a que l'obra no es faci gens feixuga malgrat superar les tres hores de durada. A les velles parets gòtiques es projecten els rostres dels personatges, cosa important perquè sempre estan d'esquenes a una part del públic i la transcripció dels diàlegs del que estan dient. L'obra està, amb una petita i significativa excepció parlada en català, però els personatges parlen, i la llengua que parlen defineix qui són, hebreu, àrab, anglès i alemany. Les projeccions permeten saber quina llengua utilitzen en cada moment. Crec que no exagerem si parlem d'una producció brillant.

    El punt de partida de l'obra és la història d'amor entre l'Eitan (Guillem Ballart) i la Wahida (Miriam Mokhles). Ell és un noi jueu alemany investigador de genètica i ella una estudiant àrab amb passaport americà que fa una tesi sobre el personatge de Lleó l'africà. La relació progressa però mentre que ella no té família, ell està molt unit a la seva. El seu pare David (Joan Carreres), jueu practicant, la seva mare Nora (Clara Segura), jueva criada a l'antiga RDA i que abraça el judaisme en oposició al comunisme en que fou ensinistrada i l'avi (Xavier Boada), supervivent dels camps de concentració. Wahida no és acceptada doncs no només no és jueva, sinó que pertany als enemics màxims dels jueus, ara com ara. La reunió familiar és catastròfica i Eitan s'emprenya prou com per aplicar els seus coneixements fent proves d'ADN. Això el du a visitat acompanyat de Wahida Israel a visitar l'avi (Marissa Josa) bque no ha conegut mai. A Israel Eitan és víctima d'un atemptat i Wahida experimenta en carn pròpia la seva condició de dóna àrab a l'estat d'Israel. El retrobament de tots plegats amb l'avia, després de l'atemptat la família de Eitan va a Israel a prendre cura del fill, desvetlla una veritat amagada que canvia la vida de tothom, però de la que millor no parlo perquè no vull fer massa spoiler. Molt millor veure l'obra quan es reposi la propera tardor (aquest estiu, estan exhaurides les entrades).

        El centre dramàtic de l'obra és la confrontació d'una banda entre els dos joves i la família del noi. Cap dels dos dóna importància a la seva identificació racial, ella creu que la identitat es tria i ell, genetista, ha de tendir a pensar la universalitat de la condició humana. En contraposició, la posició dels pares sembla fruit bàsicament dels prejudicis. El problema, evidenciat a l'obra, és que els animals no som sers merament naturals, cosa que relativitza el poder de la genètica. Segurament els trets essencials de la identitat cultural són elements arbitraris i imaginaris. Però a la vida humana mai no s'ha de menystenir el poder de la imaginació i de la fantasia, la segona naturalesa pot aparèixer, ser sentida, com més real que la primera. Hi ha altres temes importants a l'obra. Des de la seva posició de genetista, Eitan no creu en l'atzar. La peripècia de l'obra es pot entendre com una refutació d'aquesta posició inicial. També m'interessa excepcionalment l'evolució de Wahida que quan comença l'obra té una noció molt clara del seu jo i posteriorment aprèn que aquest mateix jo posat en un altre context ("circumstància" si voleu com deia Ortega) esdevé una realitat del tot diferent. Segurament l'obra dóna per més i és d'aquestes que quan s'acaba tens ganes de trobar el text.