Sobre Gólems, Inteligencias artificiales y transhumanos

 

        Sobre Gólems, Inteligencias artificiales y transhumanos és el darrer llibre de J,A. Vicens. Possiblement si hagués trobat aquest llibre signat per un altre autor no l'hagués llegit, bàsicament perquè pensar sobre un futur que ja no m'ha de pertànyer em fa una mica de mandra. De fet, ara mateix em sembla que ni tan sols el present em pertany. Evidentment m'hagués equivocat perquè el llibre val la pena pel seu contingut i pel goig de retrobar la capacitat expositiva i de raonament del seu autor, molt superior a la de la major part dels que ens dediquem a aquest ofici. Els elogis que un dia em va fer el molt il·lustre J.M. Beyssade de la seva capacitat eren del tot pertinents i justs.

        El llibre està dividit en tres parts que responen als tres conceptes esmentats en el títol. El primer és una amplia investigació sobre la llegenda jueva del Gòlem. Joan Albert examina els diversos tractaments de la llegenda a la literatura del XIX i el XX i també fa referència a obres cinematogràfiques on es planteja la temàtica de la rebel·lió dels ens artificials. La noció és crucial perquè hi apareixen les inquietuds que han dut avui a impulsar la intel·ligència artificial i ens adverteixen de l'error que pot suposar intentar superar els límits i jugar a ser Déus

            La segona part està dedicada a la noció d'intel·ligència artificial. El text destaca per la seva claredat i el seu rigor expositiu doncs sistemàticament analitza totes les relacions possibles entre la intel·ligència artificial i la humana. Això fa que el text pugui servir com una immillorable traducció sobre el tema per a qualsevol lector. Examina successivament les posicions dels que: defensen l'equivalència de la IA i la IH, la dels que pensen que la primera sobrepassarà la segona, la dels que mantenen que hi ha una diferència essencial entre totes dues i la dels que pensen que la IA és una mera imitació, cosa que coincidiria plenament amb les meves idees sobre la qüestió (subscrivint també el que diu Plató sobre les còpies). Joan Albert insisteix després en mostrar el terrible potencial de la tecnologia com substitut del ser humà i clou amb un apartat que és una crida a la prudència reprenent allò apuntat en el capítol anterior. Prudència vol dir control per part dels estats i d'organismes capacitat d'imposar el que Francesc Torralba qualifica com una ètica algorítmica. Joan Albert diu allò que creu cal fer. No es pronuncià sobre si pensa que és el que realment es farà. Hi ha raons per ser pessimistes perquè no estic gens segur que l'estat tingui prou força per fer aquesta tasca. Penso que el que fa realment por no és tant la IA, com el que suposa la IA en un mon regit pel capitalisme financer.

            El tercer capítol és el dedicat al transhumanisme i és el de major profunditat filosòfica, perquè es barregen els horitzons oberts per la tecnologia moderna amb una pregunta plantejada pels primers pensadors grecs: la de la identitat humana. El transhumanisme planteja promeses que responen a velles aspiracions que ja no semblen impossible: la victòria sobre la mort, l'erradicació de les malalties i un millorament indefinit de les capacitat humanes. Les dues vies principals per assolir això poden ser tècniques d'intervenció biològiques i genètiques o la fusió amb les màquines, el transhumanisme cibernètic. Enfront d'aquests hi haurien els anomenats bioconservadors dels que distingueix quatre tipus: el naturalisme "essencial" fort, defensat per exemple pel tomisme, un naturalisme "feble", del que seria portaveu Fukuyama, l'ambientalisme, defensat pel japonès Ryuiich Ida que es basa en el predomini de la naturalesa sobre el ser humà (possiblement el més assenyat però cal una certa purificació del cristianisme per acceptar-lo) i i el bioconservadurisme moralista de Sandel, defensora d'una ètica de la gratuïtat, acceptadora de l'atzar, la finitud i la mort. Després de l'enunciació d'aquestes tendències comença pròpiament la reflexió filosòfica i aquí Joan Albert mostra un esperit construït des de la mesura moral inherent a l'autor de les Meditacions. La discussió parteix de considerar que la tècnica ja ha deixat de ser merament una eina per constituir un sistema englobant de la nostra vida. Aquesta pretensió de totalitat fa que tingui sentit parlar de transhumanisme com una ideologia i també com una tecnoreligió. La religió però es fonamenta al mite i no pas al Logos. El mite aquí ni tan sols és nou; és el ja una mica desgastat mite del progrés tan entusiàsticament repetit des de fa tres segles, fins al punt que tenim dificultat per acceptar la nostra ignorància, la qual és un fet cert per les raons que esmenta l'autor:

• No disposem d'un saber últim sobre l'ésser humà

• Tenir la capacitat de modificar l'espècie no implica saber bé que estem fent.

• Tenim un coneixement deficient dels gens

• No hi ha un vincle clar entre gens i facultats humanes

• No hi ha cap indici versemblant de què la felicitat i la virtut depenguin de factors genètics

        En el fons el transhumanisme manté la fixació cristiana en redimir-nos d'un pecat original que seria la nostra pròpia condició i la tècnica substitueix la gràcia i la misericòrdia divina. La resposta de Vicens és que més fàcil i menys arriscat que les revolucions transhumanistes és pensar que la vida humana ja és prou bona. El seu caràcter limitat i mortal no és una objecció contra aquesta bondat sinó una part integral. La infinitat d'anys o la multiplicació exponencial de les capacitats no serveixen per crear sentit.

        L'epíleg fa una lectura de la Meditació sobre la tècnica de Ortega, les pàgines en que l'existència humana és considerada com un naufragi i la cultura passa a ser definida com natació. Vicens mostra que l'anàlisi d'Ortega no sols és pertinent sinó que anticipa molt del que ara ens està passant i el seu diagnòstic és encara vigent: la vida com a problema no té una solució tècnica.

            El llibre de J. A. Vicens m'ha fet pensar en un altre autor amb el que comparteix lucidesa però no tarannà. Joan Albert segueix creient a la força de l'esperit humà capaç de crear sortides, Gray, pel contrari, creu poc en posar límits i que el possible tècnicament mai no serà frenat per qüestions morals. El futur de la humanitat depèn de qui dels dos té raó,

        Mentre llegia aquest llibre anava llegint també la biografia de Pla. En un dels seus capítols explica la sorpresa i el desencís de Rafael Tasis quan a l'exili rep de Catalunya, l'any 1943, els llibres acabats de publicar de Segarra, Pla i Soldevila Tots tres en castellà. S'havia perdut una guerra. Aquest llibre també està escrit en castellà, tot i que en gran part és traducció dels textos catalans previs. No ens ha calgut perdre cap guerra. Hi ha hagut prou amb el desastre educatiu autoinfligit, amb la imposició d'un economicisme gallinaci i amb el malbaratament de la llengua, fruit de la seva conversió en eina per finalitats polítiques forassenyades. Sé que es publica més en català que en cap altre època. Jo estic parlant però de llibres; de bons llibres.