Feines absurdes. Una teoria

    Llegeixo Feines Absurdes, Una teoria la versió catalana del llibre de David Graeber Bullshit Jobs. A Theory. La traducció no és literal però vol defugir el perill que podria ocasionar una literalitat estricta. Si parlem de treballs de merda, d'entrada pensem a treballs mal pagats i de poca consideració social, dels quals podrien posar molts d'exemples; no és aquests però en els que pensa Graeber sinó en treballs que no causen cap mena d'aportació real a la Societat i que més enllà del sou que, de vegades potser fins i tot alt, no aporten res a la realització de l'individu. En els seus termes: Una feina absurda és un tipus de feina remunerada tan summament inútil, innecessària o perjudicial que ni tan sols la persona que la fa pot justificar-ne la existència, encara que, com a part de les condicions contractuals, se sent obligada a fer veure el contrari. En termes de la meva experiència laboral, un professor pot pensar de vegades que el seu és un treball de merda (tot i que possiblement no és just) però un inspector fa sempre un treball absurd (des d'un punt de vista social, políticament el treball d'un inspector sí té la utilitat de fer una merda la feina dels professors)

    D'ençà de la meva jubilació he descobert aquest autor, antropòleg anarquista el qual m'ha ajudat a veure una idea que no és del tot original, però si en una gran mesura amagada: el caràcter mític i religiós dels discurs economicista que fa de fonament de la societat actual. El seu llibre sobre el deute, és en aquest punt una referència ineludible. El llibre té com a punt de partida un article aparegut a la revista Strike on definia la problemàtica i que va causar un cert escàndol, doncs atacava directament un dels dogmes de la Fe del nostre temps: l'eficiència dels mercats i de les empreses associades al lliure mercat (que hi ha treballs absurds a l'àmbit públic és un fet més fàcil de reconèixer). L'origen del llibre rau en gran part en un esforç de treball de camp amb entrevistes amb molta gent, tant de l'àmbit públic com privat, que creuen tenir treballs absurds. Graeber parteix de la base, crec que plausible, de què si algú considera el seu treball com a absurd generalment és absurd. Evidentment, tant en l'àmbit públic com en el privat el treball absurd està intrínsecament vinculat a la burocràcia.

    El segon capítol presenta una divisió de les feines absurdes, de les que distingeix cinc menes. Des del meu punt de vista, las més important és la primera, la dels lacais, la feina dels quals és essencialment fer que el seu superior sembli important, un exemple seria el treball que tenia abans de triomfar Ayuso i que pot explicar la seva peculiar psicologia. La dinàmica de les empreses tendeix a crear molts llocs d'aquesta mena i d'alguna manera ho són sempre els assessors de lliure designació. El segon tipus són els esbirros. Aquí es poden englobar totes les forces armades, les quals tenen com a motiu únic de la seva existència que d'altres estats en tenen. Però també inclou les relacions publiques, els advocats d'empresa o els departaments de tele-marketing. Un tercer tipus, originàriament informàtic però no només, són els apedaçadors, la feina dels quals només existeix perquè l'empresa on treballen té un error de funcionament i resolen problemes que no haurien de ser-hi. La quarta són els aparadoristes, gent dedicada a demostrar que l'empresa per la qual treballen fa coses que realment no fa. Aquí els exemples són innombrables. Finalment el tipus més evasiu és el dels manaies, gent dedicada a distribuir feines absurdes o, en el pitjor dels casos, a crear directament feines absurdes.

    Graeber està preocupat pel tema de les feines absurdes com fenomen moral. Pensa que els humans necessitem que les nostres accions tinguin un sentit i les feines absurdes son directament negadores d'aquest sentit i per això causa directa del malestar moral de l'individu. Una de les arrels d'aquest malestar rau en l'equiparació del temps amb diners, la qual és el fonament de l'organització del treball en el món modern, venem el nostre temps, i que des del punt de vista antropològic és una cosa molt rara i en el fons poc eficient, doncs sí has d'estar vuit hores fent una feina, rentant plats per exemple, no té sentit fer-la en quatre sí aquestes quatre hores restant s'han de fer servir en una feina inventada, segurament inútil. Tot el capítol però mostra amb exemples, que és clar no són mai demostratius, que la gent no és feliç quan cobra per no fer res o per no fer res que consideri com valuós. Aquest és un fet difícil d'admetre perquè d'alguna manera trenca el relat hobbesià sobre el nostre egoisme primigeni, però aquest és un dels punts centrals de Graeber pensar que Hobbes no fa tant la descripció de la realitat com l'enunciació d'un programa. (això està ben explicat a the dawn of everything)

    Les feines absurdes, hem dit abans ,estan lligades a la burocràcia però també al sector financer i el de comunicació. El problema bàsic és perquè es produeixen. El cinquè capítol considera la qüestió des d'un punt de vista estructural i veient com el funcionament de les empreses tendeix a crear les figures que hem descrit més abans. Curiosament, l'esquema històric que resulta més fructífer per entendre aquest funcionament és el del feudalisme. Això m'ha provocat una certa sorpresa doncs jo no coneixia gaire el món de l`'empresa, però si d'altres com la universitat. Que hi havia connexions evidents entre feudalisme i universitat, ho he tingut clar tota la vida. Allò que no pensava és que l'empresa fou tan semblant a la Universitat.

    Més interessant és plantejar la qüestió a nivell cultural. Aquí són decisius, l'autor parla essencialment com a americà, quatre segles d'ensinistrament purità. els quals ens fan pensar que no hi ha res pitjor que l'oci, fins i tot quan el treball no val per a res. A això cal afegir el fet que tenim una visió falsa del treball. Un efecte de la visió liberal, de la que participa plenament el marxisme, és haver pensat el treball com un fenomen vinculat exclusivament a la producció, menystenint que molt sovint és més important el treball dedicat a les cures. Aquest biaix és clarament una conseqüència d'un predomini de la masculinitat, que no ha estat en realitat superat. Sovint la producció té un aspecte, físic, molt més penós que les cures. Les cures poden ser sovint evidentment una font de satisfacció (aplicant a mi mateix aquesta dicotomia, és evident que en els meus 34 anys de docència segurament no s'ha produït gaire, però que si de vegades he pres cura real de persones. Si ho hagués tingut sempre més clar, hagués estat més feliç). Això fa les cures sospitoses des del punt de vista purità i és en el fons la justificació de que sovint aquesta mena de treballs no estiguin ben remunerats. No compleixen bé la funció de càstig que necessàriament ha d'associar-se al treball des del Gènesis. En aquest punt Graeber fa una interessant anàlisi històrica de l'evolució del treball que mostra la raresa del treball assalariat, una realitat inexistent en el mon antic, l'edat mitjana i a les cultures no occidentals. La seva lectura és oposada a la dels manuals liberals. El treball assalariat no és tant un alliberament, en contraposició a l'obligatorietat del treball dels esclaus, sinó atrapar milions de persones en una adolescència social permanent, fent depenent la seva vida de la del seu empresari ( a l'edat mitjana només els joves aprenents o oficials del gremi feien un treball remunerat, un període de formació per arribar a l'autonomia real)

    El segle XIX hi ha essencialment una batalla cultural entre el capitalisme i els seus opositors, que abasten des dels primers sindicats treballadors a polítics com Abraham Lincoln, que serà guanyada pels primers. La prosperitat era un fruit del capital i no del treball. Això justificava el taylorisme i la substitució dels treballadors per maquines i posava en primer lloc el problema de la justificació de la vida del treballador.. En aquest punt la sortida va ser la represa de la concepció que el treball forja el caràcter. Duent a l'extrem això acabem considerant el treball com l'element per excel·lència d'identitat social.Ens definim per la feina que fem i això fa interessant els treballs absurds perquè són feines que detestem fer i la conseqüència de les quals és que només podem tenir autoestima detestant la nostra feina com diu el mateix autor. "les persones que treballen mes del que desitgen en coses que no volen fer, preferiblement sota una supervisió tirànica, són les uniques mereixedores del respecte i la consideració dels seus compatriotes", en aquesta perspectiva la bondat ciutadana és indestriable del masoquisme. Des d'aquí es justifica que no calgui pagar bé els treballs vocacionals.

    El darrer capitol tracta el fenomen des d'un punt de vista polític on les feines absurdes si semblen tenir una utilitat evident: conjurar la por a que la gent tingui massa temps lliure i es posin, per exemple, a pensar. Aquí apareix la noció del que Graeber anomena consumisme compensatori, els plaers que compensen que no tinguem gaire vida Allò que destaca és que l'univers laboral es configura des d'un ressentiment universal: dels que no tenen feina envers els que en tenen, dels que fan feines absurdes respecte dels que fan feines amb sentit i dels que fan feina amb sentit amb els segons per la seva poca remuneració econòmica i cap prestigi social. El malestar dels segons es relaciona amb un fenomen poc estudiat però segurament del tot real que és l'anomenada per l'autor enveja moral. Un altre fenomen important i decisiu en el malestar del nostre temps és el fet que les feines basades en cures per la seva naturalesa són de quantificació impossible i per tant en el fons no poden ser tingudes en valor ometent el fet que els valors abasten tot el el que sempre hem anomenat el procés d'atenció i creació mútua.

    La conclusió de Graeber és que realment podíem tots plegats treballar molt menys en una area d'automatització creixent, però aquesta és una solució inacceptable per motius morals i polítics. En aquest sentit l'autor és un defensor d'una proposta de la renda universal, que serà efectiva tan sols si fem un treball de repensar la nostra moralitat deslliurant-nos del puritanisme. És important que la renda bàsica, sigui efectivament universal perquè sí no, no pot ser incondicionada. Des de l'òptica de Graeber és essencial treure poder a l'estat i evitar la situació actuals dels subsidis que generen un ampli repertori de feines absurdes i paradoxalment sovint no arriben a les persones que els necessiten (abans de llegir el llibre jo creia que això era una peculiaritat hispànica, però el mon anglosaxó no és diferent)

    Graeber va morir als 59 anys, fa quatre. És allò que hom diu una mort prematura, tot i que un antropòleg segurament es lliuraria molt de pensar així. Certament, però, és una pena que no pogués continuar amb el seu treball necessari i valuós per la seva capacitat de commoure allò que ja han esdevingut dogmes i, enfront dels càntics paralitzadors de TINA, recordar-nos que el capitalisme és superable, perquè el capitalisme no és res que les relacions socials que nosaltres desenvolupem i que poden ser canviades només amb el petit esforç de deslliurar-nos dels paranys posats pel consumisme compensatori.